EMBRUNMAN 2007 :TRIATLÓ EN MAJÚSCULES (Miquel)

El despertador sona a les 4 de la matinada. Encara és negre nit, el primer que faig és sortir al balcó per comprovar la temperatura. Em tranquil·litza veure que no fa gens de fred, estem a uns 17 graus, quina diferència amb els 6 graus de l'any passat!. A les 4:45 arriben a l'apartament l'Arsenio i la Marta i anem a peu cap a boxes on comencem a preparar-nos les coses. A l'ambient es nota la tensió dels grans esdeveniments, la gent està seriosa i força concentrada.

A les 5:50 es dóna la sortida femenina i al cap de 10 minuts sortim nosaltres. Les primeres braçades són caòtiques per culpa de la multitud i de la foscor. Fins al cap d'uns metres no puc començar a agafar un ritme constant i em començo a orientar amb la il·luminació situada a punts estratègics del llac. Intento anar el més còmode possible. Sense res destacable surto de l'aigua amb un temps d'1h11min, estic content ja que és el meu rècord en un ironman. Al sortir de l'aigua la majoria de triatletes llencen el gorro a terra, ja ho vaig veure l'any passat, suposo que deu ser una mena de tradició, també t'ofereixen te calent que aquest any no feia gens de falta.

Faig la transició tranquil·lament mentre veig com l'Arsenio ja surt amb la bici. Només sortir de boxes ja hi ha pujada, preludi del que ens espera. Al arribar a la zona dels puys em trobo amb la Txell, parlem una mica de com ens ha anat la natació i ens desitgem sort. En aquesta zona sóc avançat per gran quantitat de triatletes, això ja em va passar l'any passat, per això aquest any ja no m'he preocupat. Quan tornem a passar per Embrun, sobre el km 40 em sorprèn trobar una gran animació, realment els ironmans són proves diferents i es viuen de manera diferent, com sinó es pot explicar trobar aquella multitud de gent a les 9 del matí d'un dia festiu animant a tots i cadascun dels triatletes, la majoria desconeguts per a ells.

Sobre el km 60 coincidint amb un avituallament trobo a l'Arsenio, els dos fem junts els kms d'aproximació a l'Izoard. Fins aquest moment el dia era perfecte bona temperatura i sense sol però a partir d'aquí els núvols es dispersen i surt el sol la qual cosa fa més dura l'ascensió a l'Izoard. Ja en solitari començo la pujada, és un port realment dur, amb una pendent constant pràcticament sense cap descans. A la part més alta el paisatge canvia radicalment, el bosc alpí desapareix i l'entorn es torna pedregós i sense vegetació, és lla senyal de que el port s'acaba. Arribo a dalt on recullo l'avituallament personal, un voluntari em posa paper de diari sota el mallot i cap avall.

Després de 20kms de baixada s'arriba a Briançon i és allà on, per mi, comença el veritable embrunman. D'una banda hi ha un abans i un després de l'Izoard, no te n'adones però l'ascensió desgasta de veritat. De l'altra banda els kms que queden són un continu puja i baixa per carreteretes algunes en força mal estat. Aquest any s'hi ha d'afegir la calor que comença a fer estralls entre els participants. Les meves sensacions són força bones i em trobo molt sencer. Passo el temut Chambon sense problemes i finalment arribo a Embrun on trobem el Chalvet, ja estem al km 180 i el pujo força bé. Finalment deixo la bicicleta després de 8h32min de pedalar. Just en el moment en que arribo a boxes finalitza la prova el primer classificat, increïble! ha fet el rècord de la prova havent fet la bici amb poc més de 6h i de córrer la marató amb 2h53min!!!.

La T2 també la faig tranquil·lament, una aturada al lavabo i a córrer. Em sorprèn veure la gran quantitat de gent que camina. Fa molta calor i començo a patir. Sobre el km 11 em creuo amb la Txell faig càlculs i li porto uns 3km, veig clar que m'agafarà. Sobre el km 18 començo a tenir molèsties estomacals, penso que això té mala pinta, la mitja marató la passo amb 2h10min i vaig una mica tocat, al 22 camino per primera vegada i el que és pitjor les molèsties estomacals augmenten. Al km 27 la Txell m'avança, de fet ja feia estona que l'esperava, i pràcticament des d'aquest moment ja no puc correr més, cada cop que ho provo noto una pressió abdominal forta i em marejo una mica. Em queden uns 15km i els hauré de fer tots a peu. Finalment arribo amb un temps de 15h21min, 11min pitjor que l'any passat, però no hi fa res, estic content per ser Finisher per segon any consecutiu de l'ironman més dur del món, malgrat que em queda el regust amarg de que ho podia haver fet molt millor.

Felicitats a la Txell per la seva brillant cursa a peu a la que ja ens té acostumats, un dels millors parcials de tots els participants. Agrair a la Marta els seus ànims i la seva paciència. Per acabar, em va saber especialment greu l'abandonament de l'Arsenio, aquest any no ha tingut gens de sort amb els ironmans, desitjo que recuperis la il·lusió aviat i carreguis piles de cara a la propera temporada que de ben segur assoliràs nous reptes ja que ets un gran esportista i millor persona.

Salut i kms.

Miquel