Ja fa mes de 10 dies que vaig acabar Iron
distance de Vitoria I ara puc seure I analitzar be el que ha estat un resultat
perfecte per una temporada plena de mancances en tots els sentits de la meva
vida. No se si aixo ha estat el que m’ha fet mes fort o que cada cop em coneixo
millor a mi mateix.
Viatge cap a Barcelona amb tota la família
I la il·lusió radica en veure als amics, família I per tant l’IM passa a segon
terme. Una sensació molt estranya ja que tot passa per davant de la triatló
Iron a Vitoria.
Arribada a Barcelona I a pesar del jetlack
i del cansament no podia aguantar mes per anar a l’Elisabets a veure al Joan
Benach i al Pere Benach I fer un bon esmorzar com Deu mana: bocata de butifarra, cocacola, cafetó
I un platet de pernil (buf com el trobava a faltar). A partir d’aquí tornem a l’estrès
per veure la família i amics ........ amb tot això, pel camí, anar pensant en
com afrontar la Carrera aquest any.
Dia després d’arribar a Barcelona a fer un
bike fiting amb el Joan Benach! Que grande que ets! No se que faríem sense tu!
I on vaig poder-me reunir amb gairebé tots els que anàvem a Vitoria, no se si
ells van ser conscients, però per mi va ser un moment màgic (ens vem reunir al
taller del Joan amb l’Oscar Layos, David Jiménez, Marc Marin, Toni Amat i també
amb les supporters Mamen, Pepe i Ariadna). Fer un bike fiting no es el millor
abans de la Carrera, però no podia ser d’una altra manera, perquè hem de fer
les coses ben fetes quan les podem fer malament! jajaja (error).
Després vem anar a nedar al mar 20
minutets per estrenar el neoprene que anava a portar a Vitoria (error). De fet
va ser la primera nedada amb neopreno de la temporada (error) i en total han
estat 3 cops els que he nedat amb neoprè! Mare meva quantes coses tan mal
fetes! jajaja.
Els dos següents dies a treballar al VHIR
ja que com a US no tenim vacances doncs no volia perdre dies I vaig treballar
per no gastar-les.
El jet lack em matava, a les nits no em
podia dormir I als matins no em podia llevar, així que això em tenia neguitós
ja que pensant en l’IM no dormir gens no m’ajudaria (error).
Analitzem l’any una mica ja que surto de Londres on no podia entrenar massa
amb bici després d’Embrun I vaig cap a Cincinnati on no tinc res, ni casa ni cotxe,
ni bici, ni res de res. Arribo al Novembre I es presenta el pitjor hivern dels últims
50 anys a Cincinnati amb temperatures que van a arribar a -25. A pesar de tot
intento sortir a córrer amb la neu amb les bambes que tenia, res preparat I
pensant que no puc perdre massa temps i que haig d’entrenar alguna cosa. Nadals
a Barcelona I sense poder entrenar I fent la mudança cap a Cincinnati. Torno a
US sense km a les meves cames I pensant que poder aquest any no hauria de fer
IM. Arriba finals de febrer I les meves nenes arriben a Cincinnati, per fi
tenim casa I cotxe I ens organitzem la vida I puc començar a entrenar. Haig d'agrair al Matt Sertorio qui m'ha acompanyat i m'ha ensenyat on sortir en bici per Cincinnati!
Al marc arriben les nostres coses de
Barcelona, no us podeu imagina com trobava a faltar les bicis!!!!
I a
partir d’aquest moment començo a entrenar a pesar del fred I que al marc encara
va nevar alguna vegada!
Així que es pot dir que la meva temporada comença al marc! (error) Primeres
sensacions horribles, no he fet hivern I noto que em falten watts a les cames!
Que important es l’hivern amics!!!!
Entreno a base de sumar volum ja que no hi
ha base on poder apretar I mica en mica en vaig trobant millor però sense fer
els temps que portava abans ni les velocitats que desitjaria; faltava poc per
la cursa i em trobava incapaç de córrer 20 km.
No competicions en tot l’any, I això em
posa mes nerviós (error) no em sento amb ganes de fer curses, no em sento amb
forces per fer curses I tampoc conec el sistema d’aquí, aixi que jugo la carta
de fer una única competició a l’any: l’IM (error).
El resum de la temporada en km i Hores:
-Carrera: 1128,46 km
-Bici: 2269,92 km
-Rodillo (bkool): 32h 30 minuts
-Gym: 11 hores 37 minuts
-Natació: 98 km
Mirant els números que portava la previsió
era un fracàs en paraules majúscules! Ja que si ho comparava amb el que havia
fet per anar a Embrun es un 40% menys.
A 5 setmanes de la Carrera decideixo
trucar a un amic, un gran amic, company de rem en el passat que em coneix molt
be. Un grandíssim professional! I li dic que m’ha d’ajudar a fer una posta a
punt arriscada per poder arribar en les millors condicions a Vitoria tal I com
estava.
Els meus coneixements de programació
esportiva no son dolents, son limitats a coses molt bàsiques de la programació
esportiva I per tant necessitava un pla d’atac arriscat I ben ajustat en tots
els sentits I per això necessitava al Jaime Martínez.
No se si us passa a tots vosaltres, però
soc capaç de crear un programa d’entrenament per qualsevol persona, però quan
l’haig de fer per mi no puc, no se si es una manera d’autoprotegir-se o el
saber que l’has fet tu I no has de rendir comptes a ningú. Però se que si me’l
faig jo no funcionaria i no hauria fet ni la meitat.
Junts vem construir un programa que quan
el miro ara em fa por! Però decideixo no mirar I ser un soldat, obeir les ordres
I fer el que diu a pesar de la llagrimeta I dels dolors. Un programa aplastant
amb dues sessions diàries: Series, exercicis propiocepcio, exercicis de forca màxima,
intervals infernals, tirades llargues I tirades llarguíssimes apretant en tot
moment les dents, piràmides que em van fer tenir agulletes a pocs dies de la competició.
I transicions infernals amb la Mar i Marina apretant-me els cargols amb les
seves noves bicis!
3 setmanes I mitja on vaig veure que no
estava tan malament a pesar de tot I que si controlava les velocitats I ritmes
sense arriscar podia fer-ho. Havia de ser una cursa mil·limetrada, sense
arriscar perquè la falta d’entrenaments em podien fer una mala passada si en algun
tram decidia arriscar mes del compte.
Puc dir que estic orgullós de la supercompensacio que vaig fer abans d’anar
a la competició
Arribem a Vitoria sabent del que puc fer I
del que no, sense res a perdre I molt a guanyar així que tranquil en aquest
aspecte I amb la feina feta fins on he pogut decideixo disfrutar del que no puc
tenir a Cincinnati: La família Jovent 79. OMG (Oh my God) això si que es
fabulós! Amistat en estat pur I això pels que ho teniu en el mon de l’esport es
increïble I pels que no ho tenen no ho saben prou be els que es perden. Es una família
que esta on ha d’estar en tot, detallista que cuida de tu durant els
entrenament I fora d’ells, dona igual si estàs rodant amb la bici amb ells o estàs
a 5000 km, sents que formes part d’ells I això no te preu. Som tots uns amateurs
blandengues I per tant compartir les curses es un moment màgic que espero no
perdrem per la maleïda distancia.
Dia abans de la Carrera em tornen les
meves manies ja que a pesar de tot soc molt metòdic amb tot, la bici, el
menjar, el dormir, el que beure o portaré a sobre. En l’esport sempre he estat
molt meticulós I quadrat I per tant a pesar de que porto 3 anys I mig en la triatló,
veig que les meves manies em segueixen. I sinó us ho pots dir el Jaime Martínez
que el tenia fregit en el mon del rem amb les mides del bot i dels rems! Jajaja
Procuro tenir la bici com un rellotge,
calculo el que menjo abans I Durant la Carrera, el que beure, la roba etc……
cada detall compte i cada detall pot marcar la diferencia. Visualitzacions de
la carrera, visualitzacions del que pot passar i que fer en aquests casos, fer
tot el que es pugui per fer la carrera sota control a pesar que passen milers
de coses, i mes en una carrera tan llarga.
El dia abans de
la competi tornem a provar els neoprens al llac on nedarem (10 minutets (segon dia
de neopreno! Vaya tela) i l’Ariadna Amat i la Marina Oria fan la Aquatlo per
nens! Aquestes nenes tenen futur! L’ariadna va fer un carreron y la Marina va
se la seva primera competició i tot i ser la mes petita de tots ho va fer molt
be! Que orgullós que estic! Amor de padre! Jajaja però ........ a veure si em
retira! jeje
Ja estic a la sortida amb el Davidson, Carri, Tonino I Oscarinho! Vaya
panda de cracks. Abans han sortit els de la half (Marin, Joan, Monica, Nando y
Laia). Hem esmorzat be a les 5:30 I ara ja mirem a l’horitzo buscant per on ens
fotrem a l’aigua. Tret de sortida I a veure quan els torno a veure.
Se que aquest any estic nedant una mica
mes ràpid però no vull entrar en disputes amb ningú, això es molt llarg I no
vull que aquest dia on tot ha de sortir tal I com tinc planejat me’l trenqui
una colzada o un cop. Primera volta en 32 minuts I la segona haig de batallar
una mica mes per fer un temps de 1:07 minuts amb una distancia de 4,17 km. Una
mica mes de distancia però m’he salvat de moltes batalles.
Transició (T1) lenta de mes de 6 minuts, però decideixo canviar-me de roba
del tot per rodar el mes còmode possible I per menjar alguna cosa. Perdo molt
de temps, pero crec que val la pena.
Comença la bici I a cuidar-me, cada 20 km
menjo I a cada avituallament canvio bidons I de quan en quan un platanet! Trobo
a faltar un xupito de coca cola en la bici!
Últims 40 km de la bici amb vent I amb les
cames que no em donen per mes, segueixi rodant en lo esperat, però em baixa una
mica la mitja que portava, he apretatat una mica massa a la primera volta I ara
ho estic pagant. Segueixo menjant I ja pensant en com afrontaré la Carrera I on
ha de ser el meu punt fort aquest any on sobretot m’ha faltat bici.
Arribada a la bici amb 5:28, gens malament
per tal I com ha anat l’any una mitja de gairebé 33 km/h I sense haver arriscat
massa I amb les cames cansades però en perfecte estat per córrer.
Transició lenta un alter cop, 3 minuts per
assegurar que porto tot l’arsenal de gels a les butxaques. Afrontem la Carrera
amb 10 gels a les butxaques que aniran caient cada 5 km mes la coca cola I
aigua. Sento els crits del Joan des d’unes escales prop de la T2.
La primera volta confirma que estic be, la
segona confirma que vaig be I la tercera confirma que puc fer un molt bon
temps, les cames em responen I el cap encara mes, soc un robot que li dona
igual el que vingui, no penso en res I a la vegada en tot, no soc capaç de recordar
ben be el que penso Durant la cursa a peu, nomes puc recorda persones que em
motiven a tirar endavant com el Rafa Bethencourt, el Manu Moreno i el Pere
Senpau entre d’altres que durant dies anteriors han enviat missatges de suport
dient que estarien amb mi a la cursa! I en les paraules del Jaime Martinez
durant els entrenos! Se que hi son i no vull fallar-los.
Ens anem creuant a diferents punts del sector carrera amb el Toni el Carri, el David i l’Oscar ja
que son quatre voltes a un circuit revirat per dins de Vitoria.
Últims 11 km I em trobo al Davidson que no
esta massa be de la panxa! Decidim anar junts, se que ens fem companyia I ens
ajudem mútuament. Sembla mentida que ve va poder anar amb algú altra a la
carrera, neteja mental i suport mutu!.
El plan dels dos es entrar de la ma per
fastidiar al pressi! Quina gran foto hagués estat! Jajaja
Quarta volta una mica mes lenta I el David
no va massa fi i se’m para al km 41, tot i els meus crits i els del públic al
voltant decideix caminar. En aquell moment decideixo no parar-me I tirar
milles. Apreto I puc, les cames em responen I em trobo molt be! Últims 1400 m a
4:45! Cursa en 3 hores 47 minuts! No estamos tan mal!
Arribada a meta amb 10 hores 32 minuts! Deu meu quin temps per l’any que he
tingut! La Mar I la Marina han estat patint amb mi els últims mesos I sempre
m’acompanyen! Això no te preu! No puc imagina una arribada sense el seu
somriure! Tampoc puc imagina fer un IM sense elles al voltant, se que no els hi
fem massa cas, però sabem que hi son I sempre busquem la complicitat amb els
sers estimats encara que siguin uns segons Durant la Carrera, un somriure, una
Mirada, unes paraules que et reconforten en els pitjors moments I que et donen
ales per seguir lluitant! Així aprens a donar-li valor a la família I als
amics. Perquè anar a Vitoria a competir des de Cincinnati I trobar-te a amics
de Barcelona que han vingut com el Dani I la Laura no es pagable amb cap diner!
Aquesta cursa també es d’elles perquè
sense elles, sense el seu consentiment, no podria seguir fent l’esport que
m’agrada I que ara m’omple després de molts anys patint en el rem.
A pesar dels mals I dels dolors I del
patiment mica en mica ens anem trobant tots el finishers a l’arribada. Dona
igual el temps, dona igual qui arriba primer o abans, el que importa I el que
mes m’agrada son les abraçades I els somriures després d’haver acabat, hem fet
exactament el mateix recorregut, la mateixa distancia i al final estem junts a
l’arribada per poder compartir un nou èxit amb la família Jovent 79. Com molt
be diu un gran crack que tinc la sort de conèixer, en Rafa Bethencourt, que en
el seu blog va escriure sobre “Donde estan los abrazos” ja que molta gent ha
perdut l’essència de l’esport i dels amics trobant a faltar les abraçades d’amistat
a les curses. Això com abans he dit si que ho tenim al Jovent 79!
Aprofito per agrair al Davidson, Carri I Tonino
per estar sempre al meu costat, per mantenir el contacte encara que estigui fora,
per ser-hi en tot moment. Soc aquí en gran part gracies a ells, ens vem
engrescar junts en aquestes aventures i ara no puc imaginar-me i no vull pensar
que no faré cap sense ells competint amb mi. Ja en son tres junts (Lanzarote
2012, Embrun 2013 i Vitoria 2104). Ja hem de fer plans pel 2015! Jeje Estem
fatal i som uns malats! jaja
En resum, I el que hagi fet una lectura
rapida de l’escrit pot llegir-lo I no s’haurà perdut cap cosa:
Ha estat un any ple de mancances perquè
m’ha faltat entreno en bici, perquè m’ha faltat entreno de carrera, perquè m’ha
faltat aigua, perquè m’ha mancat la família jovent, perquè m’ha mancat la meva família,
perquè m’ha mancat els amics, perquè m’ha mancat controlar els errors abans de
la cursa, perquè m’ha mancat tenir l’estabilitat Durant molt de temps Durant la
temporada………. I a pesar de totes les mancances ha sortit una molt mes que digna
Carrera on el que es preveia vist des de fora era un fiasco total. Així que mes
que content amb el resultat I amb les sensacions.
Ara temps per recuperar I perdre la forma
per tornar a començar a construir una nova temporada, una temporada que ara
mateix vull que sigui al tot o res! Ha arribat el moment d’arriscar! Una
temporada on estarà plena d’incògnites però que on segur que no hi faltarà la família,
amics I família jovent 79, això si que n’estic ben segur!
Us estimo molt a tots!
Petons
Marc