En la ultima edición que se realizó en Barcelona, de la mítica Jean Bouin, una parte del equipo del Jovent 79 participo como cada año en dicho evento, el ambiente fué esplendido, ademas de que el día acompañó con un tiempo bastante bueno.
dimarts, 18 de desembre del 2007
ACTIVITAT FINAL TEMPORADA AMB MELCIOR MAURI
Bona nit companys,
Quan de temps sense escriure al blog!!...
Doncs bè, el passat dia 1 de desembre, alguns companys del jovent , més en concret, en Carles Capdevila, en Bernat en Xavier Lencina, ( ell era un dels encarregats de l ´activitat en concret..) i jo, vam fer una activitat de final de temporada que consistia en obtenir lo que es denomina " certificació básica de ciclisme indor" (spinning) del denominat sistema "bikecontrol" amb els dos responsables d´aquest sistema en Xavier i en Melcior Mauri..
Ens vam trobar a un gimnás de Palamós cap a les 10 del matí, jo personalment anaba amb moltes ganes de coneixer a tot un profesional de l´esport de les dos rodes, nervis que tal i com en Xavier ens va presentar al propi Melcior es van esfumar, tot veient que es un tio de lo més "campechano" que he vist...però ens va donar una "mala" noticia ( mala entre cometes)...la clase practica no la donaría ell per problemes físics, i la passaría a donar el nostre Xavier ( per això deia lo de les cometes)...igualment ens ha promés que ens donará una clase canyera quan estigui recuperat.
Vam fer més de dos hores de teorica des de explicar els nivells d´esforç que existeixen durant l´entrenament, coeficients, fórmules per calcular pulsacions máximes, umbrals aerobics, anaerobics, fins a la música que s´ha de ficar amb una clase de spinning... tot de lo més interesant, realment es un sistema molt i molt profesional, fan les coses molt seriosament a bikecontrol...però sense cap dubte lo que esperavem era pujar a les bicicletes i fer la practica!!...
I quina practica!! va ser de lo més divertit, cadasqú portaba un pulsometre conectat a una panatalla gegant en la que sortiem representats amb un cuadradet amb el nostre nom, i les nostres pulsacions dintre d´aquest...depenent les pulsacions o més aviat de l´esforç que cadasqú feia es posava d´un color o altre, i aquest datos després donaven l´informe amb grafica inclosa de l ´estapa individualment....una auténtica canya!...per cert Xavier, la música i tu vau estar genials, ens vas fer suar jajaja...
Per acabar, vam anar a dinar amb el Melcior ( vam demanar lo mateix que ell, plat combinat oi Carles jajaja) que ens va explicar alguna que altre anecdota de la seva etapa com a corredor profesional, molt interesant.
En definitiva os recomano que proveu el sistema Bikecontrol, i llástima que no fosim més penya de l´equip, hauriem rigut molt!!
Bueno companys aprofito i os desitjo BONES FESTES A TOTS!!!ENS VEIEM AVIAT!!
Jordi "Coro"
diumenge, 16 de desembre del 2007
RESULTATS FINALS CURSA 24 HORES
Aquest matí ha finalitzat la cursa de 24 hores per la marató de TV3.
Aquests són els resultats finals:
Pos Atleta Voltes Kms
1 Salvador Reig 492 215
2 Angel de la Mata 471 206
3 Eddie Gallen 467 204
4 Edu Clemente 450 196
5 Joan Compte 423 185
6 Ricardo Abad 421 184
7 Mark Steven 395 172
8 Alexandra Panayotou 374 163
9 Xavier Capdevila 369 161 Maimakansu
10 Mª del Mar García 357 156 Maimakansu
11 Carlos Aguado 343 150
12 Manuel García 333 145 Maimakansu
13 Ivan Vivo 333 145
14 Jordi Erill 326 142
15 Ferran Santoyo 305 133
16 Joan Pascual 289 126 Maimakansu
17 Lluis Planagumá 289 126
18 Paris Canals 282 123 RET
19 Juanjo Parra 262 114
20 Carmen Campoy 241 105 RET
21 Alfonso Ariza 239 104 RET
22 Pedro Ligero 232 101
23 Nuria Ruiz 229 100
24 Adolfo Eguilar 218 95 RET
25 Pep Indalecio 179 78 RET
26 Jordina Casademunt 164 71 RET
27 Jesús Majem 121 52 RET
28 Jaume Estruch 75 32 RET
L'Equip de relleus d'una hora maimakansu ha aconseguit 561 voltes(245 kms).
I finalment, l'equip de relleus de 2km ha comptat amb 164 rellevistes, que han realitzat una distància total de 324km.
Felicitats als nostres companys maimes i a la resta de participants!!!!
Des d'aquí, a part de felicitar de nou a tots els atletes que han participat, felicitem també a la organització, en especial a en Josep Bernaus per tota la dedicació i il·lusió en preparar la cursa de 24 hores, a en Toni Jurado per organitzar la cursa de relleus de 2km i a tots els voluntaris per aquesta festa que s'ha viscut aquest cap de setmana al Serrahima, en especial també al nostre company dels correcats Debutante, per l'energia, entusiasme i il·lusió que posa a tot el que fa, així com a la resta de companys correcats.
Fotos de la web de la colla maimakansu.
Sortida de la cursa el passat dissabte.
Els guanyadors de la cursa, en Salva Reig i l'Alexandra Panayotou,amb l'Abel Anton.
Els maimes participants abans de l'inici de la cursa.
Els maimes participants amb l'Abel Anton.
Els participants de les 24 hores.
dissabte, 15 de desembre del 2007
Cursa 24 hores per la marató de TV3 (15/12/2007)
En aquests moments, dissabte dia 15 de desembre, està tenint lloc a l'Estadi Serrahima de Barcelona la cursa de 24 hores per la marató de TV3.
La cursa principal consisteix en una carrera de 24 hores corrent al voltant de l'estadi. Hi ha si no recordo malament 28 valents, entre els quals 7 dones, que en aquest moment estaran patint a l'estadi. Entre aquests soferts esportistes hi trobem quatre maimakansu, en Pascual, la Maria del Mar, en Manolo i en Xavier Capdevila. Des d'aquí els hi desitgem molta sort per a dur a terme aquesta dura tasca.
També podem trobar uns quants maimakansu, que fent relleus d'una hora, estan acompanyant als nostres companys de les 24 hores.
Imatges dels nostres companys maimakansu a les 24 hores.
El gran Paris, principal favorit de la cursa, en un moment de les 24 hores, anant primer de la cursa.
Imatge de l'estadi amb una bona colla dels corredors de les 24 hores.Paral·lelament corredors.cat ha organitzat una cursa per relleus de 24hores, amb relleus de 2km cadascun. El Miquel i jo hi hem participat aquest matí. A destacar la presència de l'Abel Anton que ens acompanyava en aquesta matinal esportiva. També a destacar en Roger Roca, que ha corregut un dels primers relleus. Molts ànims també als nostres companys correcats que ara mateix estaran corrent.
MITJA MARATÓ DE MATARÓ (02/12/2007)
Rècord de participació en la 10a edició d'aquesta mitja reflexant el creixement de l'afició per l'atletisme popular...i pel lot de productes que procter&gamble regala. Es tracta d'una mitja que realment surt a compte. Obsequis apart, l'organització formada per voluntaris i corredors de la Colla Maimakansu ha anat aprenent dels errors durant tots aquests anys i ha arribat a un nivell dels més alts de Catalunya.Personalment les males sensacions durant els entrenaments de la setmana en gran part provocades pel fet de treballar de nit es van traduir en una de les pitjors mitges que he fet en els darrers anys, els nervis i les ganes de fer-ho bé van poder amb mi. Surto a un ritme controlat aprofitant la baixada inicial pels carrers de Mataró i aguanto un ritme decent en la zona del passeig, el km10 el passo amb 39min però ja molt cansat.
A partir d'aquí el ritme comença a baixar de manera notable em quedo sense forces i pràcticament es pot dir que m'arrossego durant els kms que es fan per la NII d'anada i tornada a la procter. La pujada final de retorn al parc central se'm fa duríssima i finalment arribo amb un temps de 1h28min. La Txell tampoc té el dia i acaba amb 1h31min, un temps acceptable però també amb males sensacions.L'únic positiu que en puc treure és que tot i anar-me arrossegant la "estrellita" Jovent va ser incapaç de guanyar-me. Víctor ets un "matao".
A destacar la impressionant cursa de l'atleta del FC Barcelona Meritxell Calduch entrant en 11a posició amb un temps d'1h14min i la victòria per equips tant masculins com femenins de la Colla Maimakansu així com de l'equip més nombrós. En total 98 homes i 25 dones. Com diria aquell QUE N'APRENGUIN!!
dijous, 6 de desembre del 2007
NOU PATROCINADOR
Pas endavant en la carrera esportiva de l'Irontxell, sembla que una casa comercial que ens és propera està interessada en esponsoritzar-la.
De moment estem en negociacions, ben aviat tindrem la resolució. Seguirem informant...
De moment estem en negociacions, ben aviat tindrem la resolució. Seguirem informant...
divendres, 30 de novembre del 2007
XXIX MITJA MARATÓ DE RIPOLL (18/11/2007)
Aquesta mitja marató és una de les més tradicionals i amb més història de les que es cel·lebren a Catalunya, tot i això nosaltres per diferents motius no hi havíem pogut participar mai. Aquest any va ser l'escollit. Aquesta mitja sempre està relacionada amb el fred però aquest any en plena onada polar la cosa ha estat exagerada. Quan arribem a Ripoll el termòmetre marca 5 graus sota zero! en aquestes condicions la veritat és que no ve gens de gust treure's la roba i posar-se a correr.
El circuit consisteix en uns primers kms per dins el poble per després agafar la carretera que porta fins a St. Joan de les Abadesses on es dóna mitja volta i es torna altra cop a Ripoll amb arribada a la plaça de l'ajuntament. Per tant l'anada és pujada i la tornada baixada amb continus tobogans.
A les 10h es dóna la sortida, la temperatura en aquests moments és d'1 o 2 graus sota zero, les zones on hi ha ombra la sensació és de gelor. La sort és que un cop agafem la carretera que porta a St.Joan toca el sol i no fa gens d'aire fent que la temperatura sigui més suportable. A mi mai m'ha agradat correr amb aquestes temperatures i tot i anar força abrigat als primers kms passo fred i tinc les cames força encarcarades, això juntament amb la pujada fan que no pugui dur un ritme gaire alt. El km 10 el passo amb 41min una mica allunyat de les meves expectatives. Al principi de la tornada intento augmentar el ritme però uns petits problemes estomacals em fan afluixar. En els darrers 3 kms els problemes s'accentuen i fins i tot em plantejo fer una aturada tècnica. Finalment no ho faig i arribo amb un temps d'1h25min04seg que tampoc està tant malament donades les circumstàncies. La Txell, que aquesta setmana ha hagut d'estar aturada uns dies per culpa d'un refredat, acaba en 7a posició amb un temps d'1h 33min 54s.
Una altra mitja a les espatlles i ja pensant en la propera que serà la de casa, la mitja marató de Mataró coneguda per la seva generositat d'obsequis. Això ha fet que aquest any els dorsals s'esgotessin 10 dies abans de la cursa!
Salut i kms
Miquel
El circuit consisteix en uns primers kms per dins el poble per després agafar la carretera que porta fins a St. Joan de les Abadesses on es dóna mitja volta i es torna altra cop a Ripoll amb arribada a la plaça de l'ajuntament. Per tant l'anada és pujada i la tornada baixada amb continus tobogans.
A les 10h es dóna la sortida, la temperatura en aquests moments és d'1 o 2 graus sota zero, les zones on hi ha ombra la sensació és de gelor. La sort és que un cop agafem la carretera que porta a St.Joan toca el sol i no fa gens d'aire fent que la temperatura sigui més suportable. A mi mai m'ha agradat correr amb aquestes temperatures i tot i anar força abrigat als primers kms passo fred i tinc les cames força encarcarades, això juntament amb la pujada fan que no pugui dur un ritme gaire alt. El km 10 el passo amb 41min una mica allunyat de les meves expectatives. Al principi de la tornada intento augmentar el ritme però uns petits problemes estomacals em fan afluixar. En els darrers 3 kms els problemes s'accentuen i fins i tot em plantejo fer una aturada tècnica. Finalment no ho faig i arribo amb un temps d'1h25min04seg que tampoc està tant malament donades les circumstàncies. La Txell, que aquesta setmana ha hagut d'estar aturada uns dies per culpa d'un refredat, acaba en 7a posició amb un temps d'1h 33min 54s.
Una altra mitja a les espatlles i ja pensant en la propera que serà la de casa, la mitja marató de Mataró coneguda per la seva generositat d'obsequis. Això ha fet que aquest any els dorsals s'esgotessin 10 dies abans de la cursa!
Salut i kms
Miquel
divendres, 23 de novembre del 2007
XXVIII CURSA POPULAR EL CLOT-CAMP DE L'ARPA (11/11/2007)
La d’El Clot és una de les curses de barri més antigues de Barcelona que sobretot en aquests darrers anys ha experimentat un gran creixement de participació mantenint una bona organització i sense perdre el regust tradicional de cursa de barri on tothom es coneix.
El recorregut de 10km és força planer excepte la pujada del carrer independència situada entre el km8 i 9 que es fa molt dur. Sense ser una cursa de les dites ràpides permet fer bons registres.
Aquesta vegada no tenim cap problema per col-locar-nos gairebé trepitjant la linia de sortida, sembla que de les aproximadament 600 persones ningú es vol situar al davant. A les 9h30min es dóna el tret de sortida surto ràpid i deseguida noto que les cames funcionen. Em situo en un grupet de cinc persones a un ritme entorn els 3min45seg, vaig així fins el km 6 quan el grup es trenca. A partir d'aquí intento mantenir el ritme tot sol fins arribar al carrer independència on la pujada tal com m'esperava es fa realment dura, la supero i directe a meta. Acabo amb un temps de 36min 54seg a només 20seg de la meva marca personal i ocupant la 19a posició.
La Txell fent una carrera bastant tàctica és profeta a la seva terra i aconsegueix la victòria superant a la 2a classificada en menys d'un minut. El seu temps final 41min25seg.
Per acabar gran sorteig de material esportiu on per variar no tenim sort i entrega de trofeus on apart de la Txell també puja al podi de la seva categoria l'Enric Hernàndez company del Jovent.
El recorregut de 10km és força planer excepte la pujada del carrer independència situada entre el km8 i 9 que es fa molt dur. Sense ser una cursa de les dites ràpides permet fer bons registres.
Aquesta vegada no tenim cap problema per col-locar-nos gairebé trepitjant la linia de sortida, sembla que de les aproximadament 600 persones ningú es vol situar al davant. A les 9h30min es dóna el tret de sortida surto ràpid i deseguida noto que les cames funcionen. Em situo en un grupet de cinc persones a un ritme entorn els 3min45seg, vaig així fins el km 6 quan el grup es trenca. A partir d'aquí intento mantenir el ritme tot sol fins arribar al carrer independència on la pujada tal com m'esperava es fa realment dura, la supero i directe a meta. Acabo amb un temps de 36min 54seg a només 20seg de la meva marca personal i ocupant la 19a posició.
La Txell fent una carrera bastant tàctica és profeta a la seva terra i aconsegueix la victòria superant a la 2a classificada en menys d'un minut. El seu temps final 41min25seg.
Per acabar gran sorteig de material esportiu on per variar no tenim sort i entrega de trofeus on apart de la Txell també puja al podi de la seva categoria l'Enric Hernàndez company del Jovent.
diumenge, 11 de novembre del 2007
MITJA MARATÓ EL PONT DE SUERT (04/11/2007)
Han Hagut de passar 7 anys 1 mes i 24 dies des de l'11 de setembre del 2000 quan vaig debutar als 10km de l'interesport de Mataró per aconseguir pujar a un pòdium d'una competició esportiva. D'acord que la participació va ser minsa, 63 persones, el temps discret 1h 27min tot i que la mitja era de les duretes però s'havia d'estar allí i córrer. Concretament vaig quedar 6è de la genera li 3er de la categoria 30-40anys per la qual cosa vaig rebre una medalla que guardo com un tresor. La Txell més acostumada en això dels pòdiums va quedar primera dona i juntament amb el trofeu es va endur 200 Euros.
La sortida estava situada a les pistes d'atletisme, els primers 5km transcorrien per dins el poble amb un perfil trenca cames i després s'agafava la carretera que porta a Malpàs, la mateixa del circuit ciclista de la triatló, fins al final i després tornada pel mateix lloc. Per tant l'anada era pujada bastant dureta a la part final i uns últims 6kms de baixada.
Un cop donat el tret de sortida amb una mica de retard de seguida em situo en el grup capdavanter cosa totalment inusual per mi. Al km 1 ja s'escapa un marroquí seguit per un altre atleta i jo em quedo amb un grup de 4 corredors. Puc aguantar el grup fins aproximadament al km8 però quan comença la pujada més dura no puc seguir el ritme i em quedo una mica enrere. A partir d'aquí faig la cursa en solitari ja que per darrere no tinc cap corredor. Arribo al final de la pujada cap al km 13 força sencer, els 2 primers kms de baixada els faig força ràpids però després l'esforç i l'encara recent marató passen factura i haig de reduir el ritme. A partir d'aquí conque tampoc tinc ningú per darrere que m'inquieti em dedico a mantenir la posició fins al final. La Txell també va suar la seva victòria ja que va portar enganxada als talons la segona classificada fins gairebé el km 13 just al final de la pujada però després va imposar la seva veterania per acabar amb un temps d'1h34min.
En resum molt bona matinal amb un dia excel·lent, una mica fred però assolellat i amb l'alegria d'haver-me estrenat en això de pujar als pòdiums. Espero que no hagin de passar 7 anys més per repetir-ho.
dimarts, 30 d’octubre del 2007
MARATÓ D'AMSTERDAM (21/10/2007)
Aquest cap de setmana hem pogut gaudir d'una de les grans maratons europees. Amsterdam ens va rebre amb una temperatura força baixa, allà ja estan gairebé a l'hivern. Però feia sol i no hi havia previsions de pluja que és el que temia. El que més crida l'atenció és la gran quantitat de bicicletes que hi ha circulant i sobretot les que hi ha aparcades a qualsevol lloc de la ciutat. Fins i tot dones grans impecablement vestides i amb talons demostraven una gran habilitat dalt de la bicicleta.
El dissabte vam anar a la fira del corredor, no gaire gran, on es podien trobar les marques habituals més alguna d'holandesa. El diumenge anem cap a l'estadi olímpic a les 8h30min amb força temps ja que la marató comença a les 10h30min. L'estadi no és gaire gran, no crec que l'aforament arribi als 30000 espectadors, allí es van cel-lebrar els jocs olímpics de l'any 1928 i em sembla que des de llavors no ha canviat gaire. Malgrat això el fet de que la sortida i arribada d'una marató sigui en un estadi olímpic sempre li dona un encant especial.
En el moment de la sortida hi ha molta animació a les graderies i molts nervis entre els corredors. Els primers kms els faig tranquil-lament i sobre el ritme previst a 4min15seg, l'objectiu era passar la mitja marató amb 1h30min i després aguantar fins on pogués conscient de que l'entrenament que portava era força just. Després de fer una primera volta d'uns 6km pel centre de la ciutat enfilem una carretera paral-lela a un riu situada en una zona força solitària que es fa d'anada i tornada. Ja desde el primer avituallament comprovo que la beguda ens la donen en vasos, això no m'agrada gens ja que és molt difícil beure. Cap al km18 passo una primera crisis però la mitja la clavo amb 1h29min30seg.
A partir d'aquí arribo amb molta sed als avituallaments, penso que és un mal senyal. Cap al km25 em refaig coincidint amb el retorn a la ciutat i aguanto el ritme fins aproximadament el km36 on faig una clavada important, els quadríceps els tinc durs com pedres i haig de baixar el ritme considerablement. Crec que estic deshidratat. A l'avituallament del km40 m'aturo i em bec d'una tirada tres vasos de gatorade i tres més d'aigua, aquest km em surt a uns 7min. A l'últim km recupero el ritme fins entrar a l'estadi on l'ambient és impressionant, un cop dins la pista m'oblido de tots els mals i les cames em van soles. Finalment arribo amb un temps de 3h10min i amb la satisfacció d'haver completat la meva 18ena marató i la primera internacional.
Per la seva banda la Txell surt força ràpida i això ho paga a partir del km15 havent d'afluixar. Però a partir del km32 es recupera de la manera que només ella ho sap fer començant a recollir cadàvers i demanant a l'arribada que allarguin 10km més. La nostra Ironwoman és així. Acaba amb un temps de 3h25min.
La valoració final és positiva ja que la marató està perfectament organitzada, el recorregut és molt favorable com ho demostra que fins a 10 persones van baixar de 2h10min, es va establir el récord de la prova i el récord d'holanda. El punt negatiu és el tema de l'avituallament, molt escàs i en vasos enlloc d'ampolles. Si aquesta és una de les grans maratons europees crec que Barcelona està en el bon camí per ser-ho també en els propers anys.
diumenge, 28 d’octubre del 2007
ICELAND 2007: L´eternitat i un dia
Companys/es,
Finalment trobo la calma suficient per redactar una crònica del meu viatge de 15 dies (13.8 al 27.8) amb btt i alforges, després d´una sèrie de circumstàncies personals que han fet demorar la pluma i l´enginy.
Vagi per avançat que portava al cap aquest viatge des de l´any 2000, quan aprofitant les col·laboracions periodístiques musicals d’aquella època vaig començar a estar interessat en aquest país remot, situat administrativament a Europa, però físicament més proper a Groenlàndia i mentalment a mig camí entre Canadà i Europa.
Islàndia no va defraudar. Ans al contrari: Islàndia es la terra promesa. És un lloc que si no fos pels mapamundi que ho demostren, hom pensaria que la seva existència fóra impossible. I és que la bellesa a vegades no es pot descriure amb paraules.
L´arribada allà via London (nit de rigor al terra de les dependències de l´aeroport de Stanstead) va ser emotiva. Penseu que el vol travessa el mar del nord durant 2 hores i només és al final del trajecte quan veus terra ferma i hom s’adona de la relativa petita dimensió d´aquell país. El vol també em va servir per a fer una ullada a la premsa local, i encara que no entengués “ni papa”, si em vaig adonar que en aquells diaris –a diferència dels nostres- no hi ha una taca de sang. Sí imatges del futbol globalitzat, però també romàntiques postals de gent rural, festes populars i cavalls amb crim generosa.
La intenció del viatge era cenyir-me a la carretera principal que en forma d’anell voreja el perímetre principal de l’illa, però estava obert a canvis sobre la marxa. Es tracta d’una carretera asfaltada en el 90% dels trams i amb un trànsit que segons la zona és més abundant, però en general, seria l’equivalent a circular per algunes carreteres de Girona, on passen de tant en tant cotxes, però on no t´acabes de sentir pressionat pels “cochinos” (conductors de cotxe; cotxe igual a CO2). Inclús hi havia trams que en 5 minuts de rellotge només passava un “cochino”.
La llum de l’illa és especial. Suposo que similar a la d´Austràlia o la de Hawaii. Una atmosfera més pura que fa que es delimitin les formes i, en aquest cas concret, permet que la natura brilli amb tota la força possible. Un regal pels ulls i per l’ànima. Els primers 3 dies vaig gaudir d’un cel pràcticament blau (força inhòspit allà, encara que segons els locals aquest ha estat un dels estius més calorosos de la seva història). El vent bufava fort segons el dia, però qualsevol que vagi a Islàndia sabrà que trobar dies sense vent és pràcticament improbable. El vent forma part del codi genètic d´Islàndia, i us puc assegurar que quan és fort no té res a veure amb el “ventet” de Llevant que a vegades patim a la N-II.
Al segon dia vaig rebre el primer “mazazo”. Em trobo un alemany d´uns 50 tacos i em diu que porta 33 estius fent rutes amb bici. Concretament ja havia estat a Islàndia l´any 85 i em comenta que “veig més “cochinos” i més carreteres asfaltades”. Amb ell comparteixo uns quans km i me n’adono de lo petit que sóc (a part de fer diverses incursions a la Catalunya profunda, només podia acreditar País de Gales 2006 i Granada-Sierra Nevada-Tabernas 2006). Em consola el fet de pensar que en els pròxims anys cauran més rutes, ja que quan es comença en aquest món (biciruta amb alforges o “bikefreaks” a seques), crec que no hi ha bitllet de retorn. El paisatge dels primers dies ja em fascina, però l´alemany em diu que el millor encara està per venir. Me’l crec.
Més endavant em trobaré amb un italià, un català (una fiera en proves de córrer per muntanya, que fa bicirutes només esporàdicament, però que diàriament es cascava una mitja de 150 km, que perquè us en feu una idea seria com fer uns 230 km diaris en carretera, o el que equival a pedalar de les 9 del matí a les 7 de la tarda amb “la casa a sobre”).
Mentalment em sento fort, no tinc massa mal pensaments com passa a la vida diària a la ciutat, però em disgusta en certs moments no haver preparat millor el viatge pel que fa a material... ja que veig molta gent amb alforges impermeables (l´afamada marca ORTLIEB; penseu que a Islàndia interior de tant en tant s´han de creuar rius de 20 m amb la bici a coll) i també veig molts bikefreaks amb cobertes MARATHON PLUS O MARATHON XR de la casa SCHWALBE. Hi ha gent que porta el millor del mercat i fan bé, ja que a països com Islàndia la natura i per tant el clima estan per sobre de les intencions de l´home.
En el meu cas em vaig muntar unes MARATHON de SCHWALBE, que la gent sol usar per la ciutat per evitar al màxim les punxades de vidres. Vaig optar per aquestes ja que volia una coberta estreta (1,2), resistent i també perquè tenia previst fer un 80% d’asfalt i poca terra. Decisió que potser de cara a noves rutes de futur trobaré equivocada. Un cop allà vaig fer més terra de la prevista, però el problema no van ser les cobertes sinó els radis. Raó més endavant.
Els primers 8 dies me’ls passo entre entorns rurals costaners, granges, tractors esporàdics, platges de sorra negra, marismes impressionats i fjords semblant als de noruega però en miniatura. Els primers salts d’aigua comencen a aparèixer i hom descobreix que en aquest país hi ha molta aigua. I quan dic molta ho dic amb el cor ben ple i amb llàgrimes als ulls. Porto ja uns dos mesos a terra ferma (bcn), però sovint tinc visions d’aigua brullant per rius o el soroll de salts d’aigua islandesos.
Durant aquests 8 dies he optat per agafar dos matins el bus de línea. Els busos a islàndia són l´única opció de transport públic i en molts trams només passen un al dia. Per tant, et veus obligat a adaptar trajectes en funció d’això. Opto per carregar la bici dos vegades i fer uns 200 km en bus, ja que des del segon dia a l´illa veig que m´he equivocat venint tants pocs dies. Si hom decideix anar en bici, li recomanaria estar un mínim de 21 dies i un màxim de 5 setmanes. Tornaré a Islàndia, de totes maneres, no com a excusa del que vaig deixar de veure per falta de temps, sinó com a necessitat personal.
La darrera setmana l’afronto amb la disjuntiva d’haver de decidir entre acabar la carretera en forma d’anell que us comentava al principi (opció a: comoditat, tot és asfaltat, possibilitats d´abituallament nombroses, menor risc en cas d´averia) o complicar-me la vida. Els que em coneixen bé, saben que la segona opció sempre m’ha atret més. Opció B: travessar una de les 3 rutes que creuen el país de nord a sud. Una d’elles la descarto ja que aquesta vegada no vaig amb l’equipatge suficient per fer-la (l´anomanada ruta Askja figura entre les més dures del món, degut a que t’obliga a empènyer la burra durant uns 25km per un terra de lava, amb carència d’aigua durant uns 150 km i el risc, degut a d’imminent proximitat d’un dels glaciars interiors, de canvi brusc de temperatura i mals pitjors).
Opto per la ruta del mig, que travessa un desert (tipus de terra i pedres –veure la foto on surt la burra decorada de taronja) durant 150 km. Abans de creuar-lo parlo amb la gent d´un dels 2 càmpings on vaig acampar – la resta de nits vaig fer acampada lliure, ja que a un lloc com Islàndia el que es busca més és el contacte amb la natura i el silenci, per sobre de qualsevol contacte humà)... el propi paisatge etern que t’envolta et fa emmudir.
Quan hom travessa una de les tres rutes nord-sud el més aconsellable és avisar a algú, i més si vas sol i sense mòbil. Normalment hi ha algun refugi intermig, per la qual cosa si tens una pana i tardes més dies del previst a arribar al refugi, el guarda pot entendre que t’ha passat quelcom. Dic això perquè l’interior d´Islàndia és inhòspit i segons la ruta et pots trobar que durant el tot el dia només passin 20 “cochinos” (en aquest cas 4x4 que encara contaminen més; toma escalfament del planeta!!!). Em sento excitat ja que no recordo haver estat a un desert abans.
També m’informo de les prediccions metereològiques. Malauradament farà vent en contra i plourà, però en cap moment es preveuen temperatures molt baixes. Això m’anima a endinsar-me al desert on preveig està uns 3 dies per travessar-lo amb 1 dia de marge per si passa quelcom.
El primer dia plou molt (5 hores seguides). A les nits plou. Sempre fa vent en contra. Al segon dia em mullo tant i passo tant de fred (5ºC) que decideixo parar un 4x4 i que em porti al refugi intermig. Allà “intimo” amb gent local, m’escalfo (amb sopes i tè) i la tarda veient que fa quelcom menys de vent, pedalo dos hores i acampo de nou al desert. El problema és que en una baixada (pràcticament en el sentit que anava tot eren pujades o falso llano) se’m mou l’alforja –era un terra molt pedregós- i em doblega dos radis de la roda del darrera. Això passa al dia núm. 11 de les vacances i és l’inici de la fi. Metàfora: quan es fan rutes d’aquest tipus més val ser el màxim d’autònom possible amb tema de reparacions (a tot Islàndia només hi ha 5 negocis de bici i el taller més pròxim em queda a 200 km). Passo la 2a nit al desert però al dia següent, al cap d’una hora, la roda empitjora i passa a ser quadrada. Acabo desquiciat, moll, amb fred, amb vent en contra, arrastrant la bici fins que passi el primer 4x4 cochino. Em veuen tant demacrat que m’agafen i em porten a un motel-benzinera de carretera. Allà passo un dia i mig, amb excursió a unes muntanyes impossibles i màgiques entremig (veure foto de muntanyes multicolors).
El dia següent puc arribar via cotxe amb una parella israelita (¡?) a Selfoss, on el ciclista m’arreglarà la roda pel dia següent.
Queden dos dies i somnio en acabar el viatge sobre dos rodes. Finalment la reparació només em dura 90 km i el darrer dia haig de carregar l’autobús de nou fins a Rejkjavik on passaré les darreres hores del viatge. Una llàstima però de tot s’aprèn i jo he après molt en aquest viatge.
En el camí em queden flaixos del desert (una experiència dura per les condicions metereològiques, pels problemes tècnics i per la monotonia del paisatge), però una experiència única que s’ha de viure. Queden flaixos de zones volcàniques, de cràters de volcans tallats com si fossin llesques de pa, d’aigua subterrània fent “xup-xup” al nivell de terra, de guèisers i de salts d’aigua, llur remor d’aigua queda gravat a la ment.
Un viatge físic per l´esport i la duresa a trams, però alhora espiritual, que m´ha alimentat l´ànima i m´ha despertat nous reptes (alaska, patagonia, canadà) de cara al futur. Hi tornaré.
Dades tècniques:
Btt: BH
Km en bici: 1.012 km (90km/dia hábil)
Km en bus + autostop: 666 km
Km a peu: 28 km
Kg perduts: 2 kg mínim
Banda sonora al minidisk: sigur rôs, múm, björk.
Sergi Costa Duran
Finalment trobo la calma suficient per redactar una crònica del meu viatge de 15 dies (13.8 al 27.8) amb btt i alforges, després d´una sèrie de circumstàncies personals que han fet demorar la pluma i l´enginy.
Vagi per avançat que portava al cap aquest viatge des de l´any 2000, quan aprofitant les col·laboracions periodístiques musicals d’aquella època vaig començar a estar interessat en aquest país remot, situat administrativament a Europa, però físicament més proper a Groenlàndia i mentalment a mig camí entre Canadà i Europa.
Islàndia no va defraudar. Ans al contrari: Islàndia es la terra promesa. És un lloc que si no fos pels mapamundi que ho demostren, hom pensaria que la seva existència fóra impossible. I és que la bellesa a vegades no es pot descriure amb paraules.
L´arribada allà via London (nit de rigor al terra de les dependències de l´aeroport de Stanstead) va ser emotiva. Penseu que el vol travessa el mar del nord durant 2 hores i només és al final del trajecte quan veus terra ferma i hom s’adona de la relativa petita dimensió d´aquell país. El vol també em va servir per a fer una ullada a la premsa local, i encara que no entengués “ni papa”, si em vaig adonar que en aquells diaris –a diferència dels nostres- no hi ha una taca de sang. Sí imatges del futbol globalitzat, però també romàntiques postals de gent rural, festes populars i cavalls amb crim generosa.
La intenció del viatge era cenyir-me a la carretera principal que en forma d’anell voreja el perímetre principal de l’illa, però estava obert a canvis sobre la marxa. Es tracta d’una carretera asfaltada en el 90% dels trams i amb un trànsit que segons la zona és més abundant, però en general, seria l’equivalent a circular per algunes carreteres de Girona, on passen de tant en tant cotxes, però on no t´acabes de sentir pressionat pels “cochinos” (conductors de cotxe; cotxe igual a CO2). Inclús hi havia trams que en 5 minuts de rellotge només passava un “cochino”.
La llum de l’illa és especial. Suposo que similar a la d´Austràlia o la de Hawaii. Una atmosfera més pura que fa que es delimitin les formes i, en aquest cas concret, permet que la natura brilli amb tota la força possible. Un regal pels ulls i per l’ànima. Els primers 3 dies vaig gaudir d’un cel pràcticament blau (força inhòspit allà, encara que segons els locals aquest ha estat un dels estius més calorosos de la seva història). El vent bufava fort segons el dia, però qualsevol que vagi a Islàndia sabrà que trobar dies sense vent és pràcticament improbable. El vent forma part del codi genètic d´Islàndia, i us puc assegurar que quan és fort no té res a veure amb el “ventet” de Llevant que a vegades patim a la N-II.
Al segon dia vaig rebre el primer “mazazo”. Em trobo un alemany d´uns 50 tacos i em diu que porta 33 estius fent rutes amb bici. Concretament ja havia estat a Islàndia l´any 85 i em comenta que “veig més “cochinos” i més carreteres asfaltades”. Amb ell comparteixo uns quans km i me n’adono de lo petit que sóc (a part de fer diverses incursions a la Catalunya profunda, només podia acreditar País de Gales 2006 i Granada-Sierra Nevada-Tabernas 2006). Em consola el fet de pensar que en els pròxims anys cauran més rutes, ja que quan es comença en aquest món (biciruta amb alforges o “bikefreaks” a seques), crec que no hi ha bitllet de retorn. El paisatge dels primers dies ja em fascina, però l´alemany em diu que el millor encara està per venir. Me’l crec.
Més endavant em trobaré amb un italià, un català (una fiera en proves de córrer per muntanya, que fa bicirutes només esporàdicament, però que diàriament es cascava una mitja de 150 km, que perquè us en feu una idea seria com fer uns 230 km diaris en carretera, o el que equival a pedalar de les 9 del matí a les 7 de la tarda amb “la casa a sobre”).
Mentalment em sento fort, no tinc massa mal pensaments com passa a la vida diària a la ciutat, però em disgusta en certs moments no haver preparat millor el viatge pel que fa a material... ja que veig molta gent amb alforges impermeables (l´afamada marca ORTLIEB; penseu que a Islàndia interior de tant en tant s´han de creuar rius de 20 m amb la bici a coll) i també veig molts bikefreaks amb cobertes MARATHON PLUS O MARATHON XR de la casa SCHWALBE. Hi ha gent que porta el millor del mercat i fan bé, ja que a països com Islàndia la natura i per tant el clima estan per sobre de les intencions de l´home.
En el meu cas em vaig muntar unes MARATHON de SCHWALBE, que la gent sol usar per la ciutat per evitar al màxim les punxades de vidres. Vaig optar per aquestes ja que volia una coberta estreta (1,2), resistent i també perquè tenia previst fer un 80% d’asfalt i poca terra. Decisió que potser de cara a noves rutes de futur trobaré equivocada. Un cop allà vaig fer més terra de la prevista, però el problema no van ser les cobertes sinó els radis. Raó més endavant.
Els primers 8 dies me’ls passo entre entorns rurals costaners, granges, tractors esporàdics, platges de sorra negra, marismes impressionats i fjords semblant als de noruega però en miniatura. Els primers salts d’aigua comencen a aparèixer i hom descobreix que en aquest país hi ha molta aigua. I quan dic molta ho dic amb el cor ben ple i amb llàgrimes als ulls. Porto ja uns dos mesos a terra ferma (bcn), però sovint tinc visions d’aigua brullant per rius o el soroll de salts d’aigua islandesos.
Durant aquests 8 dies he optat per agafar dos matins el bus de línea. Els busos a islàndia són l´única opció de transport públic i en molts trams només passen un al dia. Per tant, et veus obligat a adaptar trajectes en funció d’això. Opto per carregar la bici dos vegades i fer uns 200 km en bus, ja que des del segon dia a l´illa veig que m´he equivocat venint tants pocs dies. Si hom decideix anar en bici, li recomanaria estar un mínim de 21 dies i un màxim de 5 setmanes. Tornaré a Islàndia, de totes maneres, no com a excusa del que vaig deixar de veure per falta de temps, sinó com a necessitat personal.
La darrera setmana l’afronto amb la disjuntiva d’haver de decidir entre acabar la carretera en forma d’anell que us comentava al principi (opció a: comoditat, tot és asfaltat, possibilitats d´abituallament nombroses, menor risc en cas d´averia) o complicar-me la vida. Els que em coneixen bé, saben que la segona opció sempre m’ha atret més. Opció B: travessar una de les 3 rutes que creuen el país de nord a sud. Una d’elles la descarto ja que aquesta vegada no vaig amb l’equipatge suficient per fer-la (l´anomanada ruta Askja figura entre les més dures del món, degut a que t’obliga a empènyer la burra durant uns 25km per un terra de lava, amb carència d’aigua durant uns 150 km i el risc, degut a d’imminent proximitat d’un dels glaciars interiors, de canvi brusc de temperatura i mals pitjors).
Opto per la ruta del mig, que travessa un desert (tipus de terra i pedres –veure la foto on surt la burra decorada de taronja) durant 150 km. Abans de creuar-lo parlo amb la gent d´un dels 2 càmpings on vaig acampar – la resta de nits vaig fer acampada lliure, ja que a un lloc com Islàndia el que es busca més és el contacte amb la natura i el silenci, per sobre de qualsevol contacte humà)... el propi paisatge etern que t’envolta et fa emmudir.
Quan hom travessa una de les tres rutes nord-sud el més aconsellable és avisar a algú, i més si vas sol i sense mòbil. Normalment hi ha algun refugi intermig, per la qual cosa si tens una pana i tardes més dies del previst a arribar al refugi, el guarda pot entendre que t’ha passat quelcom. Dic això perquè l’interior d´Islàndia és inhòspit i segons la ruta et pots trobar que durant el tot el dia només passin 20 “cochinos” (en aquest cas 4x4 que encara contaminen més; toma escalfament del planeta!!!). Em sento excitat ja que no recordo haver estat a un desert abans.
També m’informo de les prediccions metereològiques. Malauradament farà vent en contra i plourà, però en cap moment es preveuen temperatures molt baixes. Això m’anima a endinsar-me al desert on preveig està uns 3 dies per travessar-lo amb 1 dia de marge per si passa quelcom.
El primer dia plou molt (5 hores seguides). A les nits plou. Sempre fa vent en contra. Al segon dia em mullo tant i passo tant de fred (5ºC) que decideixo parar un 4x4 i que em porti al refugi intermig. Allà “intimo” amb gent local, m’escalfo (amb sopes i tè) i la tarda veient que fa quelcom menys de vent, pedalo dos hores i acampo de nou al desert. El problema és que en una baixada (pràcticament en el sentit que anava tot eren pujades o falso llano) se’m mou l’alforja –era un terra molt pedregós- i em doblega dos radis de la roda del darrera. Això passa al dia núm. 11 de les vacances i és l’inici de la fi. Metàfora: quan es fan rutes d’aquest tipus més val ser el màxim d’autònom possible amb tema de reparacions (a tot Islàndia només hi ha 5 negocis de bici i el taller més pròxim em queda a 200 km). Passo la 2a nit al desert però al dia següent, al cap d’una hora, la roda empitjora i passa a ser quadrada. Acabo desquiciat, moll, amb fred, amb vent en contra, arrastrant la bici fins que passi el primer 4x4 cochino. Em veuen tant demacrat que m’agafen i em porten a un motel-benzinera de carretera. Allà passo un dia i mig, amb excursió a unes muntanyes impossibles i màgiques entremig (veure foto de muntanyes multicolors).
El dia següent puc arribar via cotxe amb una parella israelita (¡?) a Selfoss, on el ciclista m’arreglarà la roda pel dia següent.
Queden dos dies i somnio en acabar el viatge sobre dos rodes. Finalment la reparació només em dura 90 km i el darrer dia haig de carregar l’autobús de nou fins a Rejkjavik on passaré les darreres hores del viatge. Una llàstima però de tot s’aprèn i jo he après molt en aquest viatge.
En el camí em queden flaixos del desert (una experiència dura per les condicions metereològiques, pels problemes tècnics i per la monotonia del paisatge), però una experiència única que s’ha de viure. Queden flaixos de zones volcàniques, de cràters de volcans tallats com si fossin llesques de pa, d’aigua subterrània fent “xup-xup” al nivell de terra, de guèisers i de salts d’aigua, llur remor d’aigua queda gravat a la ment.
Un viatge físic per l´esport i la duresa a trams, però alhora espiritual, que m´ha alimentat l´ànima i m´ha despertat nous reptes (alaska, patagonia, canadà) de cara al futur. Hi tornaré.
Dades tècniques:
Btt: BH
Km en bici: 1.012 km (90km/dia hábil)
Km en bus + autostop: 666 km
Km a peu: 28 km
Kg perduts: 2 kg mínim
Banda sonora al minidisk: sigur rôs, múm, björk.
Sergi Costa Duran
dilluns, 22 d’octubre del 2007
DUATLÓ ALTA MUNTANYA de CATALUNYA, Queralbs-Núria
Diumenge 21 d'octubre vaig correr el "XM Duatló d'alta muntanya de Catalunya", donant per acabada la meva temporada 2007 de competicions en duatlons i triatlons.
La sortida era a les 8h i a les 7:10h..... ja hi havia gent a la sortida agafant puesto !! Ens van fer esperar uns 10 minuts abans de la sortida... amb el fred que fotia !!!
Cap a les 7h del matí vaig arribar a Queralbs. La zona de sortida era a l'aparcament del cremallera de Núria. L'ambient era molt fred, un parell de graus sota cero (segons en Moyano) i molta gent anant amunt i avall amb bicis de rodes grosses. Preparo els meus "bàrtulos" i truco als JOVENTs que havien dormit dissabte a Ribes de Fresser (els Jordis... Garcia i Moyano). Poso les sabatilles de córrer i uns mitjons a una bossa de plàstic amb el meu dorsal. Aquesta bossa, i les de la resta de competidors (gairebé tots en minimotxilles) les puja un camió fins a la Fontalba on tenim el box per les dues transicions.
La sortida era a les 8h i a les 7:10h..... ja hi havia gent a la sortida agafant puesto !! Ens van fer esperar uns 10 minuts abans de la sortida... amb el fred que fotia !!!
Els primers dos kms eren d'assfalt i la resta era una pista de sorra amb "pedretes sueltes". Cap dificultat apart del desnivell (no massa per MTB). Vaig pujar a ritme amb el doctor Garcia. Moyano venia uns minutets darrere amb un amic. El doctor i un servidor vam arribar gairebé junts a transició de la Fontalba ( 12km en 1h 15min aprox.). A partir d'aqui el doctor estaria tota l'estona davant meu sense saber-ho. Sortint de boxes vaig veure en Moyano canviant-se sabatilles.
La pujada al cim del Puigmal (2913m) té un pendent que t'obliga a caminar excepte al començament i final (terreny més planer). L'esforç d'aquesta pujada paga la pena pels paisatges, la inmensitat i la vista dels cims pirinencs solapant-se uns amb altres. Fins i tot un paio davant meu va parar a fer unes fotos...... amb dos collons !! Vaig arribar a dalt de tot amb un parcial de 1h 9min a peu... no està malament.
Al cim del Puigmal (2913m) vaig viure una situació rocambolesca. Resulta que teniem un avituallament a dalt de tot on fotia una ventada de por (més que l'IRONCAT d'enguany per fer-se una idea). Allà hi havia tres tios repartint beguda i barretes. Per guanyar temps, es veu que havien tret l'envolcall de les barretes i les havient ajuntat. Resultat: una "amalgama" de barretes del tamany d'una pilota de futból i un paio amb guants de muntanyenc intentant sense èxit treure un trossos de barreta per repartir. Es va formar una cua de cal deu esperant el "manjar de dioses". Tot plegat molt divertit si no fos per la sensació de 20 graus sota zero que hi havia (segons va afirmar una voluntària amb pinta de muntanyenca que hi havia a l'avituallament de l Santuari).
La baixada té uns primers 200m amb dificultat degut a la neu endurida per les trepitjades del duatletes que passen abans que tu. Vaig tenir cuatre "batacassos" sense consequències greus... només "planxa i pintura". La resta de la baixada, ja sense neu, la vaig fer tan ràpid com vaig poder ja que les cames em responien força be.
Al Santuari de Núria hi teniem l'altre avituallament... aquest cop amb un solet plàcid i sense ventada. Unes tauletes molt mones amb un asortiment de salats i dolços dignes del Nadal i tot. Em vaig fotre mig plàtan, fruits secs i una coke (collita 2007... bon any pels gasificats de la comarca!!)... tot això esperant un parell de minutets al doctor i en Moyano. Com que veia que no arribaven (el doctor perqué anava davant meu, i en Moyano perqué venia uns 10 minuts darrere amb un amic seu) vaig anar tirant cap a la Fontalba.
Deixant enrrere el llac de Núria comença una pujada forta on tornes a caminar després un "descansillo" i una altre pujada. Després de'aquesta darrera pujada se surt dun bosc i el paisatge s'obre deixant-te veure amb prou feines la Fontalba amb les bicicletes que queden. Des d'aquest punt encara queden uns 15 minuts de pujadetes i baixadetes sense gaire dificultat fins a la segona transició. Desde Núria fins a la Fontalba ha invertit uns 45 minuts i he avançat uns 40 duatletes. Molts anaven força "madurets" per aquells corriols. I un servidor de vostés se sentia força be ( in crescendo ).
A la Fontalba em canvio les sabatilles ràpidament i baixo cap a Queralbs per la pista de sorra tan ràpid com la meva poca traça em deixa. Com tremolen les rodes en camins de sorra!! Quina sensació d'inseguretat !!! La MTB i jo encara tenim molta feina per endavant per "entendre'ns.
L'arribada (on s'atura el crono) està en plena baixada uns 500m abans del lloc de la sortida. Tot plegat una mica extrany. El meu temps total va ser de 4h 25min. Molt millor que no em pensava. La veritat sigui dita... aquestes darreres setmanes no he entrenat gaire i és el segon cop a la meva vida que corro amb MTB (aquesta era del meu cunyat, en David... gràcies xato!). En aquella arribada vaig estar esperant als Jordis una estona mentre xerrava amb en Toni Noé (superveterà del C.N. Mataró). Molt interessant les seves vivències al nostre esport. No se'n perd ni una el paio !!!
Com que no arribaven els companys vaig baixar al punt de la sortida i allà (en veure al doctor Garcia) em vaig adonar que havia estat fent una mica el prèssec durant tota la cursa pensant que el sr. podòleg anava darrere meu ( iluso de mi !!! ). En Moyano va arribar uns minuts més tarda tot acompanyant el seu amic. Vam xerrar una estona i jo vaig haver s'esperar a que baixés el camió amb les meves sabatilles de córrer. L'any vinent deixo les sabatilles en una minimotxilla i me la baixo a sobre després de la segona transició (com fa tothom per no haver d'esperar el camió).
Tot plegat un plaer haver compartit una matinal de muntanya, esport i natura amb els Jordis, uns companys de gran qualitat esportiva i humana.
Per últim vull agrair des d'aquestes línies l'amabilitat del personal voluntari de l'organització, especialment als homes que hi havia al cim del Puigmal (2913m) soportant estoicament durant hores un fred i una ventada de por per tal d'avituallar-nos. Moltes gràcies
dimarts, 16 d’octubre del 2007
MITJA MARATÓ DE RODA DE TER (14/10/2007)
Aquest diumenge vam iniciar la temporada de mitges maratons a Roda de Ter, una de les que encara ens faltaven de les que es disputen a Catalunya. Es tracta d'una mitja força familiar però ben organitzada, es nota que porten moltes edicions a les esquenes. El recorregut que enllaça Roda, Vic i Manlleu és força sinuós amb contínues pujades i baixades però sense excessiu desnivell. Simultàneament es va disputar una cursa de 10km i un cros escolar completant una matinal d'atletisme popular.
Arribem a Roda bastant d'hora ja que el meu germà i un company Maimakansu, l'Aleix, no estaven inscrits. Un cop fet el tràmit anem a pendre el cafè de rigor i a escalfar-nos una mica ja que com és habitual a la zona el clima era enboirat i fred, el dia no es va aixecar fins a la meitat de la cursa.
La sortida es dóna a les 10h30min, la meva intenció és sortir a ritme controlat al voltant de 4min per km i més o menys ho vaig complint, fins i tot una mica per sota, sentint-me força còmode. El deumil el passo amb gairebé 39min, vaig acompanyat del meu germà i un altre corredor que és qui marca el ritme. No començo a patir fins al km 16 quan em quedo sol però puc mantenir el ritme i puc acabo amb un temps d'1h22min32seg. Excel-lent registre per mi en aquestes alçades de temporada. La Txell surt una mica més tranquil-la i fa una cursa de menys a més acabant en segona posició en un final ajustadíssim amb la tercera classificada i amb vomitada inclosa, el temps final va ser d'1h31min54seg. Al final de la cursa vam poder gaudir d'un avituallament complert amb botifarrada inclosa.
A dalt del pòdium festival Maimakansu i festival d'embotits d'osona: Maria Olmos 8a, Mayka 1a de la seva categoria, Txell 3a i un pit de gall d'indi sencer, Aleix 2on absolut i una pota de pernil dolç i els Maimakansu 1ers per equips i dues potes de pernil salat!
Un cop encetada la temporada de mitges, la setmana vinent saltem directament a la de maratons ja que viatgem a Amsterdam a fer la marató de la ciutat. Aquest viatge és el premi que va obtenir la Txell com a guanyadora de la primera challenge de mitges maratons de la diputació de Barcelona.
Salut i kms
Miquel
Arribem a Roda bastant d'hora ja que el meu germà i un company Maimakansu, l'Aleix, no estaven inscrits. Un cop fet el tràmit anem a pendre el cafè de rigor i a escalfar-nos una mica ja que com és habitual a la zona el clima era enboirat i fred, el dia no es va aixecar fins a la meitat de la cursa.
La sortida es dóna a les 10h30min, la meva intenció és sortir a ritme controlat al voltant de 4min per km i més o menys ho vaig complint, fins i tot una mica per sota, sentint-me força còmode. El deumil el passo amb gairebé 39min, vaig acompanyat del meu germà i un altre corredor que és qui marca el ritme. No començo a patir fins al km 16 quan em quedo sol però puc mantenir el ritme i puc acabo amb un temps d'1h22min32seg. Excel-lent registre per mi en aquestes alçades de temporada. La Txell surt una mica més tranquil-la i fa una cursa de menys a més acabant en segona posició en un final ajustadíssim amb la tercera classificada i amb vomitada inclosa, el temps final va ser d'1h31min54seg. Al final de la cursa vam poder gaudir d'un avituallament complert amb botifarrada inclosa.
A dalt del pòdium festival Maimakansu i festival d'embotits d'osona: Maria Olmos 8a, Mayka 1a de la seva categoria, Txell 3a i un pit de gall d'indi sencer, Aleix 2on absolut i una pota de pernil dolç i els Maimakansu 1ers per equips i dues potes de pernil salat!
Un cop encetada la temporada de mitges, la setmana vinent saltem directament a la de maratons ja que viatgem a Amsterdam a fer la marató de la ciutat. Aquest viatge és el premi que va obtenir la Txell com a guanyadora de la primera challenge de mitges maratons de la diputació de Barcelona.
Salut i kms
Miquel
divendres, 12 d’octubre del 2007
XII TRAVESSA SANT JOAN DESPÍ - MONTSERRAT
Travessa amb BTT de Sant Joan Despí a Montserrat amb bicicleta de muntanya. Molt recomanable per els que venim de la carretera perquè és molt poc tècnica. Són 74 Km pràcticament sense cap descans.
Una mica abans del quilometro 10, comences a pujar i baixar fins que tens un petit “descans” d’uns 7 km fins a Monistrol. La majoria de pujades tenen trossos força exigents on molta gent posa peu a terra (jo no).
Aquest any, igual que l’any passat, un paio que no coneixia de res se m’ha posat a parlar i m’ha dit que els Jovents estem a tot arreu. QUE MACO ÉS SER DEL JOVENT i que la gent et reconegui allà on vagis. QUINA SORT QUE TENIM!!!.
Hi ha quatre avituallament abans d’afrontar la pujada a Montserrat, que es fa en dos trams. Un primer tram duríssim amb unes parets que s’han de pujar amb tot el que tinguis i on els “descansos”, amb sort, pots baixar un o dos pinyons. Una cosa semblant a Zarauth però força més llarga i on molta gent es fa un fart de posar peu a terra (jo no).
Una mica abans del quilometro 10, comences a pujar i baixar fins que tens un petit “descans” d’uns 7 km fins a Monistrol. La majoria de pujades tenen trossos força exigents on molta gent posa peu a terra (jo no).
Hi ha quatre avituallament abans d’afrontar la pujada a Montserrat, que es fa en dos trams. Un primer tram duríssim amb unes parets que s’han de pujar amb tot el que tinguis i on els “descansos”, amb sort, pots baixar un o dos pinyons. Una cosa semblant a Zarauth però força més llarga i on molta gent es fa un fart de posar peu a terra (jo no).
Després de cop i volta bé un tros de baixada per asfalt que permet recuperar l’alè per tornar a afrontar els darrers 7km de pujada constant però no tant dura, fins arribar a Santa Cecília, una ermita a tocar del monestir de Montserrat, on hi han unes vistes impressionants.
La veritat és que m’ha anat molt bé, he patit menys que l’any passat i he quedat força millor (i això que l’any passat ja em va anar molt bé), tot i que durant la darrera pujada he tingut forces “amagos” de rampes. Tot i així anava com una “moto” i m’he fet un fart de recollir cadàvers i això m’anava animat.
Al final he hagut d’esprintar i a l’arribada, al posar peu a terra se m’han enrampat el dos quàdriceps. M’he posat a cridar i no podia baixar de la bici. Dos tius de la organització m’han agafat, un per cada costar i m’han aixecat per treure’m la bici per sota les cames. Ha estat força còmic, jo estava cridant i amb les cames recollides perquè no les podia estirar i quan m’han aixecat semblava el caganer. Després m’han deixat a terra fins que se m’han passat les rampes (volien trucar als de l’ambulància).
Al final he quedat el 70 de prop de 1.000 participants amb un temps de 4:24 a menys de 46 minuts dels primers i millorant el meu temps de l’any passat en 24 minuts.
L’únic inconvenient que té aquesta marxa és que surt de Sant Joan Despí i acaba a Montserrat, amb la qual cosa t’han de venir a buscar. Però la recomano a tots. A veure si l’any que ve no coincideix amb el Tri de Barcelona i s’animen més Jovents.
L’únic inconvenient que té aquesta marxa és que surt de Sant Joan Despí i acaba a Montserrat, amb la qual cosa t’han de venir a buscar. Però la recomano a tots. A veure si l’any que ve no coincideix amb el Tri de Barcelona i s’animen més Jovents.
70 Jordi MOYANO BERMEJO 4:24
.
906 ... 8:35
907 ... 8:39
908 ... 8:40
906 ... 8:35
907 ... 8:39
908 ... 8:40
Subscriure's a:
Missatges (Atom)