Companys/es,
Finalment trobo la calma suficient per redactar una crònica del meu viatge de 15 dies (13.8 al 27.8) amb btt i alforges, després d´una sèrie de circumstàncies personals que han fet demorar la pluma i l´enginy.
Vagi per avançat que portava al cap aquest viatge des de l´any 2000, quan aprofitant les col·laboracions periodístiques musicals d’aquella època vaig començar a estar interessat en aquest país remot, situat administrativament a Europa, però físicament més proper a Groenlàndia i mentalment a mig camí entre Canadà i Europa.
Islàndia no va defraudar. Ans al contrari: Islàndia es la terra promesa. És un lloc que si no fos pels mapamundi que ho demostren, hom pensaria que la seva existència fóra impossible. I és que la bellesa a vegades no es pot descriure amb paraules.
L´arribada allà via London (nit de rigor al terra de les dependències de l´aeroport de Stanstead) va ser emotiva. Penseu que el vol travessa el mar del nord durant 2 hores i només és al final del trajecte quan veus terra ferma i hom s’adona de la relativa petita dimensió d´aquell país. El vol també em va servir per a fer una ullada a la premsa local, i encara que no entengués “ni papa”, si em vaig adonar que en aquells diaris –a diferència dels nostres- no hi ha una taca de sang. Sí imatges del futbol globalitzat, però també romàntiques postals de gent rural, festes populars i cavalls amb crim generosa.
La intenció del viatge era cenyir-me a la carretera principal que en forma d’anell voreja el perímetre principal de l’illa, però estava obert a canvis sobre la marxa. Es tracta d’una carretera asfaltada en el 90% dels trams i amb un trànsit que segons la zona és més abundant, però en general, seria l’equivalent a circular per algunes carreteres de Girona, on passen de tant en tant cotxes, però on no t´acabes de sentir pressionat pels “cochinos” (conductors de cotxe; cotxe igual a CO2). Inclús hi havia trams que en 5 minuts de rellotge només passava un “cochino”.
La llum de l’illa és especial. Suposo que similar a la d´Austràlia o la de Hawaii. Una atmosfera més pura que fa que es delimitin les formes i, en aquest cas concret, permet que la natura brilli amb tota la força possible. Un regal pels ulls i per l’ànima. Els primers 3 dies vaig gaudir d’un cel pràcticament blau (força inhòspit allà, encara que segons els locals aquest ha estat un dels estius més calorosos de la seva història). El vent bufava fort segons el dia, però qualsevol que vagi a Islàndia sabrà que trobar dies sense vent és pràcticament improbable. El vent forma part del codi genètic d´Islàndia, i us puc assegurar que quan és fort no té res a veure amb el “ventet” de Llevant que a vegades patim a la N-II.
Al segon dia vaig rebre el primer “mazazo”. Em trobo un alemany d´uns 50 tacos i em diu que porta 33 estius fent rutes amb bici. Concretament ja havia estat a Islàndia l´any 85 i em comenta que “veig més “cochinos” i més carreteres asfaltades”. Amb ell comparteixo uns quans km i me n’adono de lo petit que sóc (a part de fer diverses incursions a la Catalunya profunda, només podia acreditar País de Gales 2006 i Granada-Sierra Nevada-Tabernas 2006). Em consola el fet de pensar que en els pròxims anys cauran més rutes, ja que quan es comença en aquest món (biciruta amb alforges o “bikefreaks” a seques), crec que no hi ha bitllet de retorn. El paisatge dels primers dies ja em fascina, però l´alemany em diu que el millor encara està per venir. Me’l crec.
Més endavant em trobaré amb un italià, un català (una fiera en proves de córrer per muntanya, que fa bicirutes només esporàdicament, però que diàriament es cascava una mitja de 150 km, que perquè us en feu una idea seria com fer uns 230 km diaris en carretera, o el que equival a pedalar de les 9 del matí a les 7 de la tarda amb “la casa a sobre”).
Mentalment em sento fort, no tinc massa mal pensaments com passa a la vida diària a la ciutat, però em disgusta en certs moments no haver preparat millor el viatge pel que fa a material... ja que veig molta gent amb alforges impermeables (l´afamada marca ORTLIEB; penseu que a Islàndia interior de tant en tant s´han de creuar rius de 20 m amb la bici a coll) i també veig molts bikefreaks amb cobertes MARATHON PLUS O MARATHON XR de la casa SCHWALBE. Hi ha gent que porta el millor del mercat i fan bé, ja que a països com Islàndia la natura i per tant el clima estan per sobre de les intencions de l´home.
En el meu cas em vaig muntar unes MARATHON de SCHWALBE, que la gent sol usar per la ciutat per evitar al màxim les punxades de vidres. Vaig optar per aquestes ja que volia una coberta estreta (1,2), resistent i també perquè tenia previst fer un 80% d’asfalt i poca terra. Decisió que potser de cara a noves rutes de futur trobaré equivocada. Un cop allà vaig fer més terra de la prevista, però el problema no van ser les cobertes sinó els radis. Raó més endavant.
Els primers 8 dies me’ls passo entre entorns rurals costaners, granges, tractors esporàdics, platges de sorra negra, marismes impressionats i fjords semblant als de noruega però en miniatura. Els primers salts d’aigua comencen a aparèixer i hom descobreix que en aquest país hi ha molta aigua. I quan dic molta ho dic amb el cor ben ple i amb llàgrimes als ulls. Porto ja uns dos mesos a terra ferma (bcn), però sovint tinc visions d’aigua brullant per rius o el soroll de salts d’aigua islandesos.
Durant aquests 8 dies he optat per agafar dos matins el bus de línea. Els busos a islàndia són l´única opció de transport públic i en molts trams només passen un al dia. Per tant, et veus obligat a adaptar trajectes en funció d’això. Opto per carregar la bici dos vegades i fer uns 200 km en bus, ja que des del segon dia a l´illa veig que m´he equivocat venint tants pocs dies. Si hom decideix anar en bici, li recomanaria estar un mínim de 21 dies i un màxim de 5 setmanes. Tornaré a Islàndia, de totes maneres, no com a excusa del que vaig deixar de veure per falta de temps, sinó com a necessitat personal.
La darrera setmana l’afronto amb la disjuntiva d’haver de decidir entre acabar la carretera en forma d’anell que us comentava al principi (opció a: comoditat, tot és asfaltat, possibilitats d´abituallament nombroses, menor risc en cas d´averia) o complicar-me la vida. Els que em coneixen bé, saben que la segona opció sempre m’ha atret més. Opció B: travessar una de les 3 rutes que creuen el país de nord a sud. Una d’elles la descarto ja que aquesta vegada no vaig amb l’equipatge suficient per fer-la (l´anomanada ruta Askja figura entre les més dures del món, degut a que t’obliga a empènyer la burra durant uns 25km per un terra de lava, amb carència d’aigua durant uns 150 km i el risc, degut a d’imminent proximitat d’un dels glaciars interiors, de canvi brusc de temperatura i mals pitjors).
Opto per la ruta del mig, que travessa un desert (tipus de terra i pedres –veure la foto on surt la burra decorada de taronja) durant 150 km. Abans de creuar-lo parlo amb la gent d´un dels 2 càmpings on vaig acampar – la resta de nits vaig fer acampada lliure, ja que a un lloc com Islàndia el que es busca més és el contacte amb la natura i el silenci, per sobre de qualsevol contacte humà)... el propi paisatge etern que t’envolta et fa emmudir.
Quan hom travessa una de les tres rutes nord-sud el més aconsellable és avisar a algú, i més si vas sol i sense mòbil. Normalment hi ha algun refugi intermig, per la qual cosa si tens una pana i tardes més dies del previst a arribar al refugi, el guarda pot entendre que t’ha passat quelcom. Dic això perquè l’interior d´Islàndia és inhòspit i segons la ruta et pots trobar que durant el tot el dia només passin 20 “cochinos” (en aquest cas 4x4 que encara contaminen més; toma escalfament del planeta!!!). Em sento excitat ja que no recordo haver estat a un desert abans.
També m’informo de les prediccions metereològiques. Malauradament farà vent en contra i plourà, però en cap moment es preveuen temperatures molt baixes. Això m’anima a endinsar-me al desert on preveig està uns 3 dies per travessar-lo amb 1 dia de marge per si passa quelcom.
El primer dia plou molt (5 hores seguides). A les nits plou. Sempre fa vent en contra. Al segon dia em mullo tant i passo tant de fred (5ºC) que decideixo parar un 4x4 i que em porti al refugi intermig. Allà “intimo” amb gent local, m’escalfo (amb sopes i tè) i la tarda veient que fa quelcom menys de vent, pedalo dos hores i acampo de nou al desert. El problema és que en una baixada (pràcticament en el sentit que anava tot eren pujades o falso llano) se’m mou l’alforja –era un terra molt pedregós- i em doblega dos radis de la roda del darrera. Això passa al dia núm. 11 de les vacances i és l’inici de la fi. Metàfora: quan es fan rutes d’aquest tipus més val ser el màxim d’autònom possible amb tema de reparacions (a tot Islàndia només hi ha 5 negocis de bici i el taller més pròxim em queda a 200 km). Passo la 2a nit al desert però al dia següent, al cap d’una hora, la roda empitjora i passa a ser quadrada. Acabo desquiciat, moll, amb fred, amb vent en contra, arrastrant la bici fins que passi el primer 4x4 cochino. Em veuen tant demacrat que m’agafen i em porten a un motel-benzinera de carretera. Allà passo un dia i mig, amb excursió a unes muntanyes impossibles i màgiques entremig (veure foto de muntanyes multicolors).
El dia següent puc arribar via cotxe amb una parella israelita (¡?) a Selfoss, on el ciclista m’arreglarà la roda pel dia següent.
Queden dos dies i somnio en acabar el viatge sobre dos rodes. Finalment la reparació només em dura 90 km i el darrer dia haig de carregar l’autobús de nou fins a Rejkjavik on passaré les darreres hores del viatge. Una llàstima però de tot s’aprèn i jo he après molt en aquest viatge.
En el camí em queden flaixos del desert (una experiència dura per les condicions metereològiques, pels problemes tècnics i per la monotonia del paisatge), però una experiència única que s’ha de viure. Queden flaixos de zones volcàniques, de cràters de volcans tallats com si fossin llesques de pa, d’aigua subterrània fent “xup-xup” al nivell de terra, de guèisers i de salts d’aigua, llur remor d’aigua queda gravat a la ment.
Un viatge físic per l´esport i la duresa a trams, però alhora espiritual, que m´ha alimentat l´ànima i m´ha despertat nous reptes (alaska, patagonia, canadà) de cara al futur. Hi tornaré.
Dades tècniques:
Btt: BH
Km en bici: 1.012 km (90km/dia hábil)
Km en bus + autostop: 666 km
Km a peu: 28 km
Kg perduts: 2 kg mínim
Banda sonora al minidisk: sigur rôs, múm, björk.
Sergi Costa Duran
Va estar molt ben organitzada, amb bona senyalització i amb entrepà, beguda i samarreta de record al finalitzar (i només per 7€). Un duatló força recomanable, però molt dur (tot i ser molt curt) si es fa en plan competitiu.
La bici ja va ser un altre cosa, em vaig posar a tirar com un condemnat per veure si m’escapava de la resta de Jovent, fins que vaig rebentar i el Víctor se’m va escapar. Tant en Jordi Garcia com el Sergi van tenir una caiguda amb la BTT, però cap d’elles amb conseqüències. 
