L´Ariégeoise 2010: bravo, c´est gagné!

Llegia fa uns dies una interessant crònica del companys de arueda.com, en la qual David Suárez debatia sobre el significat de la paraula "mític/a" en el contexte de les marxes cicloturistes (veure enllaç: http://www.arueda.com/competicion/reportajes/luchon-bayona-2010-rodar-en-el-mito.html).

Postulava sobre l'abús constant d'aquest adjectiu per tal de fer més atractives les proves del calendari de marxes català i internacional.

El divendres al migdia marxo cap a Isòvol amb el Xàvier Riera (germà del Joan Miquel) rondant-me al cap si la ruta llarga de l'Ariégeoise (165 km; nom imprunonciable en la línia del l'anomenat "volcán islandés") es valdrà o no l´adjectiu de mítica. De fet l'acabament a Plate du Beille (port on acaben algunes estapes de Le Tour, amb pendent mig del 8% durant 16 llarguíssims km) i després de portar 148 km a les cames, ja espanta a qualsevol. Per més detalls adjunto relleu de la prova:

La temporada fins aquest moment havia estat intensa, en la línia de 5-6 marxes com a les temporades 2007/08 i 2009/10, amb 5 marxes a territori català: Terres de Vi i Cava (140km), Rutes del Montseny (168km), Terra de Remences (170km), Terra de l'Aigua (137 km) i La Bonaigua (183 km), seguint el planning establert i amb un entrenament quelcom més específic per a marxes respecte a altres anys. L'última prova havia de ser les 3 Nacions, però una confluència d´aspectes personals i de casuística (just 10 dies abans m´entero de l´existència de l'Ariègeoise i la possibilitat d´anar-hi amb els Maima), fa que decideixi allargar una setmana més la temporada i intentar despedir-la des dels prop de 1800 m de Plateau du Beille.

Passo la nit a l´antiga casa de colònies d´Isòvol, on la familia dels Maima em cuiden molt bé. Dormo poc (4 hores mal dormides) i la matinada del dissabte marxem el Joan Miquel, Xàvier i servidor (la Meri no pot ja que està lesionada degut a una caiguda amb bici fa un parell de setmanes) per les sinuoses carreteres de Puymorens i Ax-les- Thermes. Em marejo i mig vomito en el trajecte de 1h 20min. Per sort mentre fem la llarguíssima cua per retirar dorsals, esmortzo i em mig recupero.

La marxa s'inicia força puntual amb el Charly Mottet com a padrí de la cursa. La sortida està molt ben senyalitzada i sembla professional. La cosa promet. Durant els 148 km entre Tarascon i Cabannes, el territori és trencadís, amb els algunes zones de pla, però uns 4 ports entremig. Algunes zones són veritablement espectaculars. Carreteres que com li comentava a un de Terrassa que em vaig trobar "huelen a Tour". És curiós però trobem forces catalans i hispans en el trajecte (sembla ser que aquesta marxa està agermanada amb la Quebranta, per tant hi ha gent que intenta fer les dues).

Em sorpren els pocs relleus que donen els francesos i lo poc que parlen entre ells. La carretera està neta de graveta, però hi ha zones força pestoses on sembla que portis la roda de darrera petada degut a lo poc regular que és l´asfalt.

Hi ha forces avituallaments, però no hi ha cocacola en tot el recorregut (mon dieu la France!), quelcom força estrany d´entendre amb els prop de 4.100 participants que han sortit al matí ( 1.500 de l'Ariegeoise llarga a les 8.00; 2.000 de La Mountagnole a les 8.30 i la resta en un trajecte iniciàtic de 70km a les 9.00). Els avituallaments semblen camps de batalla amb gran consum d´aigua i beguda isostar. De menjar poc: troços de fuet, pa de pessic, talls de taronja i prunes). També sorpren que hi hagi assistència tècnica durant la prova, de manera que si punxes i no portes camàra, parant una de les moltíssimes motos que segueixen la prova et pot vendre la camàra i inclús et passa una bomba de peu per inflar).

Passem per molts pobles com Prades o Appy. No hi ha multituds, sino simplement gent de pagès que no dubten a animar-te i aplaudir (molt més del que fan per les nostres terres). Hi ha un parell de descensos fantàstics amb curves de paella i carretera estretes. El verd d´aquesta part del pirineu te un to diferent, més alpí diria.

Arribo a Cabannes amb 5h 20 min a les cames. Aquest avituallament que és el darrer abans de la mole de Plateau, està ple de gent, és dantesc, gent sentada al terra, majorettes ballant, gent del poble mirant, taules d´avituallament arrassades (en aquest punt de la cursa ja coincideixen els participants de la llarga i de la mountagnole, que té 117km). Penso il.lusament que si m´afanyo potser faré or (temps límit 7 hores). Fa una setmana que m´he muntat el compaq (34x26), després de molt males experiències amb el 42x26 durant els darrers 4 anys, sobretot, fa 3 setmanes a La Bonaigua, penso que aquesta vegada les coses aniran millor.

Crònica del destronament d'un suposat escalador:

Quan vaig començar amb això de les marxes, me les donava d´escalador. Actualment, després d´haver-ne fet prop de 18, he de confessar que només em considero escalador si les proves duren menys de 130 km. Si són més llargues i la prova acaba en un port de primera o fora de categoria, d´escalador rien de rien.

Plateau du Beille serà recordat com un port maleit com Rocacorba, l´any passat. Un port que si puges amb 100 km a les cames encara, però amb 148 km i et faltin 16 km per dalt, has de tenir o molta bona cama, o molt bon entreno (més de 10.000 km/any ?) o saber patir com un gos.

La pujada és dantesca. Entre el km 0 i l´11 no hi ha un descans. Simplement aprofites algun revol de 180º per recuperar. O literalment et pares. Es para molta gent. No hi ha ombra. Són les 14h de la tarda. 25º-27º graus, cel radiant, manca de vent. Ens banyen amb mangueres en els avituallaments líquids que hi ha a la pujada. Patim com gossos. Molta gent aprofita les poques ombres que hi ha per parar, respirar, sospesar com va el cor, mirar a l´infinit. És terrible un port d´aquest tipus. Inhumà en les condicions que arribem.

Em paro dos vegades a respirar i veure i acabar-me les reStes de gel amb taurina. Al km 9 m'agafa una rampa impressionant a les dos cames. Sembla que s´ha m´hagin paralitzat les cames. Tiro la bici i em tiro a mateix al terra ja que no puc doplegar als genolls. Paro un motorista que m´ajuda amb alguns estiraments. M´incorporo, pujo 3-4 minuts caminant. Torno a provar i al cap de mig km em tornen les rampes i de nou l´espectacle. Al terra, on soc assistit per un ciclista francès que parla mig espanyol. M´anima i em diu que queda 1km molt dur (al 10%) però que a partir d´allà els darrers 4 km són més planers (6-7%). Torno a caminar una mica i finalment a falta de 5km em pujo a la bici i no sé com, sense pujar sobre aquesta (crec que assentat les rampes es contenen millor) i faig els darrers amb un ritme viu. Veig un tio parat sobre el manillar a 800 m de la meta (quina duresa que tot i tenir la meta a la vista, el tio s´hagi hagut de parar). He vist molta gent caminant, molta gent parada, gent que puja a uns cansins 6-8 km/h). Arribo a dalt. La zona està vallada i amb unes banderoles tipus arribada a gran volta. M´il.lusiono i tot i haver tardat unes 2h 20min (inclosos els prop de 23 minuts que vaig perdre amb parades i rampes) per fer 16 km -i no està content amb el temps-revento d'alegria.

A dalt em trobo el Charly Mottet fent un speech. Tenim tiquet per dinar. M´espero als dos germans Riera, que també han tingut problemes a la pujada). Dinem i prop de les 18.00 marxem cap a Tarascon pedalant durant prop de 25 km. La baixada la degusto com poques mirant lo lluny que queden els pobles a la vall d'allà baix.

Potser hagués estat més coherent fer la Mountagnole (arriba també a Plateau però en total són 117 km, enlloc dels 165 km). Almenys segurament no haguéssim tingut de posar peu a terra o els episodis funestos de rampes, però tot això m´ho miro com una via d´aprenentatge, com una experiència més, i com una jornada de ciclisme a recordar. Quan arribo al cotxe, porto 8.00 h exactes de pedalar. Ara toca hivernar fins al novembre i sobretot, començar la fase d´engreix.

Acabo donant gràcies a tots aquells que m´heu portat a les curses: Enric, Francis, familia Serrats, Francisco (nice ironman 2010), Juan i Ódena ("La Grupa"), i la familia Maima.

A tots bon estiu i bones curses!