Quan un mateix ja no sap què número de marató és la que està a punt de fer o és que comença a tenir problemes de memòria o és que n'ha fet ja unes quantes. Jo de memòria afortunadamente encara en tinc.
Enguany la setmana no havia estat personalment gaire favorable perquè vaig començar-la refredat i amb conjuntivitis i per més INRI quan estava mig recuperat, creuar-me en moto Barcelona dues vegades sota un xàfec intens va fer que recaigués i dubtés sobre si podria participar –hi o no.
La marató de Barcelona en la nostra preparació per Embrunman no era pas un objectiu final sinó una manera accessòria de sumar quilòmetres. No cal dir però que córrer la marató de la teva ciutat és un regal per a tots els que ens l'estimem i em sabia greu poder arribar a no ser-hi present de manera activa.
Divendres tarda tot va canviar, afortunadament vaig començar a trobar-me millor, cosa que em va permetre fer l'entrenament de bici suau i a l'endemà dissabte el córrer tranquil i els 1500m de natació per estirar. El trobar-me bé en aquests entrenaments previs a la marató va fer-me agafar confiança per afrontar-la, tot pensant que el refredat ja havia quedat enrere.
Diumenge, dia de la prova, per no trencar amb la coherència fatídica de tota la setmana, una trucada de feina a les 5 de la matinada va fer aixecar-me una mica més d'hora del que tenia pensat. A més a més, el que fet plogués de manera intensa a Barcelona un mica més tard va afegir-ne una mica de dramatisme a la situació però vaig pensar que en situacions pitjors m'havia trobat i n'havia sortit amb certa dignitat.
En Pere Senpau i jo vam compartir trajecte en moto fins a zona de la sortida, ja no plovia tant i semblava que el cel clarejava. Abans de la sortida vam coincidir amb l'Òscar Gómez, el David Jiménez i després de petar la xerrada ens vam desitjar sort i cadascú va adreçar-se al seu calaix de sortida. De camí al calaix, vaig creuar-me amb en Robert Trench, gran amic que debutava a la distància i vaig desitjar que sobretot disfrutés de la prova, per ell el repte era acabar-la.
En David i jo compartíem la mateixa sortida. Estar amb amics els moments previs al tret de sortida tranquil·litza però pocs minuts abans de l'inici de la prova aquesta tranquillitat va esvair-se en començar a ploure intensament. Vaig agafar una mica de fred i patia pensant en què la prova seria dura si les condicions metereològiques no milloraven.
I de sobte, el tret de sortida, premo el botó del pulsòmetre i començo a córrer. No m'inquieta la gent que tinc per davant, vull agafar el meu ritme i tant em fa que sigui en un quilòmetre com en dos. He sortit amb la intenció d'apropar-me a les 2h50m i vull ser prudent, les maratons que porto a l'esquena m'han fet aprendre que cal ser fred quan la sang et bull i els múscul volen anar més depressa.
Vaig avançant gent, les pulsacions s'estabilitzen al voltant de les 158-160. És la freqüència que em vaig aprendre de memòria quan em van fer la prova d'esforç al CAR i que em garanteix poder aguantar proves de resistència. Cap al quilòmetre 6 em quedo en terra de ningú, a 100m del grup de 2h45 i per davant d'un altre grup que cada cop deixo més enrere. Què faig? Em plantejo afluixar però m'estic trobat molt bé, decideixo arriscar i apreto una mica per enganxar el grup de les 2h45.
A partir d'aquí començo a sumar quilòmetres, al 13 veig al Joan Benach, m'anima, vas bé, em diu, i sento que avui és el dia, el meu cos carbura. Segueixo sumant quilòmetres, al quilòmetre 18 sento els ànims del Marc Oria, i al llarg de l'avinguda Meridiana, en Pere Benach, la Tere i en Jordi Cuevas.
I arriba el PK20, allà el meu pare que li tocava treballar controlant la seguretat de la cursa em diu tot només amb un somriure tot i encara agafo més forces. Just abans de canviar de sentit a Meridiana està la Senpau Family amb en Rafa també deixant-se la veu animant. Quanta força poden donars els ànims de la gent que aprecies!
Passo la mitja marató en 1:21:29; penso que potser vaig massa ràpid però segueixo veient que el meu cos va a ple rendiment i que el cap em diu menja't l'asfalt i no hi pensis en res més.
Arriba el PK28 i em torno a trobar amb en Joan, em torna a animar i aprofitant que me'l creuo de nou poc abans del PK30 li agraeixo els seus ànims i li dic que me l'estimo, i és veritat, conéixer persones amb la seva qualitat humana és un fet del qual mai podré estar prou agraït al triatló.
A partir del PK32 començo a notar que el bessó dret em tiba. Reflexiono. Al PK33 decideixo deixar-me caure del grup de 2h45 per estirar una mica el múscul, no vull sobreforçar-lo i haver-me de parar en sec. Només resten nou quilòmetres i ja està. Coincideixo amb l'Isaac, em veu bé. Jo miro al cel, des d'allà fa uns mesos que algú em dóna forces i li demano que m'ajudi. I m'ajuda. Paro en vàries ocasions per estirar de nou el bessó però en acabar d'estirar-lo inicio de nou la marxa a ritme alt.
Sense adonar-me'n he arribat al Paral·lel. Poc més de dos quilòmetres i ja hi seré. A 500m de l'arribada veig el Rafa Bethencourt, els seus ànims em fan apretar una mica més. Vaig enrampat però no sento el dolor. Només sento el meu nom, pronunciat per gent que no conec però que sento properes. De sobte entre les veus sento una que m'és familiar, em giro i veig que és l'entrenador que em va iniciar a l'atletisme quan tenia dotze anys. Part important de tots els reptes que he assolit són responsabilitat seva i no només esportivament sinó en donar-me uns valors i uns principis que he aplicat durant la meva vida. M'emociono per uns moments pensant-hi.
Recta de meta, apreto les dents i creuo en 2h46m44s. Aixeco el dit cap al cel, moltes gràcies iaia, vas marxar sense dir res però sento que continues acompayant-me.
No m'ho crec i no sóc conscient del que he aconseguit i més quan comprovo que el grup de 2h45 només m'ha tret 1m20s en 9km tot i haver-me aturat quatre vegades a estirar el bessó enrampat.
La felicitat encara és major quan comprovo que tots els meus companys han assolit les seves fites i és que la felicitat és més gran si és compartida. Ha estat un dia gran per a tothom.
Abans de finalitzar aquesta crònica vull donar les gràcies a tots els que em vau animar durant la cursa, no us podeu imaginar quina energia em vau transmetre, i també agrair a tots aquells que em vau trucar després per felicitar-me, quina emoció fa sentir que la gent que t'estimes s'alegra dels teus èxits.
Moltíssimes gràcies de nou a tothom
Albert Cuaresma
1 comentari:
emocionant. gallina de piel. crack !!!!
Publica un comentari a l'entrada