Ruta del Ter (Borgonyà - Gola del Ter)

Amics, amigues... dilluns 23 i dimarts 24 de novembre vaig anar a fer la ruta del Ter amb la BTT i les alforges (d'en Kokito... gràcies xiquet)... De fet volia fer aquesta ruta en més dies però em van cundir tant els kms que en un dia i mig ho vaig tenir enllestit i sense presses... Parant a fer fotos, a fer diverses queixalades als fuets que potava al sarró, parades ni que fos per deixar de sentir l'únic so que m'acompanyava indefectiblement: la cadena plena de la pols del camí... Parades per observar el paisatge quiet o la fauna gens fredolica que exposava les seves plomes o el seu pelatge als incipients rigors dels matins tardorencs... Ostres, si continuo amb aquesta verborrea, no sé a on arribarem... Brrrrr !!

Aquell dilluns agafo el tren a Arc de Triomf a les 6:25h puntualment (RENFE ha millorat). Parant a TOTS els pobles fins a Borgonyà (una vila per sobre de Torelló) arribo, també puntualment, a les 8:11h...

Vaig trigar ben bé 40 minuts en trobar les marques del camí cicloturístic de la Ruta del Ter... El camí comença al voral dret de la carretera en sentit sud (direcció Torelló). És un camí molt estret, més aviat un corriol. En pocs kms arribo a Torelló on trobo molta boira. He d'anar uns metres per asfalt i just a l'entrada del poble he de trencar a la dreta per un carrer molt ample que fa baixada... Aquesta és una zona molt malament senyalitzada...

Camí de Manlleu trobo diverses granges situades a uns torons des d'on es domina gran part de les planes osonenques. El camí és ample amb pedretes però de fàcil "conducció"... És un plaer enorme pedalar davant la quietud d'un bestiar que disposa de grans espais per viure tot i estar tancats.

Quan entres a Manlleu, sense adonar-te'n vas a parar a la llera del riu travessant aquest poble per un passeig arbrat molt tranquil i molt utilitzat pels manlleuencs... Mentre feia un mos (pa i fuet) en un banc del passeig vaig estar acompanyat per una fina boira i un seguit de persones fent vida social mentre passejaven.

Passat Manlleu el camí esdevé força plaent i tranquil fins arribar a Roda de ter (on Miquel Martí i Pol va nèixer)... En aquesta bonica vila vaig ensopegar de sobte amb tota la sorollada provocada per unes obres que van fer que estigués buscant el camí durant tres quarts d'hora...

Finalment, un bon home em va auxiliar... Va ser molt curiós perquè un servidor estava mirant un enorme plànol del recorregut intentant interpretar-lo quan de sobte vaig veure un home que passava la setantena d'anys portant una mangala (bastó) i travessant la carretera tot corrents cap a mi... Em venia a demanar quin camí era el que buscava. El bon home em va fer una descripció exhaustiva indicant amb el seu bastó al plànol com si es tractés d'un professor alliçonant els seus alumnes davant la palestra.

Roda de Ter es travessa per la carretera en direcció Vic fins a les acaballes del poble on s'agafa un carrer a l'esquerra... Aquest carrer, en pocs metres, esdevé una pista de terra que arriba fins a Tavèrnoles. Abans d'entrar al poble trobem una carretera a l'esquerra. S'ha d'agafar aquesta carretera que puja una mena de coll... Sempre en direcció mirador de Vic. Al final de la baixada del coll a la dreta trobem un cami cimentat que s'endinsa cap els pantans de Sau i Susqueda...Aquests 25km que recorren la vora dels pantans son la part més dureta ja que el camí puja i baixa amb pendents forts i ferm irregular... Com que anava amb alforges la bici es torna més inestable i la conducció més difícil... Tot i així no vaig tenir cap problema ni caiguda en aquest tram...

Quin goig parar en mig d'aquests paratges i sentir el silenci inquietant d'una natura en "standby" obligatori pels rigors dels finals de la tardor... Sens dubte, aquest tram és el més maco dels que vaig fer en aquestes 36h de cicloturisme.

Per cert, a la presa del pantà de Sau els senyals han desaparegut per l'acció d'algun brètol que deu tenir poca feina i en lloc de pelàr-se-la a sota un xiprer es dedica a "donar pel sac" a la resta de la humanitat. De totes maneres el camí només pot continuar endinsant-se de nou al bosc i seguint la vora del pantà de Susqueda.

Després d'un parell de parades per necessitats diverses i l'observació dels meandres dels pantans vaig arribar a la presa de Susqueda.. Aquí ja tenia gana de debò i vaig decidir muntar la cuineta i fer-me uns fussili carbonara amb un pa alemany ple de llavors de tota mena... La temperatura era ideal per dinar en aquella privilegiada terrassa... Jo mateix vaig fer de xef, cap de sala, cambrer, cuiner, comensal i hasta crític gastronòmic: la pasta va quedar massa "al dente" però ja se sap que, quan la gana estreny.... marxen les manies, hehehehe !!Després de recollir taula i fregar els "catxarros" vaig continuar la ruta... Una forta baixada asfaltada condueix a una carretera plana amb tendència descendent fins arribar a la C-63 (que ve d'Amer). Hem de travessar aquesta carretera per un pas soterrat per entrar a la zona del "Pasteral". A partir d'aquest punt, el camí coincideix amb la ruta del carrilet (Olot - Girona). És a dir una pista planera que travessa cultius i pobles com Anglés o Bescanó. En aquest últim poble ja se'm va fer fosc. Veig un banc molt ben posat a sota uns arbres. Vaig estendre a sobre el sac i amb la bici i el banc vaig muntar la carpa que duia com si fos una tenda de campanya, així que cap a les 18h ja estava descansant com si es tractés d'un indigent (només em faltaven els cartrons)...

Per sort no hi ha fotos de la "performance" que em vaig muntar...

Cap a les 3h de la matinada de dimarts vaig obrir els ulls... Tot i la caloreta a dins el sac, la fresca que començava a fer en aquelles hores em va despertar... Vaig recollir tot i, per entrar en calor, vaig començar a fer flexions de braços com un boig... Un mètode peculiar (inclús ridícul de veure)però efectiu com la mare que el va parir...

Ok, el cos ja està calent... Em poso totes les llums de què disposo: frontal al casc, dues llums de manillar (dels xinos) i una llum vermella al darrera... Apa, reprenc la pista del carrilet (molt fàcil) i travesso Salt i Girona sense llum de dia... En aquesta zona perdo els senyals de la ruta diverses vegades però em resituo al mapa i me'n surto fins a Sarrià de Ter on travesso el pont del Ter arribant a una benzinera... En aquest punt vaig perdre ben bé una hora perquè em vaig equivocar anant en una altra direcció. Vaig tornar a Sarrià de Ter abans del pont i després de remirar mil vegades la cruïlla no vaig trobar cap marca de la Ruta del Ter, però vaig decidir endinsar-me al poble... La vaig encertar, al cap d'un parell de carrers vaig trobar el camí... Fotia rasca però anava ben abrigat...

Aquesta és la part més desagraïda del recorregut perquè el camí transcorre per la carretera asfaltada més perillosa de tota la ruta... Bé, pels que estem acostumats a compartir via amb els cotxes potser no la trobem tant perillosa però comparat amb la resta del camí, si més no, la podem considerar incòmoda...

Abans d'arribar a St Julià de Ramis trobem un desviament cap a la dreta i anem a trobar de nou la llera del riu Ter. Ja gairebé no recordaba el seu curs tranquil i silenciós... En aquesta part (entre Medinyà i Cervià de Ter) la riba del Ter és un seguit d'explotacions fusteres amb boscos de faig, pollancres...A Cervià de Ter uns estudiants preadolescents (d'allò que abans se'n deia "púberes") que esperen l'autobús que els portarà a l'institut, em miren com si fos un "marciano"... Lògic per altra banda. No és massa normal trobar un paio en bicicleta un dimarts laborable a les 8 del matí a 2 o 3 graus Celsius carrregat amb alforges de les quals sobresurten uns fuets amb etiqueta i tot... per una carretera poc transitada del Gironés...La matinada que m'he hagut de fotre ha pagat la pena ja que, en aquelles hores del matí les llums desperten tots els matisos que ens ofereix la natura, a més a més la tardor enriqueix encara més aquesta "paleta de colors"...Quan arribo al que podriem anomenar "la plana del Baix Ter", passat el poble de Flaçà la ruta cicloturista del Ter es divideix en dues vessants: la que circula pel nord del riu i la que va pel sud. Vaig triar la nord. S'ha de travessar un pont metàlic que conté una presa (la del Rec de Sentmenat).

Passo per Verges (però no veig a en Lluis Llach) i en pocs kms ja puc distingir el massís de Montgrí amb el seu castell al damunt del turó. (El castell el podem apreciar entre les dues bales de palla de la foto que teniu a continuació)Passat el poble de Torroella de Montgrí (on no s'ha d'entrar)... Trobem un camí de terra estretet envoltat de petits horts... Gairebé a tots trobo gent treballant els seus petits "trossos".. Aquests pseudopagesos també miren sobtats la figura d'una mena de rodamon sobre rodes...

El final del camí és un esplendor de natura: aus aquàtiques empaitant-se, un conill que surt al camí a veure qui és l'intrús que gosa envair el seu hàbitat, una parella de turistes alemanys (entrats en la setentena) que em diuen en un castellà talós: "naturaleza en estado puro", una olor penetrant de mar... tot això en un escenari de quietud i llum velada de migdia...Tot plegat un dia i mig amb 175kms de natura, de pensaments positius, d'estar callat, de sentir la meva respiració barrejada amb el sorollet de la cadena de la bici plena de pols del camí... Kms farcits de colònies tèxtils nascudes a l'empara del curs del riu Ter...

Una Ruta molt recomenable en qualsevol època de l'any... tot i que jo m'estimo més fer-la a la tardor o a la primavera quan els colors de la natura son fantàstics... i la temperatura és més agradable per "cicloturistejar"

Challenge Barcelona-Maresme, 04-10-2009, 3.800 – 180 – 42.2.

Per fi, després d'un any d'il·lusions, d'esforç i patiment, he pogut participar en el meu primer IronMan i segurament l'últim.

El fet que sigui el primer i segurament l'últim, no és pas perquè no m'hagi agradat, si no per l'estrès que he tingut aquest any per trobar temps per entrenar i ho malament que ho he passat amb cada lesió, que fins i tot m'han fet pensar en deixar-ho corre. Agrair al massatgista Oscar Layos la seva feina, que ha fet que em pogués recuperar de la darrera i més greu lesió que he tingut durant la preparació i al Joan Benach pels seus mitjons màgics.

L'experiència ha estat extraordinària, vaig superar de molt la millor de les meves expectatives, tenint en compte com m'havien anat les coses des de finals de Juliol. Només el Pere Benach i l'Albert Cuaresma confiaven en que podria aconseguir algo semblant. Potser, va ser un dels dies més feliços de la meva vida.

La natació la vaig fer amb la calma perquè nedar m'agobia una mica i no m'anava de perdre tres minuts. Cap als 1500m, la llengua se'm va començar a inflar de la sal, era una sensació molt desagradable, però pensava que no era res comparat amb el que encara m'esperava.

La bici em va anar fantàstica, potser vaig passar una petita crisi al principi de la segona volta perquè va començar a bufar una lleugera brisa i em vaig adonar que no podia seguir el ritme de la primera volta, anava boig per trobar una bandera per veure si era jo o el vent i em va reconfortar veure que no era jo perquè les banderes havien començat a moure's una mica.

Poc abans d'arribar a Sant Pol, vaig afluixar una mica per recupera i això em va anar genial, ja que quan em vaig posar a corre, semblava "casi" com si hi hagués fet res abans.

La carrera a peu va ser com un premi, li tenia molt de respecte perquè no havia pogut fer gaire volum i a més, és on sempre em lesiono.

Els primers 10 Km anava "sobrat". Del 10 al 15 em va començar a sortir el cansament, em va començar a fer una mica de mal l'aquil·les (el bo, quins collons!!), em va sortir una petita llaga a un peu i em van començar els principis de rampes. Això va fer que m'espantés i vaig baixar una mica el ritme (mai havia passat dels 21 Km corrent i no sabia quines sensacions em trobaria més endavant), però passat el Km 15, les sensacions van tornar a ser positives i vaig mirar de recuperar el ritme. A l'arribar al 20, em vaig adonar que anava amb temps de sobres per baixar de les 11h (no era el meu objectiu ni de conya, ja que realment pensava que estava molt lluny de les meves possibilitats i del meu enteno). Més o menys estava corrent a 57 minuts els 10.000 i tenia casi 2 hores i mitja per fer la resta, així que si no em fallaven les forces o m'entraven rampes, anava "sobrat". Físicament anava super bé i vaig intentar apretar, però llavors em notava que em vindrien les rampes, així que em vaig dedicar a especular amb el temps i a gaudir del moment, de fet, al ser conscient del que estava a punt d'aconseguir, em vaig emocionar i em van començar a saltar les llàgrimes d'alegria.

La felicitat que vaig sentir durant tota la marató i sobretot a l'arribada (on vaig torna a plorar d'alegria), compensa de sobres tot el patiment que he tingut durant la preparació. Vaig acabar amb la sensació que no tornaria a sentir algo semblant mai més i parlant amb altres Finishers debutants, me adonat que és una sensació que compartim.

Veure tota la gent que anima a qualsevol que porta els colors del Jovent, et fa sentir molt orgullós de portar aquests colors i et fa ser conscient de la "responsabilitat" que té vestir de blau i rosa.

Si a aquesta gent "anònima" se li ajunten els ànims i l'afecte de familiars i amics, amb la satisfacció d'estar corrent un IronMan, el resultat és una felicitat que qualsevol triatleta hauria de mirar d'aconseguir algun cop a la seva vida, així que animo a tots els que fan "tris" i que encara no han provat el "repte", a que no s'ho pensin més.

No li he pogut dedicar totes les hores que m'hagués agradat a l'entreno, així que tinc clar que el millor entreno és el de qualitat i no el de volum (sense oblidar el volum, es clar!). Crec que he pogut fer aquest temps perquè em vaig saber regular bé, menjar bé, hidratar-me bé i tenia clar que caminar a la marató no estava dintre dels meus plan per molt que estigués patint.

Com que tinc limitacions físiques per les moltes lesions i també de temps, vaig mirar de tenir la resta molt controlat, "desarrollo" de la bici (plats 51, 42), un isotònic que he recuperat de la meva època de cadet (quan competia en ciclisme) i una dieta assessorada per la nutricionista i triatleta Silvia Tremoleda.

Evidentment, gràcies a tots els que han estat amb mi i s'han recordat de mi abans, durant i també després de la cursa. No faig una llista perquè considero que és molta gent, començant per familiars, amics i companys i ex-companys de feina.

Moltes felicitats a la resta de Finishers, ja siguin o no del Jovent i molts ànims per aquells que no han pogut assolir el seu objectiu. De vegades, el fet de no poder acabar, et fa valorar molt més el haver estat Fínishers en altres ocasions (tot i que és millor acabar, ehh), perquè això no és fàcil i tot ha d'anar molt de cara.

JA SOC FINISHER :))))))) I SUB 11 ;)

Foto cedida per Bárbara del Sant Joan de les Abadesses

Challenge 2009

Després de uns dies de recuperació i d'assimilar els resultats asolits per quasi tots
els integrants del club l'únic apelatiu que se m'acudeix es FANTASTIC!!.
LLàstima que alguns JOVENTS com l'Arsenio no tingués el dia per ser finisher i en Capdevila per motius varis no pogues pendre la sortida.
La carrera en sí crec que va estar molt bé, un dia perfecte amb una mar plana, la bici sense existència d'aire i la carrera a peu amb un circuit bastant "fàcil".
Ja que destacar a diferencia del Half més que la intervenció dels jutges la bona actuació dels triatletes que van respectar el no drafting i el reglament de la prova.
Dels nostres finishers doncs impresionante Moyano, magnífic Cristian, miki i Albert patint lo impensable pero finishers, el "tete" que voleu que us digui, segon de la categoria i podium entre un israelí i un francés. Meritxell molt cansada per una llarga temporada pero cumplint amb un temps que per mi voldria. En Miquel sense tenir el millor dia finisher una vegada més. Palobart exultant cumplint el seu primer Ironman amb èxit. Oscar i Coco pasan-lo malament pero també finishers. Servidor molt content de ser finisher (perque no les tenia totes)i poguer baixar el temps previst amb quasi mitja hora.

Per acabar el tostón gràcies, gracies, gracies a tots els que incansàblement ens van animar, tan els companys que em feien esgarrifar cada cop que pasava per on estaven i als que en tot el recorregut de bici com de córrer no va parar d'animar a tots els que portavem els colors Jovent. Ara més que mai crec que som un club molt especial.

Nytro experience!

Encinitas, San Diego, Califòrnia

agost 2009: aquest any m'han fet les fotos per encàrreg,

mentre un servidor pedalava prop del cercle polar àrtic (66º 33')

ps. desitjant-vos un bon acabament de temporada 08/09.

QUART EMBRUNMAN

Per quart any consecutiu el Miquel i jo vam participar a l'Embrunman el passat quinze d'agost. Aquest any el dia va ser espectacular, fins i tot massa, no vam haver de patir "l'orage" de l'any passat baixant l'Izoard. En canvi ens va fer calor durant tot el dia i vam poder acabar la prova un any més.
Aprofito per felicitar al gran Marcel, que es va imposar a Embrun de forma aclaparadora, i fent a més el rècord de la prova, tot un crack en lletres majúscules.

Aquest any hem aprofitat per passar dues setmanes a Embrun, i ja de tornada, vam participar a la marxa Laurant Jalabert, a la ciutat de Mazamet, on vam poder disfrutar de la companyia d'un grapat de companys del EC Sant Andreu (en Jordi, la Blanca, la Judith, en Diego i en Búfalo), marxa recomenable pel paisatge i la tranquil·litat de les carreteres per on circula, però amb un asfalt de pena. També molt recomenable pel "repàs" que donen al final de la marxa, àpat indispensable a qualsevol marxa francesa, llàstima que aquí a les catalanes per desgràcia això cada cop és més estrany de veure.

Fotos en bici a dalt de l'Izoard.