diumenge, 29 de juliol del 2007

DUATHLON INTERNATIONAL DU VAL D'ARAN (FOS 22/07/2007)

Fos és un petit poble pirinenc, el primer francès que hi ha quan sortim per la Vall d'Aran, que no tindria cap encant especial a no ser perque desde fa 15 anys s'hi cel·lebra una de les duatlons més dures del món, sense exagerar. Evidentment això només se'ls pot acudir als francesos segurament els organitzadors deuen estar igual de malalts que els de l'Embrunman però no tant malalts els seus participants.

La primera cursa a peu són 9km mixtes d'asfalt i terra on s'ha de pujar fins a un poble veí anomenat Melles. Després 85km de bicicleta, un circuit d'anada i tornada on destaquen les dues ascensions al col de Menté, un incondicional del tour. I finalment 16km altra cop a peu en un circuit de terra molt trencacames.

En terres araneses ens vam ajuntar una bona colla l'Arsenio i la Marta, l'exjovent Joan Carles Beltran i els infatigables Jordi i Blanca que començaven vacances.


El dissabte va ser un dia plujós la qual cosa ens va espantar una mica però el diumenge malgrat que es va despertar una mica ennuvolat no plovia i tenia tota la pinta de que s'aniria aclarint. Tota la colla vam anar de Les, on teníem l'hotel, fins a Fos on ja ens esperaven en un parking perfectament organitzat. Deprés de les fotos de rigor i de deixar el material a uns amplis boxes anem a escalfar una mica.


La sortida es dóna puntualment a les 9 del matí. Només passen 500m que ja comencem a pujar per un camí de terra força pedregós, intento anar ràpid però controlant el ritme pensant amb tot el que m'espera. Aproximadament l'ascensió dura fins al km4 i ja m'ha deixat una mica tou. Comença la baixada per una carretera asfaltada per tornar a Fos, just a baix em trobo a en Joan Carles que ha patit un estrebada muscular a la cama i sembla que no pot continuar. Em sap molt de greu perque s'havia preparat molt per aquesta prova, l'any passat ja va quedar entre els 20 primers i segur que aquest any repetiria. Finalment acabo amb un temps de 37min30seg.

El segment ciclista comença amb l'únic sector pla que són els cinc kilometres que ens porten a Saint Beat on comença la primera escalada al Col de Menté. Durant la pujada agafo un ritme constant, tot i la duresa de les seves rampes, i vaig agafant gent. Un cop arribo a dalt baixo amb precaució. Es tracta d'una baixada força revirada, massa tècnica per a mi i s'em dóna especialment malament, no vaig gens còmode em passo de frenada o freno massa aviat, En resum la gent m'avança per tot arreu i arribo a baix bastant desquiciat. A partir d'aquí comença un terreny de continues pujades i baixades. En aquests moments em creuo amb el primer classificat, jo vaig pel quilòmetre 30 i ell ja pel 50 !!! Arribo al bucle on canviem de sentit i directe cap a la segona ascensió a Menté. En aquest punt les cames comencen a queixar-se sobretot els quadríceps. Un cop al port puc tornar a agafar un ritme constant i torno a recuperar posicions. Arribo a dalt i començo el descens. Per aquesta vessant no és tant tècnic i puc agafar més velocitat, controlo millor i gairebé no m'avança ningú. Finalment 3h39min a un promig de 22km/h.


Arribo a boxes i surto a correr, em trobo molt bé i totes les molèsties que tenia a les cames desapareixen. Però al cap d'uns 3km començo a notar una pressió abdominal i haig de parar a buidar una mica. Torno a correr amb una sensació d'alleujament i molt més còmode que abans. El recorregut es tracta de dues voltes a un circuit de terra amb continus desnivells i amb zones força pedregoses. Em trobo bé, avanço a molta gent sobretot a partir de la segona volta però decideixo no apretar gaire ja que no tinc res a guanyar i així intentar tenir menys seqüeles. Finalment arribo amb un parcial 1h 18min i un temps final de 5h34min.

La Txell ja de sortida té males sensacions a les cames però fa una bona cursa. A la segona cursa a peu té un mano a mano amb l'Arsenio el qual sense que serveixi de precedent arriba abans. Bona cursa d'en Jordi que pateix una mica a la 2a cursa a peu. L'Arsenio,força conservador i sense arriscar sembla que ha trobat un sistema per eludir els seus problemes estomacals. I sensacionals els parcials a peu de la Blanca sobretot en la segona part on semblava que comencés de nou la cursa.



Una nova edició a les esquenes i directes cap a a l'Embrunman.

dimecres, 25 de juliol del 2007

Duatló de Fos (França)

Les agulletes han tornat al meu "diccionari"...
Dissabte vam sortir la Marta i jo de Barcelona cap a Les (Vall d'Aran) on ens vam allotjar a l'hostal "Es Neres", com d'altres vegades. Allà ens vam trobar amb la Txell i en Miquel (habituals d'aquest duatló, crec que en Miquel l'anava a fer per cinquena vegada). Total van ser unes 4h de viatge una mica feixugues donat que haviem treballat la nit abans. Per cert vam arribar a temps de veure el final de la contrarrellotge del Tour on en "Vinokuró" va donar un recital de ciclisme acoplat.... però amb la sang d'una altre persona.... quines penques !!!!

Al grà. A la tarda vam anar a Fos (primer poble de França passada la frontera) amb en Joan Carles Beltrán a recollir dorsals i cruspir-nos un berenar (sopar pels francessos) ben assortit i molt bo. Això entra amb la inscripció i ho vam fer amb la companyia d'en Jordi i la Blanca del triatló Carinyena-Provençalenc.
Diumenge cap a les 7 del matí esmorzem una mica (la sortida era a les 9h). El buffet és força variat en aquest hostal i la dona porta el pa acabat de sortir del forn, bon detall! Baixem les bicis i cap a Fos (uns 10km). El parking pels corredors está perfectament organitzat i ampli. És una mena d'anexe d'un camping del costat.



A l'entrada de boxes et donen el xip (peu esquerra). Els boxes son amplíssims i d'herba. Tot plegat un lloc ideal per organitzar un duatló d'aquesta mena.



Escalfem una mica i fem les últimes necessitats.


La sortida és molt puntual (9h). El pilot surt molt estirat per un camí asfaltat. Vaig amb la Txell, la millor llebre per mi. Quan encara no portem 1km ens endinsem en un bosc amb camins de pujada forta fins al poble de Melles, vaig trobant el meu ritme tot i que em va passant molta gent. Avui les lumbars es guanyaran les garrofes. A Melles la Txell s'avança i ja no la veuré fins al km65 de la bici. De Melles a Fos tenim una baixada pronunciada amb molts revolts tancats que poden fer molt de mal als tormells. De fet, en Joan Carles va patir una estrabada muscular en aquesta part del recorregut i va haver d'abandonar... quina llàstima! es veu que anava el 15é o 20é. La Blanca em passa com una bala a la baixada, saltironant com una gacela.. quina gràcia!



Després d'aquest toll d'aigua venen uns quilòmetres plans per l'interior de Fos. En aquest moment estic a "tierra de nadie"... sembla que tothom ha marxat, corro solet. Ningú per davant i ningú per darrere... m'hauré equivocat?? Es veu que no perqué vaig trobant fletxetes pintades a terra i gent animant (a França sempre).

Arribo a boxes amb poc més de 42' 32'' (potser he regulat massa però ja em va be). Avui es tracta de "provar" en quines condicions arribaré a l'EMBRUNMAN. A boxes queden poques bicicletes i faig una transició tranquileta.

Els primers 5km de bici son planets, per anar agafant ritme però a St. Beat es gira a la dreta i comença el Col de Menté (9.5km amb pocs descansos i pendent exigent, res a veure amb el prelitoral). Ja les primeres rampes et posen al teu lloc i et fan posar gairebé tot el desarrollo que portis. És un port típicament pirinenc. Vaig avançant gent, em trobo a la Blanca mig clavada. A dalt agafo només aigua. Porto els meus "polvets" per fer les meves barrejes (hidrats). Avui no provaré sòlids, també és un dia de prova pel meu estòmac. La baixada no és massa perillosa però els revolts son tancats. En aquesta banda del port hi ha moltes autocaravanes als vorals perqué Le Tour puja demà passat per aqui.

Un cop a baix de Menté la carretera puja i baixa constantment i l'altre port (Buret) no és ben bé un port si no un parell de repetxons. Tenim avituallaments de sobres en aquest tram per anar omplint bidons. Fem un bucle i tornem pel mateix camí. Quan començavem a pujar Menté em trobo a la Txell. Comentem una mica com anem i m'avanço una mica. Em trobava molt millor que l'any passat i el port no se'm va fer massa dur. Ara be, pujava entre 9-11 km/h. Perqué us feu una idea.... no és Parpers!

La baixada per la banda St. Beat és molt més ràpida. Te trams amb més vesibilitat i vaig avançar uns quants duatletes i cotxes.

Arribo a boxes amb 3h 58' de bici (a menys de 22 km/h de mitjana... cicloturista total). He guanyat 20 puestos. Ja vaig el 193é d'uns 280 duatletes.


Després d'una altra transició tranquila vaig començar els últims 15-16km de runnin' a 5' 20''/km. Controlant i intentant agafar ritme. I ho vaig aconseguir. El recorregut a peu és variat encara que predominen el trossos de bosc amb pujades i baixades. És d'aquells terrenys que destrassen la planta dels peus i les articulacions. Terreny molt irregular, pedres sueltes, etc

Eren dues voltes de 8km i al començament de la segona vaig caminar una mica a un avituallament per beure millor un ditet de coca cola i tastar un gel (això és el més sòlid que em vaig fotre). La Txell em va avançar uns metres i vaig fer mans i mànigues perqué no se m'anés gaire lluny, així podria tenir una referència visual fiable. Però com que em veia amb forces la vaig enxampar un km i mig mes endavant. Quan faltaven 2km i mig (passat l'últim avituallament) vaig fer un esforç incrementant el ritme. En aquest tros vaig avançar uns quants duatletes. Hi havia moments que el meu podómetre (força fiable) marcava ritme de 4' 05''/km.


Vaig parar el crono en 6h 10' 41''.



CONCLUSIONS:


Aquest és un duatló ben organitzat, amb un paisatge excepcional, moltíssims voluntaris per tot arreu, avituallaments de sobres i en bones condicions, recorregut dur i on et tracten com a esportista esforçat i no com a delinquent o invasor de carreteres..... tot pel modic preu de 75 € (amb dos sopars inclosos: dissabte i diumenge)....... no es pot demanar més. L'únic "problema" és que parlen en francés, tot i que trobes algú que parla en català, o ho intenta.

Enguany he rebaixat la meva marca en 26 minuts !!!!! Reconec que tenia molt de marge de millora però 26 minuts son molts minuts. N'estic content per haver fet l'esforç de no ensorrar-me a l'última transició. Només vaig caminar en alguna pujada forta. Vaig correr com les persones. L'EMBRUNMAN serà una altre història.


Per últim vull agrair als companys Miquel i Txell els ànims rebuts (també a la Blanca, en Jordi i l'Albert) i òbviament a la Marta sense la qual no podria fer aquestes bojeries, gràcies!!. Les fotos evidentment son de la Marta... excelents, només he posat un tast de fotos perqué n'hi havia 175.



Dutxa sofisticada a base de tirar-se pel damunt ampolles d'aigua en ple parkin' i cap a casa.

dimarts, 17 de juliol del 2007

MARXA BTT NOCTURNA A PORT AINÉ



Bona nit companys!

El passat disabte vaig disputar una marxa corresponent a l´Open Natura, que sortia de lo normal, no pels kilometres sinó per que és celebrava de nit, fet que em va fer no dubtar gaire per inscribir-me ( i de rebot vaig inscriure al meu cunyat, que el fico ultimament a uns "embolaos"jajaja), de fet més d´un divendres fem alguna sortida nocturna, cosa que pels que no ho han probat recomano, per la tranquilitat de la muntanya a la nit, i pel subidón de adrenalina de les baixades.

Doncs bé, allà estabem a les 19:30h. per recollir els dorsals, després d´una pallisa de cotxe, practicament 4 hores de viatge...però encara faltaven dos hores per que es dongues la sortida de la cursa.

Vam aprofitar per menjar un sandwich de tonyina i comtemplar el bonic paisatge pirinenc.


Com que el sandwich me´l vaig menjar en un plis plas, i les muntanyes em començaven a aburrir, li vaig dir a l´Enric de fer una inspecció de lo que ens trobariem després a la foscor.

La cursa començaba amb una forta pujada a les mateixes pistes d´esqui, d´uns dotze kilometres aproximadament fins arribar a unes antenes situades al punt més alt de la propia pista.


A diferencia d´altres dies tenia bones vibracions i em trobava amb moltes forces, i efectivament no m´equivocaba.
Ja era el moment de la sortida quan encenia el meu frontal de muntanya instal-lat al casco ( plan invent del bricomania ) i les llums de la bici, tot estaba a punt, i bang!! es va donar la sortida.

Vaig començar molt fort i vaig anar recuperant les posicions que tenia perdudes a la sortida fins al punt de que a la primera pujada ja només erem cinc els corredors que estabem al front de la cursa. Va ser en aquell moment quan vaig veure que tenia opcions de fer alguna cosa en aquella oscura proba.

Arribant a la primera baixada anava liderant la cursa, portant a roda a dos "cabritillos" que ja els estaba bé el meu ritme...fins que en van avançar-me en meitat de la llarga pujada, colocan-se a escasos metres de mi, distancia que semblava enorme, no aconseguia retallar, però em trobava amb una tercera posició i molt còmode.
Ja estabem a dalt i començaba la perillosa baixada, i vaig començar a arriscar bastant per apropar-me als dos escapats, que els tornava a veure ( més aviat als llums que portaven).
Quan arrisques poden pasar dos coses: 1- que et sorti bé.2- que et fotis una ostia de cal deu.
Aquesta última va ser la que em va passar, em vaig fotre una ostia amb un forat que hi havia al mig de la pista...seguia en tercera posició, però tenia a prop dos llums que amenaçaven la meva posició.
La resta de baixada va ser menys accidentada, i a l´ultim encreuament de camins una dubtosa senyalització em va fer dubtar cosa que va aprofitar el meu perseguidor per passar-me a escasos metres de la meta ...finalment cuarta posició!!

A la arrivada vaig esperar a l´Enric que no ho va fer gens malament, i desprès de curar-me a enfermeria la cremada del braç i la cama, de tornada a casa, amb molt bon sabor de boca, i havent disfrutat d´una bonica cursa, que a la fi d´això es tracta.

Bueno companys ens veiem aquest cap de semana a la triatló de Barcelona, i aprofito per enviar una abraçada als nostres companys que van patir una trompada el passat diumenge a l´entrenament!!
Adeuuuuuu!!

Jordi Coronado Gallego



Data i lloc de naixement:
El 3 de maig del 79, Taure testarut.

Des de quan fas esport? Quins esports has practicat?
Faig esport desde que tinc ús de raó...dos dies jajaja, no fora conyes desde molt petit.
Vaig començar jugant a fútbol amb sis anys, però a la primera temporada em vaig donar compte que no era lo meu, i vaig començar amb el basquet dels set anys fins als 23 …no era dolent, i vaig passar per una pila d´equips algun d´ells bastant bons, fins que el genoll em va fer crak! Vuit mesos fora de combat…

Com i quan vas entrar al món del duatló/triatló? I al Jovent?
Bueno, desde els tretze anys aproximadament que anaba compaginant el básquet amb la mountain bike…però va ser l´any passat quan vaig decidir d´apuntar-me a alguna competició, i com que feia runnig un parell de vegades a la setmana, i em trobava en forma, vaig probar de fer una duatló, la de Mataró (el meu cunyat i company de btt em va dir que provés) va ser la primera… després va vindre una altra, i la resta ja sabeu com funciona, de duatló a triatló, i ara es un vici…
Al jovent vaig entrar de la mà del nostre COCO, conegut meu de la tenda de bicis que visitem habitualment, quan jo portaba al cap probar la triatló… bueno més en concret la distancia IM al Ironcat,( soc un suicida ),llavors xerrant del tema amb el Coco em va dir ¡pues vente con nosotros coño!, i després de coneixer als senyors Joan i Pere, ja estaba al Jovent!


La cursa de la teva vida va ser? I quina t'agrada més?
No he fet moltes però sense cap mena de dubtes penso que pel moment és i será el Ironcat, la meva primera triatló amb la que debutaba, i a més amb la distancia de Ironman….uff m´emociono cada cop que recordo el meu patiment, i el moment de l´arribada… sempre la tindre al meu record.

De les tres disciplines del triatló, quina t'agrada més? Quina se't dona millor?
Les tres disciplines m´agraden molt, tot i que amb la que més rendeixo i la que més m´agrada es el ciclisme.

Duatló o triatló?
M´agrada més la triatló, però haig de millorar la natació, per aquest motiu ara per ara la duatló sem dona millor, i més si es de muntanya.

Distància preferida?
Tenint en compte que m´agrada patir, tot lo que sigui llarga distancia ja m´està bé, i despres de probar la distancia IM, em quedo amb aquesta.

Com entrenes? (Dies/hores a la setmana, llocs d'entrenament, sol o en grup…)
Ara he incrementat l´entrenament, i estic fent de 5 a 6 dies d´entrenament, que els divideixo de la següent forma:
Dilluns Descans
Dimarts 1h.30m.running al passeig maritim de Badalona a Vilassar.
Dimecres 1h. natació al gimnàs.
Dijous 1h.30m.running.(un dels dies de correr ho faig a la muntanya de Sant Iscle de Vallalta)
Divendres Descans
Disabte De 3 a 4 hores de btt.
Diumenge De 4 a 5 hores de ciclisme de carretera
A part de l'entrenament, et cuides d'alguna altra manera? (dieta, hores de son,fisio…)
Acostumo a controlar el que menjo, sobretot intento no menjar molta bolleria industrial ni “fritangas”, molta verdura, amanides i planxa.
El dormir per mi és molt important, per lo que intento dormir de 7 a 8 hores cada dia, i del tema del fisio, l´hauria de visitar més sovint de lo que ara el visito…

Com combines triatló, feina i família? Quins sacrificis has de fer?
El combino perfectament, ja que els horaris m´encaixen perfectament amb els horaris laborals, i a més tinc a la meva noia, la Cris, al meu costat amb tot lo que faig, i a més a més li agrada molt l´esport, i disfruta bastant quan anem a les carreres.
Com a sacrifici, puc dir que pel treball que tinc moles dies arribo cremat físicament, però trec les ganes i les forces per entrenar.



Ídols esportius?
En Michael Jordan, i Miguel Indurain.

Què és el que més t'agrada del Jovent? I el que menys? I del triatló (el que més i el que menys)?
De moment m´agrada tot lo del Jovent, el bon rotllo que he trobat i la gent, i del triatló m´agrada la combinació de tres disciplines, fan que una cursa sigui més divertida.
No m´agrada que encara no tinguem una prova de Ironman a Barcelona, no serà per que no estem preparats ( vam fer unes bones olimpiades no?)

Què t'aporta el triatló a la teva vida?
M´aporta disciplina, salud, fer amistats, satisfacció personal.

Quin és el somni esportiu que encara no has pogut cumplir?
Guanyar una proba de la copa del món de btt…i crec que mai serà posible, però somiar es gratis ¿no?

dijous, 12 de juliol del 2007

EPPPPP COMPANYS!!


Bueno, he rebut l´invitació de la Txell per poder aportar el meu granet de sorra en aquest blog del Jovent, i quedo molt agraït!!

Així doncs, a partir d´ara m´haureu d´aguantar els rollos i les histories que em passi o ens passin a les curses jajaja!!

Ara fora conyes, estic content de poder contribuir al nostre espai virtual.

dilluns, 9 de juliol del 2007

CAMPIONAT D'EUROPA DE TRIATLÓ
COPENHAGE 30-06-2007

El cap de setmana del 30 de Juny es va disputar a Copenhagen el Campionat d’Europa de Triatló en modalitat Olímpica. L’expedició del Jovent que va viatjar el divendres 29 cap a Dinamarca va ser de sis persones, quatre per competir en la categoria de grups d’edat: Pere Benach, Christian Mendez, Víctor Peña i Jordi Moyano i dos per animar: el pare i el sogre d’en Christian.


Foto: de esquerra a dreta, Jordi, sogre del Christian, Tito Murillo (un crac de triatleta de 63 anys que va fer segon de la seva categoria), el pare del Christian, Pere, Víctor i Christian.



El viatge cap a Copenhagen va ser plàcid i sense complicacions (bé, ens van fer pagar 30€ per poder embarcar les bicis) les maletes i les bicis van arribar en perfecte estat, cosa que no tots els membre de la selecció van poden dir, ja que un noi de Madrid encara està esperant que li arribi la maleta amb la roba, una càmera de vídeo a estrenar i part del material per a competir, neopreno, acoples, bambes, sabatilles per la bici, etc... Per sort la bici “només” li va arribar un dia més tard, però tot ho demés s’ho va haver de comprar per poder competir (i com que Dinamarca no és car....)



A l’aeroport, un autobús de l’organització esperava als triatletes (previo pago de 10€) per repartir-nos per els seus respectius hotels. Varem tenir la sort de poder compartir hotel amb la Selecció Espanyola, cosa que el primer dia ja ens va anar de conya perquè no teníem collons de tensar els frens de la bici d’en Christian i ens va haver d’ajudar el mecànic de la selecció. També ens va anar bé tenir un centre comercial a tocar de l’hotel
ja que el Christian es va deixat els pedals a casa.

Pel que fa al temps, va haver-hi de tot. Els núvols corren que se les peles i tant tenies sol, com fred i pluja. Era tot una incògnita mirar de preveure el temps que ens faria durant la cursa, de fet, els elit van començar a nedar amb un temps apocalíptic, amb pluja, vent i força fred, per acabar amb sol i una temperatura agradable, ens passaria el mateix a nosaltres? La veritat es que acollonava una mica perquè la temperatura del aigua era de 15 graus i no venia massa de gust ficar-s’hi amb pluja, vent i un cel negre i menys, després dels consells que ens va donar el seleccionador de l’espanyola, de nedar amb gorro de neopreno i empastifat de crema escalfadora.

El dissabte al matí, abans d’anar a veure els elit, teníem previst corre una miqueta i donar una volta per la zona de boxes, però un fet desgraciat, en va deixar a tots força xafats per la resta del cap de setmana. Res més sortir de l’hotel, el Víctor va ensopegar amb una vorera que no va veure, trencant-se el cinquè metacarpià del peu esquerra i ensorrant així totes les possibilitats de corre a l’endemà. Tot i que el metge de la selecció va anar a visitar-lo, amb un os del peu trencat, ni infiltració ni supositori XL via anal, ja res es podia fer.

Unes hores més tard es va disputar la cursa de l’elit. Va ser increïble veure guanyar a Xavier Gómez Noya, va fer una cursa a peu espectacular. Tots els espanyols ens deixàvem la veu per animar-lo.












Foto: Gómez Noya mirant al costat on estàvem gran part dels espanyols animant.


La llàstima va ser la reiterada mala sort de l’Ivan Raña (Rana pels danesos), que fent la millor natació de la seva vida, va punxar una roda perdent així totes les opcions, a més, la roda que li van posar, tenia un radi trencar i va fer la bici que li quedava amb la roda frenada.












Foto: Gomez Noya, a la zona d’arribada, just després de guanyar. El vem cridar i es va girar amablement perquè li féssim la foto.










Foto:Gomez Noya al pòdium acompanyat dels alemanys que van fer segon i tercer.



Un cop a l’hotel ens vem estar fent unes fotos amb els membres de la selecció i amb la portuguesa,Vanesa Fernández, la guanyadora de l’elit femenina que va guanyar casi sense despentinar-se.

Foto amb Ivan Raña, un tiu tímid però proper i molt modest, vamos un crac.

Foto amb Vanesa Fernández, que no va tenir cap problema de fotografiar-se amb nosaltres



A l’endemà al matí ens tocava a nosaltres. Per sort el dia es va aixecar clar i amb solet i varem poder corre sense calor ni fred. L’únic que portàvem per l’aigua freda eren dos gorros i al final va resultar que 15 graus tampoc es tant, una mica d’impressió res mes entrar però ja està.



Nedàvem en un mena de ria navegable que anava a parar al port de Copenhagen. L’aigua era de color verd i hi havia algunes algues que t’anaven acariciant (o potser eren sirenitas...). Tot i ser aigua de mar, no estava gaire salada.


La veritat és que l’organització va ser força dolenta en tots els aspectes. Pel que fa a la natació, la idea era diferenciar les diverses sortides per els colors dels gorros, però o es van equivocar o no van saber calcular els gorros que calien i hi havia gent amb gorros que no corresponien a la seva sortida, això va fer que els jutges haguessin de cridar l’atenció a més d’un trampós que volia sortir a la sortida que no li tocava per guanyar cinc o deu minutets. A un payo de 60 anys li van picar la cresta per voler sortir amb els del grup d’edat de 18 a 39, quines galtes!! (aquest no va colar, però potser d’altres si).
Pels que fa la bici, tres quarts del mateix, el drafting estava prohibit, però es veia gent fent relleus, sobretot els anglesos.



El corre ja va ser la repera, no hi havia cap punt de control i podies girar cua per encarar la tornadad allà on volguessis, a més, ens creuàvem amb la gent que encara feia la bici i prop de l'arribada, en un lloc de poc menys de dos metros d'ample, ens creuàvem amb els que tot just començaven a corre. En els cinc anys que porto fent triatlons, no havia vist mai res semblant per cutre que fos l'organització.

A més, cap dels jovents, varem aconseguir samarreta de la cursa per un fallo de la organització que no en van fer prous. Quins collons!!!, si feia prop de dos mesos que s’havien tancat les llistes i sabien perfectament la gent qui hi anàvem. Per compensar, ens van donar una cutre gorra que no posa res de la cursa, només posa ecco, que ves a saber que nassos és.

Ho millor, el bon ambient amb els membres de la selecció, tant el cos tècnic com amb la resta de participants del grup d’edat. La veritat és que es notava d’on veníem, els més folloneros sense dubte, els de la selecció espanyola. El pare del Christian es va fer amb una bandera d’Espanya amb el toro, que li va deixà una madrilenya i es va passar el camí de tornada al hotel lluint bandera i cridant españa, españa. Tots estàvem molt eufòrics. La darrera nit, ens vam anar una bona colla del grup d’edat a sopar i a celebrar les medalles aconseguides.













Pel que fa a la tornada, 10€ més per agafar l’autobús de l’organització i 30€ més per poder embarcar les maletes. Al final vem arribar justets a l’aeroport i la vem liar una mica a la cua per fer el chequing, un danès qui hi havia a la cua ens amenaçava de trucar a la policia.

M’he enrotllat molt, però tot i així, em deixo moltes coses per explicar. Van ser quatres dies maquíssim i això ha estat possible gràcies a la gent amb la que vaig viatjar, a la que vaig conèixer i a dos dies de competició en el seu estat més pur.

Les Classificacions es poden veure a:

http://www.triathlon.org/?call=TVRFdw==&id=ODc0&keep=sh#

Repte 50.0 km runnin' BCN - St. Cebrià de Vallalta

No ha pogut ser. Cap a les 9:15am de diumenge, un dolor progressiu als cuàdriceps em va fer abandonar el repte 50.0 al km 36, a Llavaneres.

Vaig matinar força (4:45 am). Desdejuni lleuger, equipació i estiraments previs. Cap a les 6 del matí vaig sortir de casa en direcció al riu Besós, on entreno habitualment. Pel camí vaig trobant tota la "chusma" que surt de les discoteques que tanquen en aquella hora. Sento una tia completament borratxa: "venga tío... vaya jamones !! ". Jo penso: " doncs no li falta raó a la mossa".

Quan arribo al Besós enfilo riu avall fins a la tèrmica (les tres torres eternes). De camí torno a trobar-me grans colles d'alcohòlics que fan els seus comentaris, aquest cop de molt bon rotllo (a l'estil dels nois de Zarautz: xibeca en mano i somriure a la boca).
Estic corrent a un ritme molt controlat i una mica lent per regular (5:15/km, de vegades 5/km). Quan passo per la porta de casa d'en Christian se m'acaba la pila del podòmetre (km 10) . No passa res! Em conec perfectament i segueixo controlant el ritme. Passo per casa d'en Joan (km11.5) (1h de cursa), vaig molt be encara que noto els cuàdriceps molt extranys, amb sensació de duresa. Aquest tram encara el conec d'haver fet trancisions des de casa d'en Joan (pont del caprabo, Palomares..). Aquí trobo fonts per anar bevent i refrescant el cap. A Vilassar ja surto a la N-II pel voral, de moment ample. Aquí trobo a en Lluís Lopez Cuadras (triatleta de Badalona) amb bicicleta acompanyant d'un veterà. Em penso que no em reconeix, encara que si va reconèixer la samarreta de l'equip. Com que ja he passat de correr per terra a correr per l'asfalt els meus cuàdriceps ja comencen a parlar: "este tío nos va a matar", "a donde coño querrà llegar!! "... etc (recordeu que els cuàdriceps sempre parlen en castellà).
El ritme em permet perfectament observar la mar quieta en un dia perfecte per córrer: sol mig tapat, bona temperatura (entre 20ºC a les 6am i 26ºC a les 9:30), un mica d'aire de costat, etc.

Arribo a la rotonda de la BP entrant a Mataró i paro a una font a ficar aigua al bidonet que porto al cinturó. De seguida que em poso en marxa trobo als JOVENTs.... be, em trobeu vosaltres a mi perqué jo gairebé no m'hi veia de cansat que hi anava. Vaig rebre un soport unànim de tots ells: Pere, Xavi, Koko, Moyano, Francesc, Marin (no recordo be si hi anava) i perdoneu si em descuido de dir algú. Òstia, quina ilusió em va fer!! La veritat és que sembla increible com les cames van soles en aquells moments i marxa "hasta" el dolor. Gràcies Xavi per aquella aigueta fesqueta i el recolzament sense condicions en les meves "Arseniades" ( mot acunyat recentment pel Dr. Garcia ).

Passo Mataró (travessia sense voral) per la rambleta que queda a l'esquerra de la meva marxa (on hi te la botiga el Dr Bike). Al sortir de Mataró passo un altre cop al voral de la dreta perque penso que és menys perillós i a més la Marta ( qué grande es !!! ) venia pel darrere amb cotxe. Havia sortit a les 9h de BCN i encara no m'havia agafat. Entre Mataró i la rotonda de l'Experience començo a notar els cuàdriceps molt tocats, gairebé contracturats i els genolls amb les clàssiques punxadetes laterals externes de menisc perjudicat. Comença a passar-me pel cap que de seguida que em trobi la Marta, pujaré amb ella al cotxe i marxarem plegats a la platja.

La Marta em va trobar al revolt que hi ha just abans de la benzinera de Llavaneres on solem parar de tornada en bicicleta a fer una Coke. Allà faig uns estirements i, la veritat sigui dita, tenia la intenció de continuar però vaig pensar que em faria mal de veritat si continuava perque l'asfalt és inclement i passa unes factures difícils de pagar, sobretot als que fem 85kg de pes o més.

Així que vaig desistir de la proesa de moment. Per suposat que més endavant ho tornaré a intentar i ho aconseguiré... només faltaria !!

Tot va acabar de la millor manera, a la platja nudista de Canet amb la Marta prenent el solet i fent uns banyets frescos i curatius.


CONCLUSIONS:

1.- l'asfalt és molt dur (això ja ho tenim!), o m'aprimo (cosa difícil per constitució... no la del 1978) o deixo de correr distàncies nocives pel meu organisme.

2.- La gent quan beu i/o s'inserta sustàncies psicotròpiques miren amb simpatia als qui practiquem esport a les hores a les que ells surten de les discoteques, on (teòricament) s'ho passen be. A més ens animen amb frases ininteligibles, quina gràcia !!

3.- val més una retirada a temps que una lesió que no et deixi continuar fent esport.

4.- la Marta és lo meu veritable recolzament perqué és qui més pateix (i de ben a prop) les Arseniades.
Gràcies a tots/a

divendres, 6 de juliol del 2007

Meritxell Portillo Araújo



Nom Data i lloc de naixement.
Meritxell Portillo Araújo. 31 d'octubre de 1971, Barcelona.

Des de quan fas esport? Quins esports has practicat?
Vaig començar a anar al gimnàs a l'any 1994, perquè m'ho va recomenar el metge per l'esquena. Abans no feia gens d'esport. Al gimnàs hi anava els caps de setmana, feia natació i classes dirigides, primer de manteniment i després em vaig aficionar a l'aeròbic. I també una mica de musculació. Quan al gimnàs van començar a fer classes d'spinning m'hi vaig aficionar ràpidament.

Com i quan vas entrar al món del duatló/triatló? I al Jovent?
Al 2000 vam començar amb el Miquel a fer curses a peu, i el Miquel ja va fer alguna duatló i triatló. A mi em va costar una mica més, però l'any següent o l'altre ja vaig participar a la duatló de Barcelona. Tot i fer spinning des de feia una anyets, la bici no l'agafava gairebé mai, i va ser un desastre total. Però l'any següent en vaig fer un parell més i ja em va anar agradant més. Al jovent vam entrar el Miquel i jo a través d'en Francesc, que el coneixiem del gimnàs i sabiem que formava part del Jovent. Ell ens va posar en contacte amb en Joan, el president del club. I a l'any 2003, si no recordo malament, ens federavem amb l'equip. Aleshores vam fer algunes duatlons més. La triatló em va costar una mica més, em tirava enrera la natació. Però, finalment, veient una companya del Jovent que va fer la triatló de Mataró en mountain bike, em va animar a atrevir-me. L'any següent debutava a l'sprint de Barcelona, passant-m'ho molt bé.


La cursa de la teva vida va ser? I quina t'agrada més?
Jo crec i espero que la cursa de la meva vida encara estigui per arribar. Però si he destacar alguna guardo molt bon record de la MAPOMA del 2002, la primera marató que vaig fer. L'ambient va ser fantàstic, no he estat mai a cap prova on la gent animés tant. I l'arribada impresionant, se't posava la pell de gallina sentint la melodia de "carros de fuego" i veient la gent a les grades a banda i banda de l'arribada mentre cridaven animan-te. En triatló del que més satisfeta em sento és de l'Embrunman, on vam participar l'Arsenio, el Miquel i jo l'estiu passat. És un ironman duríssim, i tot i que mentre estava dalt de la bici se'm va fer molt pesat, ara estic molt contenta d'haver-lo acabat. Precisament ara l'estem preparant per tornar-hi aquest estiu. I la cursa que més m'agrada fa de mal dir, doncs són moltes. Les maratons de Barcelona i la de Madrid, la mitja de Granollers, la de Puigcerdà….De triatlons m'agrada la d'El Pont de Suert, ja que anem a estiuejar a un poble que està al costat i ens agrada molt la zona.

De les tres disciplines del triatló, quina t'agrada més? Quina se't dona millor?
Les tres disciplines m'agraden molt, però el que més m'agrada és el córrer. I també és el que se'm dona millor, encara que això és normal, ja que és l'esport al que hi dedico més esforços i temps.

Duatló o triatló?
Sense cap mena de dubte prefereixo la triatló, tot i que sóc molt millor en duatló, ja que el meu punt feble és la natació.

Distància preferida?
La llarga distància. Si pot ser ironman, millor.

Com entrenes? (Dies/hores a la setmana, llocs d'entrenament, sol o en grup…)
Procuro entrenar a diari, excepte els dies que estic massa cansada o no puc. De dilluns a divendres faig el que puc, sobre les dues hores si tinc temps. Dissabte en general aprofito per nedar i així descansar de cara al diumenge, que el dediquem, el Miquel i jo, a anar a curses o fer tirades llargues en bici. A l'hivern acostumo a entrenar més la cursa a peu, preparant la marató. Per la marató intento fer un dia de sèries i un de tirada llarga, i la resta rodatges o la cursa del diumenge. Un cop passada la marató redueixo un dia de córrer i procuro fer més spinning i natació. La bici l'entreno fent spinnning, un parell de cops per setmana normalment, com a molt tres. I els diumenges que podem fem sortides amb el Miquel o anem a alguna marxa cicloturista o cursa a peu. La cursa a peu l'entreno principalment pel passeig de Mataró, sola o, sobretot a l'hivern, amb companys i companyes de la colla Maimakansu. I la natació l'entreno sola o amb el Miquel (els dissabtes que té festa) al Centre Natació Mataró, normalment un parell de cops per setmana.


A part de l'entrenament, et cuides d'alguna altra manera? (dieta, hores de son, fisio…).
Intento seguir una dieta equilibrada i variada, i vigilar sobretot als sopars no passar-m'he. Quan s'acosta la marató procuro control·lar el pes, tot i que no tant bé com voldria.

Com combines triatló, feina i família? Quins sacrificis has de fer?
A casa tinc molta sort, ja que el Miquel és tant malalt com jo de l'esport, així que no tinc cap problema. Quan podem, que no passa massa sovint, entrenem junts, així que no hem de fer sacrificis en aquest aspecte, tot i que normalment cadascú entrena per la seva banda. I a les curses tampoc tenim problemes, ja que participem els dos. En quan a la feina aprofito les tardes, després de treballar per anar a entrenar. A l'estiu treballo en jornada intensiva, amb la qual cosa em queda més temps lliure per entrenar.

Idols esportius?
Lance Arsmtrong i Paula Radcliffe.

Què és el que més t'agrada del Jovent? I el que menys?
El que més m'agrada del Jovent és la llibertat que hi ha i el seu esperit, de fer esport per passar-s'ho bé, sense obligacions ni pressions. L'esport com una diversió i l'equip entés com una colla d'amics amb la mateixa il·lusió per l'esport. El que menys és no tenir cap companya d'equip. (A veure si això ho llegeixen unes quantes noies i s'animen…).

I del triatló? (el que més i el que menys).
El que més m'agrada és la seva varietat, no fer sempre el mateix, el poder combinar els esports que més m'agraden. I el que menys que sigui un esport tan competitiu, prefereixo l'ambient més popular que es viu a les curses de córrer. I també l'estrés que suposen tots els preparatius amb tot el que necessites a les proves.

Què t'aporta el triatló a la teva vida?
Il·lusió. Ganes de superació. Reptes. Sentir-me viva.

Quin és el somni que encara no has pogut complir?
M'agradaria fer moltes coses, participar a moltes curses, em fa especialment il·lusió fer la marató de Boston, o l'ironman de Hawai, per veure l'ambient. Però el que més il·lusió que em fa per sobre de tot és fer la marató de la meva vida :).

dimecres, 4 de juliol del 2007

IV TRIATLÓ OLÍMPIC EL PONT DE SUERT 01/07/2007


El triatló d’El Pont de Suert és per mi un dels més atractius que es disputen a Catalunya. En primer lloc pel seu entorn al bell mig del Pirineu, per la seva duresa sobretot en la cursa a peu i per l'ambient familiar entre participants. Passejant pel poble és fàcil coincidir amb grups de triatletes, i tots ens saludem. Nosaltres vam coincidir a l'hotel amb el Robert Mayoral i família amb el qual vam tenir l'honor de sopar. Mentre sopavem va arribar l'equip del Vallirana en ple, fins a 14 persones entre triatletes i acompanyants. Quina enveja!

El diumenge ens aixequem a les 7h i sorpresa,o no tant, el cel està ennuvolat i cau un ruixadet. Aquesta serà la tònica que ens acompanyarà tot el matí:ruixadet, sol, núvols i un altre ruixadet. Bé, a la muntanya ja se sap...


Després d'esmorzar anem cap a les pistes d'atletisme on hi ha situada la T2, deixem les bambes i la gorra i anem a buscar les bicis per anar a l'embassament. Ens trobem a en Miquel "el mosso" que sembla que un cop superats els seus problemes personals torna amb forces renovades a la competició. També veiem en Xevi, del Triatló Girona, incondicional també de les curses a peu i de les triatlons, sobretot si són de llarga distancia. Després coincidim amb els incansables Jordi i Blanca del provençalenc que ens diuen que van arribar ahir a la 1 de la matinada i han dormit ben poc. Mentrestant la pluja ha parat, no era gaire però suficient per mullar l'asfalt. Agafem les bicis i neoprè i anem cap al pantà.


Un cop allí ens posem els neoprens i escalfem una mica dins l'aigua que no està excessivament freda. El circuit de natació són dues voltes a un triangle perfectament senyalitzat per unes barques amb unes banderes al màstil que es veuen de ben lluny. Es dóna la sortida, els primers metres es fa una mica difícil nadar entre la gent i rebo algun cop, després començo a agafar ritme, em sento força còmode, fins i tot al final de la 2a volta avanço a 4 o 5 triatletes. Surto de l'aigua amb 28m 55seg. Mentre faig la transcisió es posa a ploure però no dura gaire. El circuit ciclista són tres voltes d'anada i tornada. A l'anada pica pujada i la tornada, lògicament, baixada la qual entre els revolts i l'asfalt mullat es fa una mica perillosa i no arrisco gens. Només vaig en grup la primera volta. Els circuits d'anada i tornada en els que ens anem creuant m'agraden força perque et permet veure als companys i tens idea de la situació de carrera. Veig que la Txell va davant d'en Jordi i una mica més enrera hi ha la Blanca que ha tingut alguns problemes a l'aigua. La pluja va apareixent i desapareixent. Acabo la bici en 1h5m i segueixo tenint bones sensacions.


La cursa a peu es fa per un camí d'anada i tornada paral-lel al riu Noguera Ribagorçana, és força pedregós i ondulant. Cal destacar una pujada molt dura de gran pendent i d'uns 500m sobre la meitat del circuit. La pluja continua fent acte de presència de manera intermitent. Corro força còmode, a la tornada em creu-ho amb la Txell que segueix anant davant d'en Jordi just quan ells estan fent la pujada, els animo a tots dos i en Jordi em comenta que va trencat. Acabo amb un temps de 45m45seg a la cursa a peu i un temps final de 2h20m05seg. Acabo amb la sensació d'haver-me pogut exprémer una mica més però també havent disfrutat molt. La Txell arriba amb un temps de 2h37min i més tard en Jordi sobre 2h40min. La Blanca, tot i acabar, va ser desqualificada per haver retallat a l'aigua.
Després d'una reconfortant dutxa d'aigua freda vam compartir dinar amb en Jordi i la Blanca. Al restaurant vam coincidir amb l'expedició completa del CN Mataró i altres triatletes. Resumint, triatló molt recomanable, organització correcta i molt bon ambient.


Salut i kms

Miquel