Miquel: El passat 15 d'Agost vaig aconseguir finalitzar el tercer Embrunman de la meva vida i el tercer Ironman de la temporada. Durant aquests tres anys he passat de tot: fred al 2006, calor el 2007 i pluja amb pedregada inclosa enguany. En aquesta edició on es compleix el 25è aniversari s'ha batut el record de participació fins a 1200 inconscients es van situar a la línia de sortida.
Embrun és una petita localitat d'uns 6000 habitants situada a les portes dels Alps on es viu el ciclisme 100%, prova d'això és que ha estat sortida de dues etapes del tour d'aquest any.
Txell: Aquest any el pre-Embruman ja començava per mi amb mal peu. Als pocs dies d’estar a Embrun començo a tenir dolor a les lumbars, que acaben en dolors generalitzats i molèsties vàries a les cames. Ja m’ho començo a veure cru, doncs passen els dies i la cosa, lluny de millorar, empitjora. Així ni tant sols podré sortir. Jo preocupada per la meva esquena i les meves cames i en Miquel que es comença a preocupar pel temps. Però si està fent dies de conya, que només plou als vespres!
Comencem a pensar que els meus dolors venen del llit, doncs a Barcelona estava bé, i aquí, després de dormir, encara empitjoro més. Així que el Miquel té la brillant idea de canviar la orientació del llit, posar-lo al revés, i a partir d’aquí ja començo a millorar. Així que el dia abans, tot i no estar bé, ja em sento millor. Com a mínim ja em sento capaç d’ estar a la sortida del mític Embrunman.
Miquel: El dijous 14 per la tarda entrem les bicis a boxes, el cel està cobert de núvols però no plou, tot i això intentem tapar les parts fràgils de la bici amb plàstics pel que pugui ser. Després el briefing, on ens expliquen el de sempre i cap a l'estudio a sopar i dormir.
Txell: Arriba el dia esperant i al Miquel el desperta la tempesta que està caient sobre Embrun de matinada. Merda! Però què és això? Si cauen llamps i trons i ahir feia un sol espatarrant? Però ara què fem ? Així no podem sortir ! La pluja sembla que es calma, no deixa de ploure del tot però no plou tant. Anem cap a boxes, no gaire convençuts. Finalment deixa de ploure abans de la sortida. Decidim, com a mínim, fer la part de natació. Si després plou a la bici, ja veurem què fem. A boxes saludem a en Marcel Zamora, que, lluny de plantejar-se què fer per la pluja, la seva preocupació principal és la roba que es posarà. Quina enveja, si aquesta fos la meva única preocupació… Com a mínim amb tot això ja no penso en la meva esquena ni les meves cames, però ara, amb el dia que fa, ja se’ns han passat les ganes de sortir. Quina temporada d’aigua que estem tenint!
Miquel: A les 4 del matí sona el despertador, surto al balcó i no em crec el que veig, una tromba d'aigua impressionant amb algun tro inclòs. Per sort dura poc i quan arribem a boxes ja no plou. Evidentment està tot mullat i hi ha uns bassals força grans. Amb la Txell parlem sobre si sortir o no, finalment decidim sortir a nadar i després a veure què passa. També aprofitem per desitjar sort a en Marcel més preocupat per la roba que posar-se que no pas per la climatologia.
Txell: Em poso el neoprè i vaig a veure al Miquel per desitjar-li sort, però no consegueixo localitzar-lo. M’afanyo a anar cap a la sortida, que les noies comencem deu minuts abans. Com sempre ja vaig justa de temps, i, enmig de la foscor, m’obro pas entremig dels nois que ja estan col.locats. Aquest any som més gent, tot i que a la sortida tampoc noto la diferència. Sóm un bon grapat de noies enmig de la foscor i tan bon punt donen la sortida ens llencem a l’aigua. Aquest any de seguida em quedo sola, el nivell deu ser més alt o jo estic pitjor. I enmig de la foscor, i pràcticament sola, intento orientar-me. El resultat és evident, no veig ni fava i no tinc ningú a qui seguir, així que per no variar m’acabo perdent enmig del llac. Un parell de cops m’han de reorientar els dels caiacs, de ben segur que faig uns quants metres de més amb les voltes que estic donant, però no hi puc fer més. Prenc paciència, és el que hi ha. Quan finalment arribo a l’extrem oposat del llac veig com passen el grup dels primers homes, és un grup molt nombrós, van tots molt agrupapts i passen…. A anys llum de mi! Mirem la part positiva, almenys no m’han cosit a òsties! A partir d’aquí almenys ja no em perdo, ja més tranquil·la, comença a fer-se de dia i ja tinc als triatletes que em van passant per poder-los seguir. M’enduc algun cop, però aquest any, després de la guerra a l’aigua de Niça, això és glòria. Acabem la primera volta i encarem la segona, sense més incidents, ja de dia, i veient les boies i tot. Surto de l’aigua força bé, sense problemes a l’esquena.
Miquel: Em preparo les coses al box mirant de tapar-ho tot amb bosses de plàstic per poder sortir sec. A les 5:50 surten les noies i a les 6:00 la sortida masculina. Tot i l'hora l'ambient al plan d'eau és impressionant, hi ha molta cridòria animada per un speaker.
Em situo bastant enrere per nadar tranquil, com és tradició la primera mitja volta de les dues que s'han de fer és de nit. És força impressionant veure com es va fent de dia mentre estàs nadant. L'aigua la faig en la meva línia amb 1h14m sense rebre pràcticament cap cop i anant sempre molt còmode. Al sortir sembla que el dia s'arregla , els núvols s'han trencat i fins i tot surt una mica el sol. Transició lenta, em vesteixo totalment de ciclista i surto amb l'impermeable posat.
Txell: A boxes m’equivoco de fila i em costa trobar la bici, ja no hi ha pràcticament bicis de noies. Ens saludem amb la Marta Mota, que s’està canviant, i em comenta que ella també s’ha equivocat en arribar a boxes. M’ho prenc amb calma, de moment no plou, però fa fresqueta. Quan m’estic acabant de canviar veig en Miquel que arriba a boxes i em saluda. Dubto què posar-me, ja que veig molta gent amb manguitos, però jo no els porto, així que a sobre del mallot decideixo posar-me el meu xubasquero vermell. Sort que l’he agafat M’acompanyarà durant tot el sector ciclista.
Des d’abans de la sortida que he d’anar al lavabo, fair una visita als lavabos portatils que hi ha a boxes i en acabat surto amb la bici. A la sortida en bici, igual que a la de l’aigua, hi ha molta gent animant, jo diria que bastanta més que l’any passat. Igual que de participants, vaig acompanyada de molts ciclistes al meu voltant. S’agraeix tanta animació i fa que els kms passin més ràpid.
De seguida encarem la pujada als Puys. Com sempre, molts dels triatletes que no m’han avançat a la natació ho fan ara. Estan forts aquests francesos en bici.
Al cap de poc m’atrapa en Miquel, que em saluda i es queda pel meu voltant una bona estona. A les pujades ens separem doncs ell tira força més que jo, però a les baixades intento apretar per atrapar-lo i així poder anar més estona al seu voltant. Estic força contenta, l’esquena no m’està molestant i les cames, tret de molèsties a l’abductor esquerre, s’estan comportant. A més, anar amb el Miquel a prop meu, per aquestes carreteres dels Alps, em dona tranquil·litat. Ja més que un ironman sembla una marxa cicloturista, on sempre anem junts els dos. Acabem els Puys i passem pel poble al costat d’Embrun on sempre hi ha molta animació, i aquest any més que mai, a part dels nombrosos triatletes que aquest any m’acompanyen. Aquí sí que realment es nota que aquest any som un munt.
Miquel: La primera part ciclista és una volta d'uns 40km per una zona al voltant d'Embrun coneguda com els Puys on ja comencem a estovar les cames pels desnivells que hi ha. Al km4 agafo la Txell, la veig una mica "atrancada" i decideixo quedar-me amb ella aquests kms degut a la mala setmana que havia passat. La carretera està una mica humida però es va assecant amb el pas del temps, l'ambient és fresquet i el cel es va aclarint, tot pinta bé. Sobre el km40 es torna a passar per Embrun i hi trobem un ambient excepcional.
Txell: Deixem ja la zona d’Embrun i ens dirigim cap el temut Izoard, on perdo el Miquel de vista quan fa una parada tècnica. De moment vaig força contenta, fins i tot començo a avançar gent a la zona d’aproximació a l’Izoard. Agafo el desviament cap a l’Izoard i la pujada s’endureix, ara ve la part més llarga de pujada de tot l’Embrunman, l’Izoard, que per contra, tot i ser la més llarga, no és pas la que se’m fa més dura, imagino que perquè aquí encara les cames responen i et queda força “combustible”. Aquí torna a avançar-me el Miquel i de seguida el perdo de vista. A la part més dura de la pujada torno a coincidir amb la Marta, que aquest any no està tant forta, ens saludem i continuo fins adalt de l’Izoard. Just abans de coronar veig en Juan Diego vestit de carrer. Al final, tot i que havia de participar, no ho ha fet. No volia mullar-se, em diu. Però no ens estem mullant, menys mal.
Parada a dalt de l’Izoard per recollir l’avituallament personal i comença la baixada. Al cap d’alguns revolts de la baixada em trobo amb en Miquel, que baixa amb molta precaució pel terra moll. Però en realitat es baixa bé, no plou i no fa massa vent, tot i que fa fred. Però per desgràcia la cosa canvia i de sobte comenta a caure un xàfec impresionant, amb pedregada inclosa. Em comencen a plorar els ulls per la que està caient, tot i que porto les ulleres. Aquí sí que afluixo de cop. Quina mala sort, i jo que pensava que ens salvariem… De cop, a sobre em trobo amb un vent lateral que fa trontollar tota la bici. Això ja és massa per mi, estic a punt de caure i amb prou feines puc frenar, així que vaig super a poc a poc fins que al final, fastiguejada i una mica “jinyada”, m’aturo un moment. En aquell moment m’atrapa en Miquel, i decidim continuar, quin remei, però a poc a poc. A part de no veure pràcticament res i anar patint pel vent, comencem a tremolar sense poder evitar-ho. Veiem triatletes parats aprofitant llocs on poder-ser refugiar de la pluja. A partir d’aquí noto que anem força sols, ja no es veuen gaire triatletes pel nostre voltant.
Miquel: La Txell i jo ens mantenim pràcticament junts fins que comença l'ascensió a l'Izoard, un dels grans colosos dels alps amb els seus 2361m d'altitud. Quan arribo a l'alçada de la casse deserte a 2200m trobo un dels moments més espectaculars de l'embrunman, la vegetació ha desaparegut i trobem pedra per tot arreu, em sento petit davant la grandiositat de la natura. Al cap de 2 kms corono el col, em trobo molt bé, recullo l'avituallament personal i començo el descens. Per sorpresa meva l'asfalt està mullat, això fa que extremi les precaucions, a partir d'aquí començo a agafar fred. Al cap de 4-5kms de descens em passa la Txell que va més llançada que jo. Al cap de poc noto que comença a espurnejar i el cel està cobert, l'espurneig es converteix en pluja i la pluja passa a calamarsa, comença a tronar. Estem sota una tempesta impressionant! estic tremolant de fred, tant que amb prou feines puc mantenir la direcció de la bicicleta recta. Baixant veig una parada d'autobus plena de triatletes aixoplugats, més endavant trobo la Txell aturada enmig de la carretera, em diu que amb prou feines veu res i està gelada. La situació és dantesca, no em podia creure el que estava passant. Segons em vaig assabentar més tard a dalt del'Izoard va arribar a nevar!.Els dos continuem endavant, només desitjo que s'acabi la baixada per no passar més fred. Per sort al arribar a Briançon la pluja minva, però l'asfalt està ben moll. Tinc les cames rígides i alhora fredes,pedalar en aquesta situació es fa realment difícil.
Txell: Amb més pena que glòria arribem a Briançon, on si no recordo malament, i per sort per nosaltres, ja no plou gaire i s’està millor, tot i que seguim tremolant. Continuem com podem, esperant alguna pujada per poder-nos escalfar, però aquesta no arribarà fins al temut Chambon. Tant dur que es fa l’Embrunman, i ara, que voliem pujades per escalfar-nos, aquestes es van fer pregar. Al Chambon, tot i la pluja, hi ha gent animant. Aquí el Miquel em torna a deixar enrera, i em passen uns quants triatletes més, la pujada se’m fa molt dura i ja tinc ganes d’arribar a dalt de tot. Un cop fet el Chambon, continuo ja sola, per les carreteres plenes de tobogans que ens conduiran fins a Embrun.
Encara amb fred al cos però plovent molt menys que a tornant de l’Izoard, arribo a Embrun.
A Embrun em creuo amb els triatletes que ja estan realitzant la cursa a peu. Veig a en Ricardo, del Prat, i ens saludem, se'l veu força bé. Quina enveja, ell ja està corrent i a mi encara em queda l’últim obstacle d’aquest periple ciclista. El Chalvet.
Si el Chambon se’m fa dur, el Chalvet encara més. Deuen ser uns 4 o 5 km de pujada, però a aquestes alçades se’m fan eterns. Ara pràcticament no hi ha ciclistes pel meu voltant, tot i que n’atrapo algun que encara va pitjor que jo. Fins i tot veig un noi negre que arrossega la bici a la pujada. Finalment baixo el Chalvet i de nou atrapo en Miquel, que pel que sembla també està patint força.
Miquel: De mica en mica anem avançant i la pluja remet, arribem al Chambon, una paret d'uns 4kms ja sobre el km 150 on per sorpresa meva torno a trobar força animació, allà em torno a separar de la Txell. Per fi arribo a Embrun km 180 ja només em queda pujar i baixar el Chalvet un petit port que se'm fa duríssim, vaig força tocat. Arribo a dalt i durant els 4 kms de baixada em torna a passar la Txell i arribem pràcticament junts a boxes. El temps final 8h51min de fred i patiment.
Txell: I per fi deixo la bici i puc sortir a córrer. Ara no plou, o potser plovisqueja, s’està prou bé. Començo a córrer i les cames no tiren gens, vaig força a poc a poc i em noto molt cansada, però no em preocupa massa, el pitjor ja ha passat. Cap al km 7 o 8, em començo a trobar millor, tot i que no per tirar cohets. Al poble d’Embrun i també al poble veí, Baratier, on et condueixen les dues voltes de les que consta la marató de l’Embrunman, hi ha molta gent animant, és espectacular, a determinats punts la gent et van animant a crits amb el teu nom, donan-t’he ales per no defallir. Vaig avançant a força corredors, alguns d’ells m’avancen a mi, i amb un que vaig fent la goma, ell em passa a les pujades i jo a les baixades, acabarem fent la cursa junts. Alain, es diu, i, en un pacte no escrit, decidim anar plegats després d’haver-nos perdut de vista durant una estona i retrovar-nos de nou. Jo no tenia la intenció de parar, però avui, cansada com vaig i fent pitjor temps que l’any passat, tampoc no tinc ganes de patir en excés, així que faig meva la táctica del meu company de fatigues i, tot i no caminar mai, ens parem als avituallaments a veure coca cola i menjar platans i taronges. Sembla que l’Alain m’hagi adoptat, i, durant una estona que jo flaquejo per problemes a l’estómac, em va esperant. Un cop em refaig continuem junts, ja més còmode per seguir el seu ritme, que em va força bé Em diu que continuem a aquest ritme fins als dos o tres últims kms, que es fa la volta al llac i s’encara ja l’arribada. Jo que li dic que no, però com que a la fi em trobo amb forces suficients apretem una mica. I finalment encarem l’arribada, fent un temps real de 14 hores i 45 minuts, que per al meu company de fatigues serà de 14 hores i 36 minuts, ja que els homes han sortit més tard que nosaltres. A l’arribada aquest any ens espera una medalla, novetat a l’Embrunman, i per a la meva sorpresa la cinta no són els colors de la bandera francesa, si no que són la senyera.
Miquel: Un cop a boxes molta gent del meu entorn veig que abandona. Alguns em pregunten si sortiré a córrer, evidentment! responc, aquest cop tinc clar a diferència de l'ironcat que surto ja que si no de que serveix haver-ho passat tant malament a l'Izoard. La Txell feia uns minuts que havia sortit. Començo tranquil per adaptar-me a la nova disciplina, per sorpresa meva puc córrer força bé, això m'anima. Els primers kms donen la volta al plan d'eau i l'ambient torna a ser extraordinari, centenars de persones buscant el teu nom a la llista per animar-te personalment. El temps fred i plujós que fins ara ens havia perjudicat ara es torna a favor. El pas pel poble de Baratier torna a ser un dels moments àlgids de la cursa amb un bon nombre de nois i noies que feien l'onada al pas de cada triatleta s'et posen els pèls de punta! A mida que passen els kms deixa de ploure i comencen a desaparèixer els núvols. Arribo a la mitja marató i segueixo corrent, en aquest moment tinc clar que acabaré. Aguanto fins al km 31 a partir d'aquí haig d'anar alternant estones a peu. Arribo ja de nit al cap de 4h44m de marató i amb un temps final de 15h07m. Al moment de creuar la línia de meta em sento molt content per haver pogut acabar l'edició més dura segons els organitzadors de l'ironman més dur del món.
Els dos volem agrair més que mai l'extraordinària tasca dels voluntaris que van haver d'estar al peu del canó aguantant les inclemències del temps durant tot el dia i a l'alma mater d'aquest triatló Gerald Iacono per haver estat al capdavant durant 25 anys.
