diumenge, 31 de març del 2013

Transicio

Multitudinaria sortida en bici avui. I es que feia un dia fantastic per sortir a rodar. Erem molts, com quasi cada diumenge. Fins i tot el Coco i el Pepe han vingut. Despres de deixar les coses al parking del Marc Marin, per fer transicio a la tornada, enfilem cap a Calella.

El ritme ha estat tremendo. Allà estaven les cabres, que tenien ganes de que els hi toques el sol. Amb una mica de despiste hem donat la volta a Calella i cap a baix. Mini paradeta a Llavaneres i a continuar. Arribada, transicio rapida i a correr.

Hem sortit disparats cap a Montgat, menys el Pere i l' Albert que feien la transicio a casa seva. I despres, com podeu veure a la foto, la recompensa. Una cerveseta al Betulo, ben merescuda. Deixem enrere la setmana santa, i comença una de nova, amb nous entrenos i mes sortides. Però lo bo del dia, es que per fi han tornat la Eli i la Judith del seu llarg viatge. Benvingudes de nou !!!!

dissabte, 30 de març del 2013

Mini grup a la carretera

L' Albert, l' Oscar i el Pere han decidit sortir en bici de carretera avui. Albert sortia de fer una ruta llarga de 160km. L' Oscar li semblava una bona idea, i el Pere portava 2 dies seguits fent ports i no disposava de tant temps. I aixi ha estat, el grup a anat junt fins Cervello on el Pere ha tornat.

Albert i Oscar han tirat fins Cunit. Paradeta per fer un refresc i tornada. A el Prat una mini paradeta, i directes cap a casa. Han caigut els 160km com campions.

Dema toca sortida llarga amb el grup, i despres una transicio per fer 10km de running. Dema explicarem mes cosetes. 

dimecres, 27 de març del 2013

Mireia Martínez

Hola!!!
Em dic Mireia i fa res que acabo de fer 33 anys.
De ben petita ja feia coses "extranyes"amb les cames (jo les anomeno potes) i amb 8 mesos ja caminava pel carrer com si res.
Sempre ha fet esport, d'alguna o altra manera.
Vaig fer durant 7 anys patinatge artístic al club que hi havia al costat de casa,a la meva ciutat natal, a Badalona.
Mentre anava realitzant els meus estudis de batxillerat em vaig ficar en el món de l'alpinisme que em va ensenyar el meu pare.
Em vaig federar i vaig començar una mena de competició personal en pujar els cims més alts de Catalunya abans dels 18 anys.
De fet vaig tenir sort, ja que a la muntanya la meteorologia és un factor molt i, inclòs  decisiu, i vaig poder acabar el llistat als 15 anys.
Si ho feia caminant per què no corrent....???
Els estudis universitaris van fer que no disposés de temps per poder entrenar com calia, però han fet que avui en dia tingui un bon plat a taula i una llar.
Va ser gairebé al final de  la meva segona carrera, la de Podologia, primer vaig fer infermeria i un màster quirúrgic, on  vaig descobrir de forma casual el triatló.
Jo corria mitges maratons, nedava i feia spinning..Si feia això per què no podia acabar un triatló???
I així ho vaig fer!!
Un sprint a Barcelona amb una montainbike del meu germà que em venia enorme i un banyador.
La millor alegria va ser trobar-me la meva mare a la meta!!! No me l'esperva per res del món!!! Quina il·lusió!!!
M'ho vaig passar tant bé que em vaig fer un altre.
Va ser un matí a l'hospital que em vaig trobar un company, en Carles Palobart, que em va convidar a venir a l Jovent 79.
Mica en mica vaig anar coneixent a uns grans amics...vam fer curses, travesses de natació...entrenos i fins i tot vam ana ra Zürich a fer l'Ironman!
Avui en dia visc a la muntanya,  prop de Badalona on tinc natura a la porta de casa.
Entre el munt d'hores que treballo i el desgast tant físic com emocional que em produeix la meva feina en un hospital gran, valoro moltíssim el poder fer esport i estar corrent per la muntanya cada dia que vull.
Córrer per la muntanya per mi és el millor de l'esport, econòmic, estàs l'estona que vols, temps variable, em sento petita, molt petita..on només vull quedar ben tapada i passar desepercebuda pels arbres del bosc, com un insecte!
Això entre moltes altres coses em fan feliç, però aquesta en particluar és el meu moment!
Espero que tots el pogueu tenir o que ja l'hagueu trobat!!!!

Mireia Martínez


dimarts, 26 de març del 2013

Objectiu, arrivar a casa

Diumenge sortida en bici de carretera. El Joan ens havia programat una volta a Gallifa, a ritmes tranquils, per desintoxicar les cames després de la Marató de Barcelona. Els paisatges van merèixer la pena. Està be rodar per la costa, però l' interior es molt maco. La sortida anava be.

De cop i volta, la roda davantera de l' Oscar fa un extrany i aquest surt despedid. Fort cop. El Pedro no pot esquivarlo, li pasa per sobre i també va a terra sense conseqüències. Gran susto. L' Oscar s'ha emportat un fort cop. Mica en mica li va marxant el susto i es recupera be.

A Polinyà entrem a una rotonda, i el q pasa sempre. Apareix un cotxe que si que no i el Xavi va pel terra. Només rascades però un altre susto. Sembla un mal dia, però al final tot queda en això.

dimarts, 19 de març del 2013

La Marato del Pere

Portava tota la setmana amb un cert nerviosisme esperant la prova. Una marató es cosa seria. Son 42 kilometres correns. Poca broma. Aqui tot ha de funcionar  la perfeccio, si no, ho pagues car. 

He anat amb l' Albert, que m' ha passat a buscar en moto. Arrivar, deixar la bossa al guardarroba, parlar amb Oscar i David, i marxar a la linia de sortida. Quan vas sol, a una prova tant llarga i previsiblement dura, la sensació a la linia de sortida es extranaya.

La carrera ha tingut varies lectures. He començat molt be, molt rapid. Portava un ritme de 4:15, ideal per acabar sobre les 3 hores. Mica en mica, les lleures de 3h anavan agafant distancia, pero els tenia alla davant. Quan portava poc i anava be, sabia q tocaria patir. Tal com tenia la musculatura en aquell moment, sabia q no aguantaria be fins al final. A la Meridiana he vist el Marc Oria i el Pere Benach. Al km 20 estava la meva familia. La Carol amb les nenes, i el Rafa. Anava be, el ritme continuava sent bo, pero no.

Al km 22 m' estava esperant la Laia que ha corregut amb mi uns km. A la Diagonal el ritme a començat a caure poc a poc. He pasat el Toni, pero jo ja estava en caiguda lliure. El Joan m' ha preguntat i li he comentat que els quadriceps estaven molt carregats. Regula, regula. Al km 30 subidon amb els anims de l' Oscar i la Biola. Com cridaven !!!

I cada vegada pitjor. Se n' acavaben les bateries. Al km 33 l' Isaac m' estava esperant. Anava molt tocat. Tenia per davant una proesa. El centre de Barcelona l' he salvat mes o menys. Molta gent animan. Tremendo ambient. Al Paralel, estava el meu cunyat Jesus esperant-me per correr amb mi els 2 km restants. Aqui han començat les rampes, i jo no havia tingut mai rampes correns. I despres de 3 hores i 11 minuts i 14 segons, creuava la linia de meta amb la meva filla Laia. He patit molt aquest ultims kilometres. Molt.

Gracies als que heu corregut amb mi (Isaac, Laia i Jesus) i gracies a la Carol per venir, plovent i amb cotxet de bebe. Felicitats als companys del club, sobretot l' Albert que ha fet un carreron increible. Bestia !!!! 

Ara fa dos dies. Encara em fan mal les cames. Se que no he entrenat especificament aquesta prova. Aquest no es l' Objectiu de la temporada. Estic content, pero no se si val la pena patir tant. Tambe es cert que el fet de ploure i anar amb la musculatura mullada, es un extra. El cos ha de trevallar el doble. Continuarem preparant-nos per l' objectiu. Ara toca agafar molt la bici. 

dilluns, 18 de març del 2013

Marató Barcelona 2013


Quan un mateix ja no sap què número de marató és la que està a punt de fer o és que comença a tenir problemes de memòria o és que n'ha fet ja unes quantes. Jo de memòria afortunadamente encara en tinc.

Enguany la setmana no havia estat personalment gaire favorable perquè vaig començar-la refredat i amb conjuntivitis i per més INRI quan estava mig recuperat, creuar-me en moto Barcelona dues vegades sota un xàfec intens va fer que recaigués i dubtés sobre si podria participar –hi o no.

La marató de Barcelona en la nostra preparació per Embrunman no era pas un objectiu final sinó una manera accessòria de sumar quilòmetres. No cal dir però que córrer la marató de la teva ciutat és un regal per a tots els que ens l'estimem i em sabia greu poder arribar a no ser-hi present de manera activa.

Divendres tarda tot va canviar, afortunadament vaig començar a trobar-me millor, cosa que em va permetre fer l'entrenament de bici suau i a l'endemà dissabte el córrer tranquil i els 1500m de natació per estirar. El trobar-me bé en aquests entrenaments previs a la marató va fer-me agafar confiança per afrontar-la, tot pensant que el refredat ja havia quedat enrere.

Diumenge, dia de la prova, per no trencar amb la coherència fatídica de tota la setmana, una trucada de feina a les 5 de la matinada va fer aixecar-me una mica més d'hora del que tenia pensat. A més a més, el que fet plogués de manera intensa a Barcelona un mica més tard va afegir-ne una mica de dramatisme a la situació però vaig pensar que en situacions pitjors m'havia trobat i n'havia sortit amb certa dignitat.

En Pere Senpau i jo vam compartir trajecte en moto fins a zona de la sortida, ja no plovia tant i semblava que el cel clarejava. Abans de la sortida vam coincidir amb l'Òscar Gómez, el David Jiménez i després de petar la xerrada ens vam desitjar sort i cadascú va adreçar-se al  seu calaix de sortida. De camí al calaix, vaig creuar-me amb en Robert Trench, gran amic que debutava a la distància i vaig desitjar que sobretot disfrutés de la prova, per ell el repte era acabar-la.

En David i jo compartíem la mateixa sortida. Estar amb amics els moments previs al tret de sortida tranquil·litza però pocs minuts abans de l'inici de la prova aquesta tranquillitat va esvair-se en començar a ploure intensament. Vaig agafar una mica de fred i patia pensant en què la prova seria dura si les condicions metereològiques no milloraven.

I de sobte, el tret de sortida, premo el botó del pulsòmetre i començo a córrer. No m'inquieta la gent que tinc per davant, vull agafar el meu ritme i tant em fa que sigui en un quilòmetre com en dos. He sortit amb la intenció d'apropar-me a les 2h50m i vull ser prudent, les maratons que porto a l'esquena m'han fet aprendre que cal ser fred quan la sang et bull i els múscul volen anar més depressa.

Vaig avançant gent, les pulsacions s'estabilitzen al voltant de les 158-160. És la freqüència que em vaig aprendre de memòria quan em van fer la prova d'esforç al CAR i que em garanteix poder aguantar proves de resistència. Cap al quilòmetre 6 em quedo en terra de ningú, a 100m del grup de 2h45 i per davant d'un altre grup que cada cop deixo més enrere. Què faig? Em plantejo afluixar però m'estic trobat molt bé, decideixo arriscar i apreto una mica per enganxar el grup de les 2h45.

A partir d'aquí començo a sumar quilòmetres, al 13 veig al Joan Benach, m'anima, vas bé, em diu, i sento que avui és el dia, el meu cos carbura. Segueixo sumant quilòmetres, al quilòmetre 18 sento els ànims del Marc Oria, i al llarg de l'avinguda Meridiana, en Pere Benach, la Tere i en Jordi Cuevas.

I arriba el PK20, allà el meu pare que li tocava treballar controlant la seguretat de la cursa em diu tot només amb un somriure tot i encara agafo més forces. Just abans de canviar de sentit a Meridiana està la Senpau Family amb en Rafa també deixant-se la veu animant. Quanta força poden donars els ànims de la gent que aprecies!

Passo la mitja marató en 1:21:29; penso que potser vaig massa ràpid però segueixo veient que el meu cos va a ple rendiment i que el cap em diu menja't l'asfalt i no hi pensis en res més.

Arriba el PK28 i em torno a trobar amb en Joan, em torna a animar i aprofitant que me'l creuo de nou poc abans del PK30 li agraeixo els seus ànims i li dic que me l'estimo, i és veritat, conéixer persones amb la seva qualitat humana és un fet del qual mai podré estar prou agraït al triatló.

A partir del PK32 començo a notar que el bessó dret em tiba. Reflexiono. Al PK33 decideixo deixar-me caure  del grup de 2h45 per estirar una mica el múscul, no vull sobreforçar-lo i haver-me de parar en sec. Només resten nou quilòmetres i ja està. Coincideixo amb l'Isaac, em veu bé. Jo miro al cel, des d'allà fa uns mesos que algú em dóna forces i li demano que m'ajudi. I m'ajuda. Paro en vàries ocasions per estirar de nou el bessó però en acabar d'estirar-lo inicio de nou la marxa a ritme alt.

Sense adonar-me'n he arribat al Paral·lel. Poc més de dos quilòmetres i ja hi seré. A 500m de l'arribada veig el Rafa Bethencourt, els seus ànims em fan apretar una mica més. Vaig enrampat però no sento el dolor. Només sento el meu nom, pronunciat per gent que no conec però que sento properes. De sobte entre les veus sento una que m'és familiar, em giro i veig que és l'entrenador que em va iniciar a l'atletisme quan tenia dotze anys. Part important de tots els reptes que he assolit són responsabilitat seva i no només esportivament sinó en donar-me uns valors i uns principis que he aplicat durant la meva vida. M'emociono per uns moments pensant-hi.

Recta de meta, apreto les dents i creuo en 2h46m44s. Aixeco el dit cap al cel, moltes gràcies iaia, vas marxar sense dir res però sento que continues acompayant-me.

No m'ho crec i no sóc conscient del que he aconseguit i més quan comprovo que el grup de 2h45 només m'ha tret 1m20s en 9km tot i haver-me aturat quatre vegades a estirar el bessó enrampat.

La felicitat encara és major quan comprovo que tots els meus companys han assolit les seves fites i és que la felicitat és més gran si és compartida. Ha estat un dia gran per a tothom.

Abans de finalitzar aquesta crònica vull donar les gràcies a tots els que em vau animar durant la cursa, no us podeu imaginar quina energia em vau transmetre, i també agrair a tots aquells que em vau trucar després per felicitar-me, quina emoció fa sentir que la gent que t'estimes s'alegra dels teus èxits.

Moltíssimes gràcies de nou a tothom

Albert Cuaresma

Marato de Barcelona

Diumenge. La nostra Marató. La marató de Barcelona. Una de les mes prestigioses del mon. I cap alla una bona expedicio de Jovents. I la cosa va anar prou be. Tots els resultats van ser molt bons i satisfactoris. 

Mencio especial a l' Albert, fent una marca impresionant. El David, regulant, i per sota de les 3 hores. El Pere baixant la seva marca. El Toni fent la seva primera Marató amb un temps bonissim. L' Oscar ultimant la preparació per l' Ironcat. I el Carles, amb una molt bona marca de cara a Frankfurt. Cadascu d' ells explicara com els va anar.

I segons els nostres amics que van correr, el mes impresionant va ser veure tants Jovents animant. El Joan que apareixia per tot arreu, ens tenia a tots ben controlats. A la Meridiana el Marc Oria, El Pere Benach i la Pili, la Carol i el Jordi Cuevas, tots en diferents punts. A la Diagonal, el Marc Marin. Al final de Diagonal, la Biola i l' Oscar Layos. Al Paralel el Rafa. Ho sento si m' he deixat algu. Tots tremendos, tots incondicionals. Moltes gracies pel vostre anim.

 



diumenge, 17 de març del 2013

Sortida dels no maratonians

Sortida a les 8:30 a la yamaha com sempre sabent que seríem pocs ja que al dia següent hi hauria la Marató de Barcelona i la cicloturista Terra de Vina i Cava. Amb idea de fer una tirada llarga ens vem trobar en Marin, Layos, Carri i jo mateix, l'Oria.
En Tonino com no es podia estar a casa es va acostar per fer-nos la foto del tret de sortida.
Primera part de la sortida fàcil amb el vent a favor (garbí) direcció a Malgrat i ens va fer rodar molt ràpids fent relleus molt ben treballats.
Volta a Malgrat i continuem rodant fort però amb el vent en contra. Enfilem el pollastre i en Marin i jo ens escapem una mica a la pujada, però en Marin continua intractable.
Ens ajuntem de nou i fem l'última part rodant tots junts fins a Marató.
Amb menys vent en contra i amb les forces més justes tornem a la Nacional fins a casa. Arribada a Badalona amb una mitja de 31 Km/h i al final un total de 127 km.
Continuem treballant!
Cada cop tinc més clar que estic al millor equip! Que grande EQUIPOOOO!

dimecres, 13 de març del 2013

Crònica d'una mitja que estava inscrit però no havia de córrer

Degut a una lesió que em va impedir córrer la mitja de Granollers, vaig decidir inscriure'm a la mitja de Gava, per calendari m'anava bé però no la feia ningú de l'equip. Formava part d'un entrenament de volum que sempre va bé entre tanta qualitat, a ritme de competició seria un entrenament de volum-qualitat.
Dues setmanes abans de la mitja en Victor em diu que ell i en Joan Carles estan inscrits al duatló de Sant Joan de les Abadesses i que tal com estem tots tres i veient que no està la cream de la cream podem fer un bon paper per equips. No m'agrada la idea de no fer una cursa a la que ja estic inscrit però la veritat és que un duatló olímpic és un entrenament més específic que una mitja, i a aquestes alçades ja toca centrar-se en aquests entrenaments. M'inscric al duatló i em centro en entrenar transicions i deixar apartat el volum. Perfecte! Segur que fem un bon paper i em trec la espina de la cagada d'Igualada.
Una setmana abans del duatló, Zeus el deu del tro, decideix quina cursa faria el 10 de Març, les pluges provoquen un forat a la carretera per on passaria el recorregut de bici, no es pot arreglar a temps, duatló aplaçat. Vaja! Què faig! Doncs a la mitja que ja estic inscrit.
Arribo amb poc volum però amb ganes de córrer aquesta distància que tan a gust em trobo, a veure si soc capaç de tornar a baixar d'1h20' que vaig fer a LLeida o inclús acostar-me a l'1h18'. La cursa forma part de l'entrenament així que la tàctica serà anar a 3'45"/km constant, un ritme que se que puc mantenir i que em portaria a fer marca. El recorregut és molt pla així que és perfecte per mantenir un bon ritme.
La nit abans dormo com un nedó i a les 7:45 em llevo descansat i amb ganes de córrer. A les 8:15 marxem cap a Gava, la Maria, la Clara i el meu pare que ja dedica més temps al meu entrenament que al dels seus atletes. Repassem la tàctica: 3'45"/km durant tot el recorregut, entesos? Clar! No cal el Garmin, ho puc fer. Arribem a la sortida i veig que el primer quilòmetre és en baixada, vaja! això de sortir a ritme serà complicat. Efectivament, es dóna la sortida i... que fàcil és córrer el primer quilòmetre en baixada, el passem en 3'19", i el del costat em diu: anem bé per fer 1h18'? Collonut! Anem sobrats, però com diu el meu sogre: "en bajada hasta la mierda corre". Quan comença el pla intento estabilitzar el ritme i em poso a 3'40"/km durant 3km i extranyament em sento còmode, passem el 5km en 18'11", això pinta bé. En aquest punt girem cap al passeig de Gava per seguir fins a Castelldefels, i apareix un contrincant nou, el vent, joder quina ventada! m'agrada el vent, però no per còrrer! i menys en contra. Són 5km on costa mantenir el ritme i això que vaig en un grup que anem fent relleus per anar tapant el vent. Al km10 girem i ara si, vent a favor, a córrer! però això no va així, les cames no estan fresques i córrer ràpid amb vent a favor tampoc és tan fàcil. De tota manera del grup de 6 només quedem 2 i anem atrapant a gent. Quan encarem cap a Gava el vent torna a ser en contra, ja ho té el ponent vagis cap on vagis sempre ve en contra... Ara si que costa, cames, vent... però queden 4km. A l'arribar a Gava una mica de pujada, entrada a l'estadi i... 1h19'20", 7 segons més ràpid que LLeida i per tant MMP. Molt content per la marca, 9è de la general i una mitja més per agafar experiència per als triatlons de mitja distància que són el meu objectiu real.

dilluns, 11 de març del 2013

TransGrancanaria


Sin tabúes,sin complejos,sin miradas atrás....de este modo me presentaba a la línea de salida de la prueba príncipe de lo que supone el fin de semana grande del ultra trail en la isla de Gran Canaria. Desde hace nada más y nada menos que 10 años se viene celebrando en esta isla la que es la prueba (como tal) más antigua a nivel nacional, en la que a su vez se disputan cuatro grandes eventos. Desde la modalidad starter de 24kms, pasando por la maratón 42kms (en la que he participado), siguiendo por la advance de 84 kms y acabando con la prueba reina de la ultradistancia de 116kms todas ellas forman un entramado de retos deportivos aptos para que cada uno se ajusté al cinturón de vuestros deseos!!! Evento magníficamente organizado por el club Arista que a su vez cuenta con el apoyo incondicional de un enorme patrocinador como ha sido y es The North Face han dotado de la fama a este evento en el que los pros del ultra trail se reúnen para "pelearse" por la victoria.

Unos 2100 inscritos en total venidos de diferentes lugares del planeta han saboreado la dureza de los barrancos canarios en su máximo esplendor, Inscritos repartidos de la siguiente forma: 400 en la ultra, 400 en la advance, 700 en la maratón y 750 en la starter. Nombres como Marco Olmo, Heras, Rian Sandes, Nerea Martínez, Sebastián ...,...,....,... se daban cita en la isla. Y entre tanto profesional nos encontrábamos Pablo Samper, Judith y el menda que les escribe.

De Pablo y Judith de quienes ya he escrito con anterioridad, espartanos de pura sangre, apasionados aventureros y grandes deportistas aunque aún mejores y magnificas personas, a quienes les debo el haberme contagiado su "amor" por la montaña (....junto con Isma que algo de culpa también tienen...), nace la ilusión por correr la TransGrancanaria. Incluso antes de conocernos ya rondaba en sus mente y en su blog este evento como una de esas carreras que querían descubrir...el destino y Cavalls hizo por juntarnos, el resto vino rodado!!! Sus objetivos era la ultra de 116kms, puesto que por sus pies han pasado más kms y senderos que por los míos...no sin dudas pues suponía completar una distancia que nunca antes habían realizado....al menos de un tirón!! Desgraciadamente Judith acude arrastrando una lesión que le impide correr desde hace meses, pero fiel escudera cumple en su cita para emocionada convivir con su Leónidas el sueño de este. Sueño y carrera que el mismo les explicará por lo que les remito a su blog, faltaría más...

Por mi parte, a sabiendas de que hace un mes había por fin completado los 85kms de mi primera ultra trail en la isla del hierro, y siendo consciente de que el objetivo de esta temporada sigue siendo el Ironman Austria, me propongo acompañarles en mi tierra y participar en los 42kms de la maratón. Ademas, sí una cosa he aprendido en mis años de guerras es que se han de ir cumpliendo plazos y adaptaciones progresivamente a nivel de retos, y los 100kms se harán pero cuando toque física y mentalmente!!!

Sin tabúes, sin complejos me presentaba en la línea de salida!! Sería mentira si les dijera que no había mirado cronos, perfiles, posibilidades y que no había soñado con llegar bien delante. Aspiraciones que parecían complicadas al descubrir en la lista de participantes a algún pro internacional del equipo Salomón y muchos galgos-cabras canarios y peninsulares...o que aún me acojonara más viendo la lluvia y el viento que nos acompañaría en esas bajadas infernales en las que sufro y patino como el que más...pues el barro y las piedras no son del todo amigas mías!! 

"Eres un crack, te adaptas a todo y sabes sufrir como pocos" fueron a las palabras de Manu que alimentaron mi ilusión. Mis padres acompañándome, mi tío-primo Javier Lorenzo repitiéndome "sal delante de una vez y déjate de...", reencontrarme con algún compañero de batallas del triatlón playa chica y pisar tierra santa hicieron el resto para concienzarme en salir a darlo todo y que sea lo que sea...pero acabando feliz y orgulloso por haber dado el máximo de principio a fin.

Y así fue, tras 30min de espera bajo la lluvia pero protegido con un plumas que entrego a mi padre a 5min de salida, salimos a fuego con frío y viento. A partir de aquí explicar que disfrute, que pude contemplar bellos paisajes o que no temí por lesionarme también sería mentir. Sufrí todo el recorrido, los cuadriceps al km 6 ya estaban que me obligaban a relantizar el ritmo, en una caída absurda pierdo los geles, en un avituallamiento me vuelvo a caer al tropezar con un participante de la starter y casi me agarra un tiron, en el km 30 me paro a quitarme piedras de las playeras y descubro que no son piedras...son ampollas, me paso de sendero en algun cruce pero rectifico rápido, me para la organización para control de material obligatorio, del frío pasamos al calor que me agobia un poco por el exceso de ropa... Todo ello va aconteciendo!!!
Pero a su vez, y NO miento...disfruto de todo ello!!! Disfruto del padecer, de ir en carrera, del aliento de la gente animando, del sendero rompe todo, de cruzarme con Sebastián ....., de imaginarme el arco de meta, de tener que recoger un gel del suelo y tomarme lo que queda de el pues sino no llego al final, de MERI que desde casa piensa en mi, de la lluvia y del calor, disfruto de todo...de no haber dormido las noches anteriores por nervios (cosa que hacia tiempo no me pasaba..aunque la noche anterior se juntaron los nervios con seguir a Pablo en el track que habia arrancado a las 00:00 de ese mismo día... 10 horas antes que nosotros!!!), disfruto del sí ellos pueden YO también, disfruto y NO disfruto...curioso eh!!! No sabría explicarlo mejor...
Pero en algún momento se vislumbra la ciudad, la meta, el Atlántico y el reposo, la cerveza y la comida, la espera ya duchado, calentito y comido a que llegue el espartano por detrás a quien hemos prometido una hamburguesa en establecimiento americano conocido mundialmente...y esa visión se hace realidad!!! Enorme, grande, orgulloso, emocionado y que cojones...satisfecho pues por fin días o años duros de entrenos me regalan un final de carrera brillante. Soy consciente de que el tiempo y el resultado se olvida rápido, de que sí me ha ido bien es por que quizás a otro no le ha ido tan bien o por que ha faltado algún crack por correr.... Es más, soy MUY consciente del bodrio, del coñazo y de lo larga que ha sido esta redacción... Pero que cojones...este blog es para mi, verdad?....y pocas veces puedo decir que soy 3ero en la clasificación general de una maratón de montaña, SI.... 3ero de la North Face Maraton TransGranCanaria!!!