dissabte, 12 d’octubre del 2013

Aquatlo de Badalona

Avui ha tingut lloc l' Aquatló de Badalona, en el que s' ha imposat el Jordi Garcia al sprint amb el Parreño. Com ens agrada els aficionats. 

Els nostres companys han donat la cara una vegada mes. La carrera ha tingut un ritme vertiginos. 

La nota tremenda l'ha posat el Jordi Bosch, que ha arrivat a la t1 a mes d' un minut i mig del primer, ha anat a l' aigua xino xano, i ha fet un nado expectacular, agafant el grup de dalt i sortint primer de l' aigua. Ens hem quedat tots bocabadats. Aixo li ha permes arrivar en molt bona posicio al final de cursa. 

El Marin ha fet dos trams de correr molt bons i el Victor i el Carles han acabat satisfets amb la carrera que han fet. A destacar el bon ambient que hi havia a Badalona, on hem pogut gaudir amb bon temps i bona temperatura d' aquesta prova.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Challenge Barcelona-Maresme

Diumenge 6 d'octubre del 2013. Una data que recordarem durant bastant temps. I es que la jornada vas ser épica pel Triatló Jovent 79.

Jordi, Lluis i Carles. Equip masculí per relleus. Primers. Tremendos els tres en cada disciplina. Realment es un equip amb molta qualitat, i es preveia un molt bon resultat.

La gran sorpresa va venir amb les noies. Eli, Miri i Biola. Primeres en relleus femení. Impresionants les tres en cada disciplina. Eli surfejant sobre l' aigüa, una Miri que semblava que anava a sobre d'un coet. I la Biola, que semblava que anava en moto en comptes de correns. Impressionant carrera la que van fer.

I el Christian i l'Oscar, finishers de la prova, i el Victor fent el sector de bici per relleus en un equip solidari. Una nova jornada que sera recordada. Una altre vegada que es va omplir de Jovents animant els seus companys. Esperem que els companys que competiau us sentisiu ben arropats. Força Jovent, equipo !!!!!!

diumenge, 29 de setembre del 2013

EMBRUNKIDS 2013

En el marco de la semana de triatlón que se celebra en Embrun, en los Alpes franceses, también hay lugar par los más pequeños.

Cuando decidí inscribirme en mi reto del 2013 navegando por la web, vi que celebraban un triatlon AVENIR para los más pequeños, iniciación a la competición y a mi entender una forma de hacer partícipes a aquellos "sacrificados" durante el año de entrenamientos, que son los hijos.

Pregunté a mi hija si le apetecía realizarlo y sin ningún tipo de titubeo me responde "siiiiiiii", pues bien, la inscribo, sin algún que otro problema para conseguir un certificado médico exclusivo para la práctica del triatlón.

Ariadna pregunta: Ah, ¿qué distancia es?
Respuesta: natación 75 m, ciclismo 1400 m, carrera 400 m.

Asequible!!!!

Durante el año siempre me repetía los domingos por la tarde, ¿vamos a entrenar?, vamos. 

Su natación no es problema; su ciclismo, buf no tengo bicicleta; carrera, a correr!!!


Con el apoyo de todos los que allí nos desplazamos, todos los que participan en el olímpico, todos los que participan en el larga distancia, y mención especial a Train2win, Eli, Judith i Joan con grandes y sabios consejos. Eli le instruye sobre participación y transiciones, Judith le apoya en todas las explicaciones y sobretodo en boxes, todo en francés!!! Joan con su apoyo moral y grandes consejos: tu nada como sabes y el resto a disfrutar!!!

Llega el 14 de agosto. Ariadna está nerviosa, como no. Todo son preguntas, pero entra sola en boxees, como cualquier profesional, se prepara todo tal como se lo han indicado, y la organización les hace un briefing (en francés) al que ella atiende con esmero. 

Les llaman uno por uno a la línea de salida, es emocionante, se tienen que sentir como profesionales. Un total de 85 participantes. 

Dan la salida, entran todos al agua, no se ve nada, viraje en la boya, por la corchera viene un nadador muy rápido, ostras, Ariadna!!! Sale la tercera absoluta del agua, la primera fémina (era lo suyo). Bicicleta, como no con cuestas, estamos en los Alpes, no puede accionar el cambio por problemas con la vaselina de las manos, llega a la transición de carrera, sólo quedan 400 m y la gloria.

Al final 6ª fémina clasificada, 34 de la clasificación absoluta.

Ha sido fantástico, todos animándola, siguiéndola, los suporters impresionantes. Yo... emocionado, como no.

Gracias a todos.

Tamat

PD: papa jo faré d'aquests curts per ara, els que fas tu ja veurem.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Ultra Cavalls del Vent by Rafa Bethencourt


Cuando uno se marca un objetivo y no es capaz de conseguirlo por abandono la insatisfaccion es enorme, desilusionante, desesperante. A pesar de la lluvia convertida en agua nieve por momentos, de la inexperiencia y de mi mala tolerancia al frio la ultra Cavalls del Vent 2012 era mi primer intento en convertirme finisher de una ultra maraton de montaña, bien acompañado junto a Pablo e Isma quienes me han adoptado en su terreno. Cada paso que daba lo hacia lo desconocido, ilusionado pero con fuerza, marcando un gran ritmo y posicionandome en posiciones delanteras....pero lejos de la realidad...lo que se avecinaba era la retirada y no la gloria personal. En Estassen, km 55 de Cavalls, encontraba mi final de partcipacion, junto a un fuego de leña y unas buenas cuantas tazas de sopa caliente. Mi primera ultra se convertiria en mi primer DNF por retirada....

Esa misma noche al llegar a casa decidi no desprenderme del dorsal, su lugar no seria el cubo de la basura. En una pared blanca, donde nada existe, junto al armario de la ropa deportiva y donde dejo las bicis al llegar a casa SI que seria su puesto merecido. Cada dia de entreno podria recordar lo que habia pasado, lo que no consegui....y sobretodo, cada dia visualizaba lo que habria que hacer para poder descolgar ese dorsal de la vista...un dorsal de finisher!!!! Incluso aunque la organizacion decidiera alargar sus kms de 85 a 100kms...la Cavalls del Vent 2013 tendria que estar conmigo.

Y asi fue. Tras un año inesperado en la que me he encontrado mas fuerte que nunca, y que muy a mi pesar no he podido demostrarmelo a mi mismo tras haber sufrido un atropello fatidico con fractura de clavicula como consecuencia...cosa que truncaba mi temporada de triatlones y mi gran objetivo del Ironman de Klagenfurt...la ultramaraton de Cavalls de Vent se convertia en mi unico y gran objetivo del año.
Una lenta y desesperante rehabilitacion adelantaba en medio mes el inicio de mi temporada trail. Los primeros dias con miedo y dolor, los siguentes con fuerza e ilusion. Caidas dolorosas que golpeaban mi hombro inseguro, piedras resbaladizas baja la lluvia, subidas nocturnas a la Mola, escapadas en solitario a Montserrat, fines de semana en Nuria y Baga con subidas a Puigmal y La Olla, escapadas al Montseny coronando el Turo...y muchos kms reconociendo Collserola han sido mis entrenos de no mas de 35 kms como maximo para afrontar los 100 kms de Cavalls. Tan solo una especial subida a la ruta del Vent junto a David y Pepe para "enseñarle" parte de lo que le esperaba y sobretodo poder prolongar el sagrado ritual del llavero.
Y la luna llena llego, y con ella un fin de semana perfecto de sol radiante se hermanaba con su redonda novia para que la musica del ultimo mohicano despertara puntualmente a las 6:55 las almas de aquel lugar. Los mil inscritos a Cavalls del Vent nos emocionabamos de golpe, nos animabamos,un dia largo y duro se nos acontecia, pero que bello sufrimiento!!! Me fijo en Judith...de los que estamos ahi ella se lo merece la que mas...esta emocionada, sus ojos la delatan. Y asi es como hipnotizados por la musica nos lanzamos a correr y caminar durante muchas horas. Sintiendonos libre y fuertes, caminando las subidas y trotando las bajadas...animados por un sin fin de publico que animaba donde uno menos se lo puede esperarar. Vigilante y expectante en sus senderos, cauto en las subidas, protector en las bajadas, estricto en las comidas, mente en blanco como las horas y sus kms fueron pasando. 

Una desafortunada piedra daria conmigo en el suelo y con una mala torcedura de tobillo, pero nada que me impidiera parar. Ese dorsal se merece descansar en otro lugar, ya no quiere estar mas tiempo colgado a la vista, y para ello se ha de acabar. Beber y comer bien...esa es la gran clave (que mal lo he estado haciendo en años anteriores), de menos a mas (que ansias que tenia antes.....no me extraña que llegara al limite y "petara" siempre en Ironmans) y que bien que me encuentro asi!!!! Cuanto he aprendido de mi mismo en lo que va de año, que bien sienta hacer las cosas de una manera diferente para quizas darle un nuevo punto de calidad a los tris en proximo año. Me siento feliz, orgulloso y fuerte...no pienso en nada!!! Y aunque parezca mentira es verdad....logro NO pensar en nada!!! Brutal....

Se hace denoche, empieza otra carrera...pero ya he coronado Sant Jordi. Que dura ha sido la subida de Bellver a Niu, pero que INFIERNO que ha sido el empedrats. El calor ha sido duro, si el año pasado la lluvia y la niebla eran una constante, este año el sol y su cielo azul nos hacian precioso techo iluminado de estrellas posteriormente. Hace unas horas que la rodilla contraria al tobillo se va quejando, pero logro paliar las molestias con ibuprofeno y alargando la zancada en las bajadas. Aun tengo fuerzas para que la gravedad haga conmigo lo que debe....subir es otra cosa. He ido divirtiendome, sonriendo y disfrutando con cada paso que he dado...pero no todo ha sido asi. Toca sufrir, y que largo se hacen algunos tramos cuando sufres. La cabeza logra continuar, es clave en este tipo de disciplinas...saber que los buenos ratos iran seguidos de unos malos momentos es clave para poder superarlos y volver a disfrutar de un buen ratito. Esta todo entrenado y asimilado en mi cabeza, la montaña rusa del ultra trail segun Pablo e Isma. 

La meta se acerca cada vez mas. Ya la tengo casi a la vista. La tierra de paso al cemento y este al asfalto. La luz de Baga esta ahi mismo. En unos minutos cruzare la meta y no me lo puedo creer. Estoy exultante, Meri-David-Mamem-Pepe-Ramon-Isma-Pablo y Judith me vienen a mi memoria....todos han sido parte de esta Cavalls. Javier Lorenzo-el Walo-los compañeros del Jovent- Manu-Carlos-Mon Moreno-David (que gran fisio y su amigo Eric)...todos se merecen cruzar conmigo esa linea!!! Pero la verdad, me olvido de todosellos y tan solo pienso en Meri y su gran apoyo este maldito año de lesion y sufrimiento...la busco para cruzar la meta con ella., nos lo merecemos...pero NO esta...cosas del destino, he llegado antes que ella por 4 minutos. Cruzo en solitario, no tengo fuerzas ni para sacar la bandera canaria...la disfruto sin prisas, trote suave casi caminando, alentando a la gente con un grito de rabia, mirada bien alta, lagrima lenta y sonrisa amplia!!!....Soy Cavaller del Vent.

SORTIDA DIUMENGE 22 SETEMBRE 2013

El diumenge 22 de setembre vam quedar uns quants "jovents" per sortir en bicicleta per la NII. En principi era per donar cobertura a Oskitar i Miri per la Challenge però a la fi per indisposcíó no van poder venir.
 
Erem al lloc habitual, en Jordi Moyano, Lluis Enric Florensa, en Carles Palobart, Marc Oria, Albert Cuaresma, Ramon Tarragó (el pirata Pons)  i jo mateix.
 
Vam sortir direcció Calella amb un ritme sostingut i alegre. Per diferents compromisos el grup es va anar fent més petit. En Palo que volia anar a nedar i a Mataró va dir adeu, l'Albert venia de la Tondo i pujar Vallter i el cos el va avisar que era millor anar a descansar una mica i a LLavaneras va donar la volta, en LLuiis Enric Florensa més endavant cap a Arenys més o menys decideix donar la volta i esperar que l'atrapem de tornada.
 
Arribem a Calella amb ple de grups que vam anar trobant, la NII estava molt plena, com mai l'havia vist, de grups ciclistes. Donem la volta a la rotonda de la benzinera de Calella i comença la tornada.
 
Si el ritme d'anada ja va estar força bé, la tornada en Marc Oria (amb unes ganes impresionants) comença a tirar com una animal amb una velocitat de més de 40 al pla i sense trobar cap semàfor, ja erem només 4, Oria, Moyano, Tarragó i jo, tots a roda sense parar. Mataró!!! Semàfor vermell, buf bé. Ostres quina calor que fa no ens haviem adonat amb la marxa sense parar que portave'm. Tornem a arrancar, trobem Florensa... deixem Florensa. Ens creuem amb Miguel Muñoz, amb el seu habitual entrenament, s'enganxa, torna a donar la volta a Mataró cap a Calella. Nosaltres seguim el camí cap a Badalona al nostre ritme, bones accelerades sortint dels semàfor i per fi arribem a Badalona.
 
Hem anat i tornat força ràpids, abans de quarts d'onze ja erem a Badalona una altre vegada, ni cocacola, ni parada ni res. Ha estat un bon ritme i contents per haver-nos fos en aquesta deplorable forma que exhibim a aquestes alçades de temporada.
 
Ahhh...arriba en Miguel, ningú podem entendre que fa aquest home!!!
Podeu veure una foto de l'arribada, contents i satisfets per gaudir un dia més d'una temperatura idonea i un matí d'esport!!!
 
SALUT I TRI    TAMAT

divendres, 23 d’agost del 2013

El meu (nostre) Embrunman

Hem passat molts mesos preparant Embrunman, mesos carregats d'entrenaments durs i intensos. De córrer o nedar quan la ciutat ja dormia i de sortir a fer bici quan encara no era desperta. Però ja està, ja fa una setmana que vam assolir el repte col·lectiu que ens havíem plantejat aquesta temporada. C'est tout, com dirien per aquelles terres.

 

El passat dia 15 d'agost va ser el dia clau i el primer que he de dir és que a la sortida hi havia 7 jovents, els mateixos 7 jovents que moltes hores més tard van traspassar la línia d'arribada. Tots vam ser finishers de l'Embrunman. Aquest és el nostre èxit. Un éxit compartit amb les famílies respectives, amb els animadors desplaçats in situ i amb els que ens van enviar forces des de la distància.

 

Nedar al llac de Serre-Ponçon mentre sortia el sol va ser increïble, donar pedals mentre es pujava el col d'Izoard és inexplicable per un ciclista apassionat i córrer per un circuit on tothom anima els corredors, del primer a l'últim als crits d'"allez, corauge monsieur", fa posar la pell de gallina.

 

Embrunman ha estat la prova més dura que he fet. Ho ha estat tant que no crec que repeteixi, no perquè no sigui una prova  atractiva, que ho és, potser la que més per entorn i per públic volcat, sinó perquè exigeix una preparació exhaustiva només per acabar-la amb dignitat. I no és tampoc perquè no sigui capaç de preparar-me, és perquè aquesta preparació implica sacrifici i aquest sacrifici es tradueix en moltes hores que no estic amb la família.

 

Ja ho hem fet, sabem que som capaços de tot allò que ens proposem i aquesta és la lectura, extrapolable a qualsevol altre àmbit de la nostra experiència vital: si creiem, podem.

 

Però no patiu, l'espectacle continuarà… properes parades, homenatge Xavi Tondo i marató del Montseny.

 

Seguirem sumant kms!

 

Albert Cuaresma

diumenge, 18 d’agost del 2013

Embrunman Finishers

Gloriosa jornada per al club en una data que trigarem temps en oblidar. 15 d' agost del 2013. Els 7 participants del Jovent 79 al durissim Embrunman Triatlo, van ser Finishers. 

Aris Miranda, Marc Oria, Carlos Carrillo, Albert Cuaresma, David Jimenez, Toni Amat i Pere Senpau. Cadascu explicara de forma individual com va ser la seva carrera.

Incansables com animaven els Jovents fins alla desplaçats. Desplaçant-se fins a diversos punts i fent un seguiment total de la prova amb els movils treient fum. En aquests viatges et dones compte de la gran familia que formem, i de la bona feina feta en aquest sentit pels germans Benach. I que duri molts anys.

dilluns, 12 d’agost del 2013

Sortideta per Embrun


Aquest mati hem sortit a fer una volteta en bici els de les dos cases. Una horeta i mitja que ha donat per estirar les cames una mica. Ritme molt suau. Després l' Aris, el Pere i l' Albert han anat a nedar una miqueta. 

A la tarda hem anat a recollir dorsals. La tensió es podia tallar amb un ganivet. Jejeje. D' aquí hem anat a donar una volta per Embrun. El poble es molt macu i val la pena veurel. Només queden 3 dies.

diumenge, 11 d’agost del 2013

Olímpic d' Embrun


Aquest mati s'ha celebrat l'Olimpic d' Embrun. Quatre jovents han participat. El Joan, el Pere, la Judith i el Marín. Gran paper de tots ells, mostrant el nom del club per aquestes terres.

La claca ha estat impressionant. Amb un nou cartell que ens acompanyarà a tot arreu, idea i gentilesa de la Yolanda i la Carol, hem omplert de color i soroll la prova al pas dels nostres amics. 

Després a dinar tots junts a la casa 1 després d' uns bona banyets a la piscina. Una bona xerradeta després de l' àpat, i un mini rodatge per cremar tensions. Continuem aquí amb la bona sintonia que caracteritza aquest club i esperant que arribi dijous.


dimecres, 7 d’agost del 2013

Ha arribat la data

Quan al desembre obrien el termini d'inscripcions per Embrunman i m'apuntava sense dubtar-ho per obligar-me a no fer marxa enrere, el 15 d'agost del 2013 quedava molt lluny. Avui, a una setmana de la vigília de la prova penso que estic preparat físicament però sobretot mentalment; tinc ganes de disfrutar de la competició, patint tot sabent que puc controlar el meu dolor físic i ordenar el meu cos a tirar sempre cap endavant.

Miro enrere i els mesos passats han estat durs, intensos. Jornades boges per encabir feina, família i entrenaments, tenint clar les prioritats i els sacrificis que suposava mantenir l'equilibri dels tres àmbits.

 

Arribat aquest moment vull agrair a tots els que heu compartit amb mi directament o indirectament aquests mesos de preparació. I vull agrair-vos-ho ara i no després del 15 d'agost, independentment del resultat que obtingui a Embrun. És molt fàcil recordar-se de tothom quan les coses van bé, no tant quan el resultat no és l'esperat. Vull ser just i no egoïsta.

 

La prova de la setmana que ve no és més que l'examen final; el vostre suport l'he tingut mentre "estudiava" , compartint entrenaments, il·lusions, inquietuds i al cap i a la fi emocions. És evident que es tracta d'una prova individual però sé que la meva felicitat només serà completa si tots els companys de l'equip que hi participen, Aris, Arseni, Carlos, David, Marc, Pere i Toni assoleixen la fita, cosa que no dubto pas.

 

Gràcies a tots els integrants de l'equip i als supporters, sou grans persones,  tant que considero que he trobat un tresor formant part d'aquest equip. Gràcies a l'Eli, a la Judith i al Joan pel seu assessorament per afrontar la prova.

 

Gràcies a la Roser Casañas de Moziatex per la seva predisposició a atendre les meves peticions i dèries amb les equipacions (et dec unes quantes Cokes).

 

Gràcies al joc d'atzar que de vegades és la vida i que m'ha permès conéixer en Pere Senpau, una gran persona i que dóna sentit a la paraula amistat.

 

Tampoc puc oblidar-me del Joan Carles Beltran, no ens veiem tot el que volem però sabem que ens tenim quan realment és necessari, de vegades em pregunto com es pot ser tan gran sent petit.

 

I què puc dir del Miguel García Tremps, el meu germà de sang. Com trobo a faltar els entrenaments que compartíem quan vivia encara a Barcelona. Mentre entrenàvem arreglàvem el món. Les últimes setmanes hem pogut compartir kms en bici per la província de Tarragona.M'alegro de veure'l tan feliç en el seu nou rol de pare.

 

Un pensament també per l'Eli Pracht i el Marc Relaño, paral·lelament a la meva preparació ells han afrontat la transformació d'un petit pésol a la panxa de l'Eli en to un Inuk que en qualsevol moment es decidirà a sortir-ne i saludar-los. Estic convençut que de la mateixa manera que sou grans persones també sereu uns grans pares.

 

Gràcies al Robert Trench, per compartir amb mi xerrades i la passió per l'esport i disculpar-me perquè de vegades l'he arrossegat a cometre les mateixes bogeries que jo he practicat.

 

I evidentment moltes gràcies a la Yolanda i a l'Alexandra, sou el motor que m'ha donat forces quan pensava que m'havien marxat. Sé que només pel temps que no he pogut estar amb vosaltres dues perquè estava nedant, fent bici o corrent, haig d'acabar la prova. Gràcies per la vostra comprensió i paciència i sobretot per fer-me sentir tan afortunat en compartir amb mi la vostra vida.

 

Bé, el 15 d'agost ja és aquí. Cada any era una data en què la meva àvia celebrava el seu sant amb allò que la feia realment contenta:  reunint en un dinar tota la família. Aquest any ella no hi és però sé que quan coroni el Col d'Izoard, estaré una mica més a prop i segur que allà on sigui  quan creui la línia d'arribada em farà un somriure com el que tenia quan va marxar. Va per tu, iaia.

 

Albert Cuaresma