dilluns, 22 d’octubre del 2007

DUATLÓ ALTA MUNTANYA de CATALUNYA, Queralbs-Núria

Diumenge 21 d'octubre vaig correr el "XM Duatló d'alta muntanya de Catalunya", donant per acabada la meva temporada 2007 de competicions en duatlons i triatlons.

Cap a les 7h del matí vaig arribar a Queralbs. La zona de sortida era a l'aparcament del cremallera de Núria. L'ambient era molt fred, un parell de graus sota cero (segons en Moyano) i molta gent anant amunt i avall amb bicis de rodes grosses. Preparo els meus "bàrtulos" i truco als JOVENTs que havien dormit dissabte a Ribes de Fresser (els Jordis... Garcia i Moyano). Poso les sabatilles de córrer i uns mitjons a una bossa de plàstic amb el meu dorsal. Aquesta bossa, i les de la resta de competidors (gairebé tots en minimotxilles) les puja un camió fins a la Fontalba on tenim el box per les dues transicions.



La sortida era a les 8h i a les 7:10h..... ja hi havia gent a la sortida agafant puesto !! Ens van fer esperar uns 10 minuts abans de la sortida... amb el fred que fotia !!!


Els primers dos kms eren d'assfalt i la resta era una pista de sorra amb "pedretes sueltes". Cap dificultat apart del desnivell (no massa per MTB). Vaig pujar a ritme amb el doctor Garcia. Moyano venia uns minutets darrere amb un amic. El doctor i un servidor vam arribar gairebé junts a transició de la Fontalba ( 12km en 1h 15min aprox.). A partir d'aqui el doctor estaria tota l'estona davant meu sense saber-ho. Sortint de boxes vaig veure en Moyano canviant-se sabatilles.

La pujada al cim del Puigmal (2913m) té un pendent que t'obliga a caminar excepte al començament i final (terreny més planer). L'esforç d'aquesta pujada paga la pena pels paisatges, la inmensitat i la vista dels cims pirinencs solapant-se uns amb altres. Fins i tot un paio davant meu va parar a fer unes fotos...... amb dos collons !! Vaig arribar a dalt de tot amb un parcial de 1h 9min a peu... no està malament.

Al cim del Puigmal (2913m) vaig viure una situació rocambolesca. Resulta que teniem un avituallament a dalt de tot on fotia una ventada de por (més que l'IRONCAT d'enguany per fer-se una idea). Allà hi havia tres tios repartint beguda i barretes. Per guanyar temps, es veu que havien tret l'envolcall de les barretes i les havient ajuntat. Resultat: una "amalgama" de barretes del tamany d'una pilota de futból i un paio amb guants de muntanyenc intentant sense èxit treure un trossos de barreta per repartir. Es va formar una cua de cal deu esperant el "manjar de dioses". Tot plegat molt divertit si no fos per la sensació de 20 graus sota zero que hi havia (segons va afirmar una voluntària amb pinta de muntanyenca que hi havia a l'avituallament de l Santuari).

La baixada té uns primers 200m amb dificultat degut a la neu endurida per les trepitjades del duatletes que passen abans que tu. Vaig tenir cuatre "batacassos" sense consequències greus... només "planxa i pintura". La resta de la baixada, ja sense neu, la vaig fer tan ràpid com vaig poder ja que les cames em responien força be.

Al Santuari de Núria hi teniem l'altre avituallament... aquest cop amb un solet plàcid i sense ventada. Unes tauletes molt mones amb un asortiment de salats i dolços dignes del Nadal i tot. Em vaig fotre mig plàtan, fruits secs i una coke (collita 2007... bon any pels gasificats de la comarca!!)... tot això esperant un parell de minutets al doctor i en Moyano. Com que veia que no arribaven (el doctor perqué anava davant meu, i en Moyano perqué venia uns 10 minuts darrere amb un amic seu) vaig anar tirant cap a la Fontalba.

Deixant enrrere el llac de Núria comença una pujada forta on tornes a caminar després un "descansillo" i una altre pujada. Després de'aquesta darrera pujada se surt dun bosc i el paisatge s'obre deixant-te veure amb prou feines la Fontalba amb les bicicletes que queden. Des d'aquest punt encara queden uns 15 minuts de pujadetes i baixadetes sense gaire dificultat fins a la segona transició. Desde Núria fins a la Fontalba ha invertit uns 45 minuts i he avançat uns 40 duatletes. Molts anaven força "madurets" per aquells corriols. I un servidor de vostés se sentia força be ( in crescendo ).

A la Fontalba em canvio les sabatilles ràpidament i baixo cap a Queralbs per la pista de sorra tan ràpid com la meva poca traça em deixa. Com tremolen les rodes en camins de sorra!! Quina sensació d'inseguretat !!! La MTB i jo encara tenim molta feina per endavant per "entendre'ns.

L'arribada (on s'atura el crono) està en plena baixada uns 500m abans del lloc de la sortida. Tot plegat una mica extrany. El meu temps total va ser de 4h 25min. Molt millor que no em pensava. La veritat sigui dita... aquestes darreres setmanes no he entrenat gaire i és el segon cop a la meva vida que corro amb MTB (aquesta era del meu cunyat, en David... gràcies xato!). En aquella arribada vaig estar esperant als Jordis una estona mentre xerrava amb en Toni Noé (superveterà del C.N. Mataró). Molt interessant les seves vivències al nostre esport. No se'n perd ni una el paio !!!

Com que no arribaven els companys vaig baixar al punt de la sortida i allà (en veure al doctor Garcia) em vaig adonar que havia estat fent una mica el prèssec durant tota la cursa pensant que el sr. podòleg anava darrere meu ( iluso de mi !!! ). En Moyano va arribar uns minuts més tarda tot acompanyant el seu amic. Vam xerrar una estona i jo vaig haver s'esperar a que baixés el camió amb les meves sabatilles de córrer. L'any vinent deixo les sabatilles en una minimotxilla i me la baixo a sobre després de la segona transició (com fa tothom per no haver d'esperar el camió).

Tot plegat un plaer haver compartit una matinal de muntanya, esport i natura amb els Jordis, uns companys de gran qualitat esportiva i humana.

Per últim vull agrair des d'aquestes línies l'amabilitat del personal voluntari de l'organització, especialment als homes que hi havia al cim del Puigmal (2913m) soportant estoicament durant hores un fred i una ventada de por per tal d'avituallar-nos. Moltes gràcies

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Déu n'hi do quina aventura. No em puc imaginar més aire que a l'ironcat i sensació de 20º sota zero! No crec que m'hi vegin gaire per allí.
Felicitats a tots els que vàreu participar.

robert mayoral ha dit...

doncs a mi tampoc m'hi veurant amb aquest fred!
com a mínim vas disfrutar que per nosaltres és el més important!

Jordi Moyano ha dit...

Dono fe de que el relat és autèntic, la rasca era considerable però es podia aguantar si s’anava ben abrigat. El vent era impressionant, hi havia un parell de trossos on no només et treia del camí si no a més se t’emportava muntanya avall. Jo que peso poc més de 60 Kg, em vaig acollonar i un dels cops, vaig estar a punt de tirar-me a terra perquè se m’estava emportant i no parava de bufar.

També vull agrair a l’organització la seva gran tasca i sobretot als voluntaris que estaven a dalt de tot del Puigmal per donar-nos l’avituallament, que van haver de suportar durant algunes horetes les baixes temperatures, el vent i els minitrocets de gel que transportava el vent i que impactaven contra la cara com si fossin mini agulles (és una cosa que em va sobtar molt perquè no l’havia viscut mai).

JOAN BENACH ha dit...

Dons els que no leu fet mai us animo a ferla perque prenento com una aventura es molt satisfactori quedante una sensacio similar a la de un irman(amb les seves diferencies clar)Jo al menys l,any que bé repetiré!!