dijous, 30 d’agost del 2007

MARXA CICLOTURISTA LAURENT "CON"JALABERT (Mazamet 19-8-2007)



El dia 18 d'Agost es va acabar la nostra estada a Embrun i vam marxar a passar uns dies a la Cerdanya, però, aprofitant que ens venia de camí, ens vam aturar a Mazamet, poble natal del gran ciclista Laurent Jalabert, on s'organitza una marxa cicloturista que porta el seu nom i el del seu germà Nicolas. Concretament el circuit llarg de 121km s'anomena Laurent i el curt de 66km Nicolas. Allà ens trobem amb els Cariñena/Sant Andreu Jordi i Blanca i el seu amic Diego. Tots vam optar pel circuit llarg.


El diumenge 19 d'agost s'aixeca molt ennuvolat, amenaçant pluja i amb una temperatura realment baixa, la qual cosa fa que ens posem els "manguitos" i al mallot hi guardem l'impermeable per si de cas. La sortida del circuit curt es dóna a les 8 del matí i vint minuts més tard sortim nosaltres.




Aquest cop em sorpren veure com la gent no surt disparada i els primers kms els fem tots junts, però quan comença la primera pujada ens separem en Jordi, la Txell i jo per una banda i més enrere la Blanca i en Diego. Els primers kms transcorren per una zona molt frondosa coneguda amb el nom de muntanya negra. Acabada la primera ascensió de les quatre que hi havia comencem a enllaçar carreteres estretes típiques franceses amb un asfalt bastant dolent.


El cel cada cop està més tapat i coincidint amb el primer avituallament en el km 61 comença a ploure, ens posem els impermeables i seguim endavant. La pluja és molt fina i sortosament no dura gaire estona. Passem el segon i tercer port que no són gaire complicats i ja encarem els darrers 17 km que són l'ascensió al pic negre on a dalt hi ha situada la linia d'arribada. Al principi de l'ascensió en Jordi i jo apretem una mica el ritme i deixem una mica enrera la Txell. Durant la pujada anem avançant a força gent, arribem pràcticament junts a dalt amb un temps final de 5h18min i la Txell al cap de dos minuts. A dalt el pic hi fa força fred i esperant la Blanca i en Diego ens quedem gelats, això fa que en Jordi bategi la marxa com la Laurent "Conjalabert". Finalment arriben en Diego i la Blanca al cap d'uns 45min.


El descens fins a Mazamet on hi havia el dinar l'havia de fer cadascú pel seu compte però a nosaltres un home molt amable de l'organització ens va oferir de baixar-nos amb la seva furgoneta. No ens ho vam pensar gens i ràpidament vam carregar les bicis i cap avall. Realment entre el fred i la mica de pluja que tornava a caure va ser una gran sort poder baixar en cotxe.


Un cop a Mazamet vam anar a dinar al pavelló del poble que estava guarnit de manera espectacular per l'ocasió. Mentre dinavem va començar l'entrega de trofeus aquest cop no hi va haver sort i les noies no van rascar res.

dimarts, 28 d’agost del 2007

EMBRUNMAN 2007 :TRIATLÓ EN MAJÚSCULES (Miquel)

El despertador sona a les 4 de la matinada. Encara és negre nit, el primer que faig és sortir al balcó per comprovar la temperatura. Em tranquil·litza veure que no fa gens de fred, estem a uns 17 graus, quina diferència amb els 6 graus de l'any passat!. A les 4:45 arriben a l'apartament l'Arsenio i la Marta i anem a peu cap a boxes on comencem a preparar-nos les coses. A l'ambient es nota la tensió dels grans esdeveniments, la gent està seriosa i força concentrada.

A les 5:50 es dóna la sortida femenina i al cap de 10 minuts sortim nosaltres. Les primeres braçades són caòtiques per culpa de la multitud i de la foscor. Fins al cap d'uns metres no puc començar a agafar un ritme constant i em començo a orientar amb la il·luminació situada a punts estratègics del llac. Intento anar el més còmode possible. Sense res destacable surto de l'aigua amb un temps d'1h11min, estic content ja que és el meu rècord en un ironman. Al sortir de l'aigua la majoria de triatletes llencen el gorro a terra, ja ho vaig veure l'any passat, suposo que deu ser una mena de tradició, també t'ofereixen te calent que aquest any no feia gens de falta.

Faig la transició tranquil·lament mentre veig com l'Arsenio ja surt amb la bici. Només sortir de boxes ja hi ha pujada, preludi del que ens espera. Al arribar a la zona dels puys em trobo amb la Txell, parlem una mica de com ens ha anat la natació i ens desitgem sort. En aquesta zona sóc avançat per gran quantitat de triatletes, això ja em va passar l'any passat, per això aquest any ja no m'he preocupat. Quan tornem a passar per Embrun, sobre el km 40 em sorprèn trobar una gran animació, realment els ironmans són proves diferents i es viuen de manera diferent, com sinó es pot explicar trobar aquella multitud de gent a les 9 del matí d'un dia festiu animant a tots i cadascun dels triatletes, la majoria desconeguts per a ells.

Sobre el km 60 coincidint amb un avituallament trobo a l'Arsenio, els dos fem junts els kms d'aproximació a l'Izoard. Fins aquest moment el dia era perfecte bona temperatura i sense sol però a partir d'aquí els núvols es dispersen i surt el sol la qual cosa fa més dura l'ascensió a l'Izoard. Ja en solitari començo la pujada, és un port realment dur, amb una pendent constant pràcticament sense cap descans. A la part més alta el paisatge canvia radicalment, el bosc alpí desapareix i l'entorn es torna pedregós i sense vegetació, és lla senyal de que el port s'acaba. Arribo a dalt on recullo l'avituallament personal, un voluntari em posa paper de diari sota el mallot i cap avall.

Després de 20kms de baixada s'arriba a Briançon i és allà on, per mi, comença el veritable embrunman. D'una banda hi ha un abans i un després de l'Izoard, no te n'adones però l'ascensió desgasta de veritat. De l'altra banda els kms que queden són un continu puja i baixa per carreteretes algunes en força mal estat. Aquest any s'hi ha d'afegir la calor que comença a fer estralls entre els participants. Les meves sensacions són força bones i em trobo molt sencer. Passo el temut Chambon sense problemes i finalment arribo a Embrun on trobem el Chalvet, ja estem al km 180 i el pujo força bé. Finalment deixo la bicicleta després de 8h32min de pedalar. Just en el moment en que arribo a boxes finalitza la prova el primer classificat, increïble! ha fet el rècord de la prova havent fet la bici amb poc més de 6h i de córrer la marató amb 2h53min!!!.

La T2 també la faig tranquil·lament, una aturada al lavabo i a córrer. Em sorprèn veure la gran quantitat de gent que camina. Fa molta calor i començo a patir. Sobre el km 11 em creuo amb la Txell faig càlculs i li porto uns 3km, veig clar que m'agafarà. Sobre el km 18 començo a tenir molèsties estomacals, penso que això té mala pinta, la mitja marató la passo amb 2h10min i vaig una mica tocat, al 22 camino per primera vegada i el que és pitjor les molèsties estomacals augmenten. Al km 27 la Txell m'avança, de fet ja feia estona que l'esperava, i pràcticament des d'aquest moment ja no puc correr més, cada cop que ho provo noto una pressió abdominal forta i em marejo una mica. Em queden uns 15km i els hauré de fer tots a peu. Finalment arribo amb un temps de 15h21min, 11min pitjor que l'any passat, però no hi fa res, estic content per ser Finisher per segon any consecutiu de l'ironman més dur del món, malgrat que em queda el regust amarg de que ho podia haver fet molt millor.

Felicitats a la Txell per la seva brillant cursa a peu a la que ja ens té acostumats, un dels millors parcials de tots els participants. Agrair a la Marta els seus ànims i la seva paciència. Per acabar, em va saber especialment greu l'abandonament de l'Arsenio, aquest any no ha tingut gens de sort amb els ironmans, desitjo que recuperis la il·lusió aviat i carreguis piles de cara a la propera temporada que de ben segur assoliràs nous reptes ja que ets un gran esportista i millor persona.

Salut i kms.

Miquel

dissabte, 25 d’agost del 2007

Embrunman 2007 (Txell)


Son les cinc del matí i arribem a boxes, l'Arsenio, la Marta, el Miquel i jo. La temperatura és ideal, res a veure amb la gelor de l'any passat. La sortida de les dones es dona a les 5h 50min. Entrem a l'aigua a les fosques, com l'any passat. De seguida em començo a quedar sola, i em costa orientar-me. De fet, vaig super perduda, dono unes quantes voltes i em paro unes cuantes vegades per veure al meu voltant. No veig res davant meu, darrera sí, unes poques noies. Però em queda el dubte de si saben per on van o només m'estan seguint a mi. Apanyades anem. Una noia que fa braça comença a cridar-me i dir-me coses. Imagino que m'estarà preguntant per la boia. Però amb el meu inexistent francès, ves a saber. Però vaig fent, amb l'esperança que en algun moment donat aparegui al meu voltant una boia. Quan finalment apareix em tranquil·litzo una mica i continuo. El pitjor sembla que ha passat. Però la tranquil·litat no dura massa, doncs encara no acabo la primera volta ja començo a rebre cops a tort i a dret. No entendré mai perquè els senyors han de començar a fotre d'òsties (amb perdó) dins l'aigua, és que no em veuen!!!? En fi, amb més pena que glòria acabo la primera volta, i també la segona, esquivant als "valents" triatletes que, aprofitant la impunitat de l'aigua, es dediquen a cosir-te a cops. Temps a l'aigua 1h 19min. Tenint en compte que m'he perdut a la foscor del llac, el temps, per mi, no està gens malament.

Fent la transició veig l'Arsenio que ja surt. El Miquel no el veig. Pujo a la bici i comença la pujada cap els Puys. Els Puys consisteixen en un seguit de pujades i baixades durant 40 kms fins tornar cap a Embrun, amb la finalitat d'estobar-te i anar-te preparant per l'Izoard. Als Puys, com l'any passat, em comencen a acribillar la majoria de triatletes que no m'han passat a l'aigua. Però aquest any no em sorpren el seu alt nivell en bici, així que vaig fent, i no m'amoïno massa. Als Puys em passa el Miquel, ens saludem i continuo al meu rotllo. El dia està tapadot, i la temperatura és perfecte. Genial.
Comencem l'aproximació a l'Izoard, ja en pujada, i aviat ens desviem per pujar aquest pic dels Alps. Vaig al meu ritme, força còmode. Veig l'Arsenio parat. Mal senyal. Tot i que em diu que està bé. Continuo la pujada. Es fa llarga però vaig força bé. Finalment comencen a aparèixer les zones pelades de vegetació, preludi del final de la pujada. Arribo a l'Izoard força bé, allà recullo l'avituallament personal amb l'ajut d'un voluntari. Tots molt amables i servicials, dóna gust. Portem uns 100 kms a la bici. Dubto a l'hora de posar-me l'impermeable, doncs no fa gens de fred, però al final decideixo posar-me'l. Faig la baixada a l'Izoard i em paro a Briançon per treure-me'l. Aquí acaba l'Izoard... I comença l'Embrunman.


A partir d'aquí la part en bici consisteix en un seguit de carreteres secundàries amb un asfalt de pena, amb un recorregut de pujades i baixades per acabar-te de matxacar, si és que no ho ha fet prou l'Izoard. A sobre el sol ha sortit i fa força calor. Però vaig fent, fins i tot adelanto de tant en tant a algun triatleta. L'Embrunman té, després de l'Izoard, dos "regalets" que cal destacar. El primer és la pujada al Chambon. El temut Chambon. Aquest regalet consisteix en una pujada, pràcticament recte, d'uns 2 kms aproximadament, i de pendent brutal per a mi, en aquestes alçades, que fa que te'n recordis del que va dissenyar el recorregut ciclista. Doncs bé, aquest any, i sense voler semblar pedant, el maleït Chambon encara el vaig trobar curt i tot, tenint en compte el que jo recordava. Hi ha força gent animant, tot i que aquest any no tanta com l'any passat, que al ritme de "op, op, op", o "alé, alé", t'obliguen a no defallir en aquesta pujada. I acabat el Chambon continuem amb el seguit de pujades baixades fins a arribar a Embrun, cap el km 180.


Estic força contenta, força sencera. Arribem al poble, i comences a veure a la gent que ja fa la marató. Quina enveja. A mi encara em queda el segon "regalet" de l'Embrunman. El Chalvet. El Chalvet és una muntanyeta que tenen els senyors embrunesos darrera del poble. Si aquesta muntanyeta la pujéssis en començar l'Embrunman, probablement ni te'n recordaries. Però al 180 et sembla un Izoard en miniatura. Hi ha però força gent animant. Les forces cada cop més justetes, però entre la gent que crida el teu nom, i que el final de la bici s'acosta, arribo a dalt del Chalvet bastant sencera. Per fi. Baixem i cap a boxes. Un descans deixar la bici, però estic molt contenta, amb bones sensacions. De fet, he disfrutat força a la bici, tot i que m'alegro de deixar-la. Temps en bici 8h 48min. Força millor que l'any passat, i amb molt bones sensacions.
Transició tranquil·la. Faig una parada als lavabos de boxes i apa, a córrer. Per sort estic força bé de cames, de fet muscularment em trobo molt bé, així que surto bastant contenta, al meu ritme de marató-d'ironman.


La marató de l'Embrunman consisteix en dues voltes, no iguals, plenes de pujades i baixades, tot i que jo la recordava més plana (serà això la memòria selectiva?). Als pocs kms em marejo una mica, imagino que per la calor, o falta de sucre, però bebent coca cola i prenent squeezies em refaig i continuo. Passem pel mig del poble, on hi ha molta animació. Els corredors, que a la bici m'adelantaven com mosques, ara a la marató s'arrosseguen literalment, així que, tot i anar al meu ritme de "creuer" començo a avançar gent, i serà un continu durant tota la marató. Vora el llac em trobo la Marta amb l'Arsenio, animant, ell ha hagut de plegar. Quina llàstima. Cap al km 8 ens creuem amb el Miquel, que està arribant a l'11. Se'l veu força bé. Va molt guapo amb el mono del jovent. Ens allunyem d'Embrun cap al poble de Baratier. Continua la pujada. I de nou a Embrun per fer la segona volta. Ja queda menys. Força contenta i sense molèsties musculars. Aquesta segona volta el sol s'està començant a amagar. Genial. Em torna a venir una mica de baixada, així que de nou torno a la coca cola. Si m'ha funcionat el primer cop... Per si de cas ja no la deixaré en tota la marató. No les tinc totes, així que afluixo a una pujada, però veig que vaig bé, continuo. Començo a veure al Miquel i, tot i que corre, cap el km 27 l'atrapo. Ha hagut d'afluixar, no va bé, però de moment està corrent.


Els kms van passant i finalment em veig encarant la última volta al llac, d'uns dos kms. Per fi. Arribo a la zona de boxes, molta gent animant, faig la volta per darrera de boxes i l'arribada, amb molt bones sensacions. Super contenta. A l'arribada m'espera l'Arsenio, que em fa una foto. A la marató faig un temps similar a l'any passat, 4h 7min, tot i que durant la cursa, erròniament, creia estar fent un millor temps. Temps final de l'Embrunman 14h25min. I sorpresa! vuitena noia!!!! Molt contenta, i a esperar l'arribada del Miquel. Aquest any, sorprenentment, he patit més a la marató que a la bici.

Just abans de l'Embrunman tenia clar que l'any que ve no repetiria. Però ara.... Quines ganes de tornar!!!!!

dissabte, 18 d’agost del 2007

Marxa JOSEP PESARRODONA

Els diumenge 29 de Juliol, en Pere, l’Arsenio i jo vem anar a fer La Marxa Josep Pesarrodona, inclosa com a etapa pròleg de la Volta Cicloturista al Cor de Catalunya. La sortida era a les 8:00 del matí a Manresa i s’havien de fer 130 Km pujant 4 ports, un de quarta pràcticament començant, un de tercera i dos de segona (Montserrat i les Estenalles).
.


Es una marxa altament recomanable pels seus paisatges i pel poc tràfic que hi ha en general, la pena és que has de tenir la llicencia ciclista i si no la tens no et fan la d’un dia, així que tant jo com d’altres triatletes que vem anar, la vem fer sense dorsal (això sí, em vaig atipar igualment de pastetes, aigua i coca cola per tots els avituallament que anava passant). L’Arsenio i en Pere si que es van poder apuntar perquè ho van fer per internet i no els hi van demanar la llicencia.




Tots tres vem poder acabar sense masses problemes, en Pere va haver de fer alguna paradeta per petits problemes mecànica i tots tres, en algun moment de la marxa ens vem trobar sols per la fluixa participació, en total poc més de 100 participant a la llarga i uns 60 a la curta. A mi em va tocar anar del primer al segon avituallament sol (uns 40 Km). Baixant Montserrat anava custodiat per un motorista de la Guàrdia Civil, va ser tot un detall, els cotxes no s’atrevien a adelantar-me.




Per variar, ens vem trobar a un parell de Cariñenes. A pràcticament totes les curses/marxes que he fet, ja siguin a peu en bici o nedant, m’he trobat un Cariñena, són pocs però estant a tot arreu. Suposo que ells han de pensar el mateix de nosaltres.




En resum, marxa altament recomanable per el seu kilometratge moderat, el seu perfil, el seu paisatge i pels seus avituallaments on pots menjar de tot i tant com vulguis.

diumenge, 12 d’agost del 2007

X Triatló sprint de Barcelona

El diumenge 22 de Juliol, sis membres del Jovent vem corre la darrera prova dels Tri-Trials d'aquest any, que es corria a Barcelona en modalitat Sprint. L’organització buscava batre el record de participació d’un triatló en la península ibèrica y ho va aconseguir. Es van inscriure 805 "triatletes", superant així, el rècord de 729 participants que s’havia aconseguit aquest any a Cullera.


L’organització va ser correcte (aquest any va haver-hi aigua per a tots), però la zona de boxes s’ha quedat petita per a tanta gent, les bicis estaven unes enganxades a les altres i s’havia de fer cua per poder entrar a boxes a fer la segona transició. La participació massiva crec que és molt bona per aquest esport, ja que pot fer que ens donin un raconet a les noticies, però l’organització no s’ha de limitar a fer propaganda perquè la gent participi, sinó que a més ha d’actuar en conseqüència, ja que si fem números, és molta pasta la que es van embutxacar i per llogar quatre balles més on posar bicis, no crec que es quedin en números vermells.
.

Pel que fa a la cursa, en Jordi "Coro" va debutar en la distancia sprint i em fa l'efecte que se li va fer massa curta i massa intensa ja que li agraden més les curses de llarga distancia.

Bé, a l'Oriol per no entrenar i dedicar-se a veure tetes i culs al solàrium, no li va anar pas malament.
.

En Joan Benach i en Pere Benach "junior" van fer tota la cursa a peu juntets i van arribar plegats a meta. Al quasi debutant Pere Benach "junior", aquest "jovenet" que tot just deu portar un o dos centenars de triatlons a les seves cames, li van treure targeta groga i el van sancionar amb 2 minuts per problemes a l'hora de portar lligat el casc a boxes. (ostia Pere, sembla que siguis el junior de l'equip i que sigui el teu primer triatló!!!, jejeje...)
.

Pel que fa al Christian i a mi, vem sortir forca junts de l'aigua, ja que ell va fer massa volta. Va sortir de la transició uns segons abans que jo, però després de marcar-me un sprint dels meus, vaig aconseguir enganxar-los. Entre un altre noi, el Christian i una miqueta jo també, vem començar a tirar del grup fins que ens van enganxar el "nene" i el Samu del Terrassa, que per enganxar-nos es van haver de posar a 50-52 per hora. A partir d'aquí es van posar a tirar ells dos del grups amb una mica d'ajuda que els hi ven poder brindar la resta de tant en tant (fer-se el madrileño no es fàcil i anar a casi 50 tampoc). Amb això ens va sortir un parcial de bici boníssim.

Per entrar a boxes a fer la T2, vem haver de fer cua, allò semblava la carnisseria, només faltava un cartell lluminós que poses "su turno". En Christian va fer una transició rapidíssima i un parcial de corre molt ràpid i jo, tot i els meus problemes amb l'aquiles i que ja feia un mes que no corria a peu, em va sortir un parcial força correcte. És el primer d'aquest any del que no m'avergonyeixo.

En aquest triatló ens vem trobar a nous i vells coneguts com són el Dani del Carinyena, en Jaume i el "nene".

La classificació va ser la següent:

Lloc Nom Equip META P1 P2 P3

1 LLOBET, XAVIER MANRESA 0:54:29 0:10:35 0:29:24 0:14:30
2 PELLEJERO, SANTI MATARO 0:54:52 0:10:34 0:29:30 0:14:48
3 CALLE, RICHARD PRAT 0:55:38 0:11:06 0:30:06 0:14:26
4 ROYO, DAVID MATARO 0:55:54 0:10:34 0:29:28 0:15:52
5 ESCUDERO, ISRAEL MATARO 0:56:04 0:11:20 0:29:56 0:14:48
...

68 MENDEZ, CHRISTIAN JOVENT 79 1:02:38 0:14:01 0:32:12 0:16:25
127 MOYANO, JORDI JOVENT 79 1:04:50 0:14:20 0:32:07 0:18:23
293 BENACH, JOAN JOVENT 79 1:11:25 0:16:20 0:35:12 0:19:53
316 CORONADO, JORDI JOVENT 79 1:12:22 0:00:00 0:00:00 0:00:00
346 BENACH, PEDRO JOVENT 79 1:13:26 0:16:10 0:35:11 0:22:05
534 CASADEMUNT,ORIOL JOVENT 79 1:24:39 0:19:46 0:43:59 0:20:54

dijous, 2 d’agost del 2007

5a MARXA CICLOTURISTA L'ENFER DU MONT TAUCH (Tuchan 29/07/2007)

Ja feia un parell d'anys que teníem ganes de participar en aquesta marxa cicloturista atrets pel seu nom "L'infern!!" que ve donat per la pujada amb uns desnivells criminals al Mont Tauch.Es cel.lebra al poble de Tuchan situat al sud de França a la regió del Languedoc-Rosselló aprop de la frontera, formant part del país dels càtars.

El dissabte vam marxar cap a La Junquera on ens vam quedar a passar la nit, allí vam sopar amb el meu germà, al que molts de vosaltres recordareu patinant i animant a l'Ironcat, que està treballant en una casa de colònies de l'Estartit i al qual ja feia uns quants dies que no veiem.
El diumenge, després d'esmorzar, vam marxar cap a Tuchan. A mida que ens anavem acostant ja vam comprovar "in situ" que el circuit seria un trencames. La sortida estava situada a Paziols que és el poble veí de Tuchan. La zona d'aparcament era molt àmplia i els dorsals es recollien a la cooperativa vinícola del poble. Allí hi havia croissants, xocolata, cafè i suc de taronja per tothom qui volgués.


La sortida del circuit llarg de 135km era a les 8 del matí, també hi havia un circuit més curt de 75km pels menys agosarats que sortien mitja hora més tard.Nosaltres, òbviament, vam optar pel circuit llarg. La sortida es va donar puntual, erem uns 130 ciclistes i la gent va sortir disparada. Ens vam quedar en el "furgón de cola" nosaltres dos un altre català del Papiol i un parell de corredors més.

El dia estava una mica ennuvolat tot i que després es va anr aclarint i bufava un vent que ens va acompanyar tota la sortida semblant a del dia de l'Ampolla amb la sort de que hi havia zones resguardades però allí on donava de cara era força perillós.

La primera part de la ruta va ser força avorrida, el paisatge era força monòton ple de vinyes, la carretera era estreta sense linia al mig i l'asfalt molt rugós. Això juntament amb el fet de que contínuament pujavem o baixavem et feia anar força incòmode, era impossible agafar un ritme constant. La primera part de la marxa la vam fer en companyia del senyor del Papiol xerrant sobre marxes i del Tour, però sobre el km70 vam fer una parada tècnica per buidar la bufeta i ja no ens vam tornar a trobar fins a l'arribada.

A la segona part de la marxa ja ens vam quedar sols, es circulava per una carretera molt estreta situada enmig del bosc i durant forces quilòmetres no vam trobar a ningú, ni cotxes, ni pobles ni ciclistes, per uns moments vam tenir la sensació d'haver-nos perdut. Finalment vam arribar a un poble on hi havia un avituallament, va ser allí on vaig recordar un petit detall que havia llegit en el reglament: qui arribés més tard de les 13h30min no podia pujar al Mont Tauch. Ens quedaven uns 15km i eren aproximadament les 13h, sort que els darrers kms eren de baixada i ens vam llançar a "tumba abierta" que tenint en compte les nostres limitacions es traduia en uns 40km/h. Arribem a Tuchan on començava l'ascensió i un negre ens diu "ce ferme". Pel meu rellotge eren les 13h29min, li ensenyo i després de comentar-ho amb un altre de l'organització ens van deixar passar. Ens va venir d'un pèl!


El Mont Tauch tenia 8km de longitud amb un desnivell promig del 9%, en els darrers 6km la pendent promig és del 11% i hi havia algunes rampes superiors al 15%. La carretera era molt estreta i l'asfalt en bastant mal estat els kms estaven tots marcats. Vaig començar la pujada tranquil, i ben aviat ja em vaig trobar amb les primeres rampes dures de veritat, que bé que anava el compac 34x27 en aquesta situació. Per sort la pujada no era constant sino plena de descansos que permetien recuperar-se de l'esforç a més hi havia fins a tres punts d'aigua que es feien realment necessaris.Durant la pujada vaig arriba a passar uns 5 ciclistes alguns dels quals anaven caminat En els últims tres kms ja no tenia forces ni per posar-me dret. Finalment arribo a dalt on hi havia una torre plena d'antenes un parell de cotxes, els organitzadors apuntant el temps i algun ciclista recuperant-se de l'esforç.El temps final va ser de 6h 18min a uns 22km/h.El vent que feia allí dalt era brutal, segons deien d'uns 80km/h. El primer que vaig fer en arribar a dalt va ser pulir-me dues llaunes de coca-cola "del tiron", estava realment cansat. Al cap de 6min va arribar la Txell que amb el seu triple plat va poder fer l'ascensió sense haver de posar el peu a terra tot i que en algunes rampes s'havia "jinyat" una mica.

Un cop recuperats vam anar cap avall, al poble ja havien començat a repartir el "repas", és a dir, el dinar típic de totes les marxes que es realitzen a França. En aquest cas constava entre altres coses d'una butifarra que va entrar d'allò més bé. Mentre dinavem van començar l'entrega de trofeus, la Txell una vegada més va pujar al pòdium per haver quedat en segona posició de la categoria de 18 a 39 anys, ella si que és l'estrellita del Jovent no hi ha ningú que tingui més trofeus.
Resumint, una marxa amb un bon ambient d'allò més familiar, un recorregut una mica avorridot, però contents d'haver-hi participat.