Quan al desembre obrien el termini d'inscripcions per Embrunman i m'apuntava sense dubtar-ho per obligar-me a no fer marxa enrere, el 15 d'agost del 2013 quedava molt lluny. Avui, a una setmana de la vigília de la prova penso que estic preparat físicament però sobretot mentalment; tinc ganes de disfrutar de la competició, patint tot sabent que puc controlar el meu dolor físic i ordenar el meu cos a tirar sempre cap endavant.
Miro enrere i els mesos passats han estat durs, intensos. Jornades boges per encabir feina, família i entrenaments, tenint clar les prioritats i els sacrificis que suposava mantenir l'equilibri dels tres àmbits.
Arribat aquest moment vull agrair a tots els que heu compartit amb mi directament o indirectament aquests mesos de preparació. I vull agrair-vos-ho ara i no després del 15 d'agost, independentment del resultat que obtingui a Embrun. És molt fàcil recordar-se de tothom quan les coses van bé, no tant quan el resultat no és l'esperat. Vull ser just i no egoïsta.
La prova de la setmana que ve no és més que l'examen final; el vostre suport l'he tingut mentre "estudiava" , compartint entrenaments, il·lusions, inquietuds i al cap i a la fi emocions. És evident que es tracta d'una prova individual però sé que la meva felicitat només serà completa si tots els companys de l'equip que hi participen, Aris, Arseni, Carlos, David, Marc, Pere i Toni assoleixen la fita, cosa que no dubto pas.
Gràcies a tots els integrants de l'equip i als supporters, sou grans persones, tant que considero que he trobat un tresor formant part d'aquest equip. Gràcies a l'Eli, a la Judith i al Joan pel seu assessorament per afrontar la prova.
Gràcies a la Roser Casañas de Moziatex per la seva predisposició a atendre les meves peticions i dèries amb les equipacions (et dec unes quantes Cokes).
Gràcies al joc d'atzar que de vegades és la vida i que m'ha permès conéixer en Pere Senpau, una gran persona i que dóna sentit a la paraula amistat.
Tampoc puc oblidar-me del Joan Carles Beltran, no ens veiem tot el que volem però sabem que ens tenim quan realment és necessari, de vegades em pregunto com es pot ser tan gran sent petit.
I què puc dir del Miguel García Tremps, el meu germà de sang. Com trobo a faltar els entrenaments que compartíem quan vivia encara a Barcelona. Mentre entrenàvem arreglàvem el món. Les últimes setmanes hem pogut compartir kms en bici per la província de Tarragona.M'alegro de veure'l tan feliç en el seu nou rol de pare.
Un pensament també per l'Eli Pracht i el Marc Relaño, paral·lelament a la meva preparació ells han afrontat la transformació d'un petit pésol a la panxa de l'Eli en to un Inuk que en qualsevol moment es decidirà a sortir-ne i saludar-los. Estic convençut que de la mateixa manera que sou grans persones també sereu uns grans pares.
Gràcies al Robert Trench, per compartir amb mi xerrades i la passió per l'esport i disculpar-me perquè de vegades l'he arrossegat a cometre les mateixes bogeries que jo he practicat.
I evidentment moltes gràcies a la Yolanda i a l'Alexandra, sou el motor que m'ha donat forces quan pensava que m'havien marxat. Sé que només pel temps que no he pogut estar amb vosaltres dues perquè estava nedant, fent bici o corrent, haig d'acabar la prova. Gràcies per la vostra comprensió i paciència i sobretot per fer-me sentir tan afortunat en compartir amb mi la vostra vida.
Bé, el 15 d'agost ja és aquí. Cada any era una data en què la meva àvia celebrava el seu sant amb allò que la feia realment contenta: reunint en un dinar tota la família. Aquest any ella no hi és però sé que quan coroni el Col d'Izoard, estaré una mica més a prop i segur que allà on sigui quan creui la línia d'arribada em farà un somriure com el que tenia quan va marxar. Va per tu, iaia.
Albert Cuaresma
