Quan et lleves a les 4h una matinada de maig, obres la porta de la terrassa, veus la platja de l'Arquitecte, sents olor de mar, tornes a l'habitació i veus el neoprè penjat de la cadira, la bici "demanant guerra" i les sabatilles de córrer neguitejant per tenir amo que les estovi... no hi ha dubte; ets a l'Ampolla i se't gira feina !!!
Quan arriben les 20h i estàs a punt de travessar la línia de meta de l'IRONCAT, la "borrachera" de joia esdevé calfred sostingut. T'adones que has vençut els corrents de la Mediterrània, l'asfalt que separa els arrossars... però sobretot has vençut el vent...
BOXES:
Reconec una certa mandra de bon matí quan vam sortir en Coro i jo de l'hotel cap a boxes amb la Cris i la Teresa. El vent ja era fortet i només eren les 6h del matí.
A boxes vam compartir aquesta mandra amb la Meritxell en una mini conversa on el tema principal era el vent que feia ballar les bicicletes, volar casquets de banys i d'altres estris triatlètics... Se sentien comentaris de tota mena: "potser suspenen la natació", "potser suspenen tot el triatló", "avui serà més dur que al 2007" (aquest tenia raó), "tranquils que al migdia amainarà el vent" (aquest no tenia raó i llàstima no haver-li agafat el número de dorsal per fer-li la vaca entre tots al vespre, grrrrr!)...
L'hora de la sortida (7h) s'apropava i la meva mandra esdevenia ansietat per llençar-me a l'aigua.
Des del mirador de la platja de l'Arquitecte vaig visualitzar el recorregut de la natació (pràctica molt recomanable, que vaig aprendre d'en Joan, per orientar-se bé després dins de l'aigua). Consistia en una enorme rectangle,com cada any (delimitat per quatre boies grogues), al qual s'havia de fer dues voltes.
3800m de natació mogudets que vaig resoldre en 1h 13min. Torno a confirmar que com menys entreno la natació "millor nedo"... Potser aquesta no és una bona indicació per algú que comenci en aquest mundillo, eh Carles Palobart "petit" ??
BICICLETA:
Després d'una transició sense complicacions comença la "diversió"... 180km de bicicleta en 6 voltes de 30km sobre un recorregut en "V"... fàcil, oi? Doncs no !!
Els vent no ens ho va posar gens fàcil, ens va fer anar com cagalló per sèquia, i va aprofitar la seva força per "destrossar" les matemàtiques previsions d'alguns optimistes que havien calculat:
1volta (30km) a 30km/h = 1h
6 voltes a 1h = 6h
Molts de nosaltres no va arribar ni de bon tros a aquests números...
Als primers 10km de cada volta (des de l'Ampolla a Deltebre) teniem el vent a favor. Això t'ajuda molt a agafar ànims i ritme de pedal, sobretot al començament del parcial de bici quan acabes de sortir de nedar amb la torrija (altrament dita mareig).
Però quan arribes a Deltebre i gires cap a Camarles, el vent de cara t'obliga a posar tota la carn a la graella (en Joan, d'aquest fenomen, en diu "menjar-se uns torrons"). És en aquests moments difícils quan faig servir l' SPI (Sistema de Paciència Infinita) versió 2.0 (corregida i millorada). Això no és més que evitar la desesperació quan tens una dificultat afegida com el vent. Mirar de posar el "pilot automàtic" (portar un ritme el més constant possible encara que sembli mooolt baix, fins que acabi aquesta dificultat).
Vaig fer la primera volta en menys d'una hora... bona mitjana que sabia que no podria mantenir. El ritme va anar una mica a menys però les forces no. Les cames responien de manera fantàstica com més kms acumulaven.
Lluny d'amainar, el vent es va enfortir a partir del migdia. Les meves dues últimes voltes en bici van ser molt perilloses als trams on el vent bufava de costat.
Finalment, després de 6h 45min a sobre la bici, vaig entrar a boxes per fer una rapideta transició i sortir a córrer.
MARATÓ:
A les tres de la tarda vaig començar el marató (6 voltes de 7km cada una).
De bon començament vaig tenir molt bones sensacions a les cames i vaig pensar: "al loro... que no estamos tan mal!!"... Vaig resoldre la primera volta en 40 min (un temps magnífic !!).
També sabia que no podria mantenir aquest ritme i vaig mirar de repartir les forces entre les 5 voltes restants.
Vaig caminar molt poquet, només per assimilar l'aliment als avituallaments: gels, barretes de pa de figa, pizza, minibocata pernil, aigua, un parell de cokes, fruita seca...
Com a anècdota us diré que a la part de l'espigó del port un xiquet que corria al trote cochinero va caure a terra per l'acció del vent lateral en sortir de l'aixopluc d'un vaixell amarrat. Com diria un amic meu: " se cuenta y no se cree !!! "
Finalment vaig travessar la meta parant el crono quan passaven poquets minuts de les 13h hores de carrera.
Rebent les felicitacions d'en Carles Palobart (pare)
CONCLUSIONS:
* Quan has patit alguna decepció en algun ironman, travessar la meta en un IRONCAT tan dur com el d'enguany cobra un valor afegit molt especial.Ànims pels que no han pogut acabar o no han tingut l'actuació desitjada.
* Voldria destacar molt positiviament l'IRONCAT davant altres proves de la mateixa distància precisament per les dificultats que sempre ens han acompanyat afegint èpica a una prova dura en si mateixa degut, paradoxalment, al seu recorregut absolutament pla.
* De bon matí ja vaig veure que, amb aquell vent, no era el millor dia per fer marca ni per fer-se el milhomes. De fet, a qualsevol dels IRONCATs celebrats fins ara, fer-se el valent només està a l'abast d'un selecte grapadet de triatletes.
* Per últim vull agrair el recolzament de tots/es els/les persones que m'han acompanyat (en cos i ment) en un dia tan dur. Esment especial a la Teresa, autèntic motor de les meves cames.
* També vull destacar el comportament dels JOVENTs amb qui vaig compartir la duresa d'aquest triatló:
Coro: un tio rocós, amb planta i una voluntat fora de dubtes... ah, i innovador (cada any corre l'IRONCAT amb una bici diferent... aquest any ni l'havia provat !!! amb un parell !! ). Tinc unes ganes tremendes que arribi el 25 de juliol per córrer a Zuric amb tu i la resta de companys (Enric, Palobart, David...)
Txell i Miquel: els senyors MAIMA necessiten un blog a part per la seva impecable trajectòria triatlètica de llarga distància però avui vull destacar la seva fermesa i valentia per haver acabat un triatló pel qual potser no tenien la motivació necessària. Enhorabona !!
Xavier Riera: el germà d'en Miquel ens ha sorprès gratament acabant l'IRONCAT més dur dels que s'han celebrat fins ara. Enhorabona també !! No sabem si t'han quedat ganes de tornar-hi...
Joan Cortés: el millor d'en Joan és ue te'l pots trobar tant a Lanzarote com a Zuric... com a Niça... a l'IRONCAT... o Banyoles. Diguéssim que és com un semidéu del triatló... Quan jo arribi als 65 anyets també vull córrer i tenir les mateixes ganes de fer coses que ell.
6 comentaris:
Estupenda cronica!! Al final nos quedamos con ganas de estar allí con vosotros, animando. Espero poder asistir a la proxima.
Saludos.
Molt bona la crónica!!
Ja tens raó en dir que ha sigut la prova més dura que has fet, coincedixo jo com molta gent en dir que enguany ha estat una edició épica...que puc dir de tú que no sapiga tot el que et coneix..ets un "tiu" molt gran esportivament i sobretot com persona, sempre és un plaer compartir el "patiment", ets un referent almenys per mí.
Aquest any SI que farem mal a Zuric.. ja m´entens!
Una abraçada a tú i a Teresa!!
Molt interessant la crònica,.... la veritat és que va ser una dura jornada!!!!
Em va fer molta il·lusió que moment abans de posar-nos a l'aigua, totalment disfressats amb el neoprè, les ulleres, el gorro,.... en Jordi em reconegués per la veu...... tot un detall.
Espero l'any vinent estar novament a la sortida, i poder gaudir amb tots vosaltres d'una "dura jornada"
Moltes felicitats a tots!
La veritat és que ens ho van posar molt difícil. A nosaltres no ens han quedat gaires ganes de tornar a l'Ironcat ja que tres de les quatre edicions en que hem participat la meteorologia ens ha jugat una mala passada però en canvi si que ens han entrat ganes de tornar a Embrun. Per tant el dia 15 d'agost estarem allí, algú s'anima?
amic arsenio,
sempre és un plaer llegir les teves cròniques, perque inclús els que no hi som físicament, ens fem molt bona idea de traçats, sensacions i sociològia del lloc.
He disfrutat amb les referències populars a laporta, i a la saviesa del joan (això dels torrons m´ho apunto; tota una institució en el món del triatló, igual que el pera i el cortés).
llegir-te sempre és una nova incursió en la cultura popular (que no "cañí" ).
aprofito també per felicitar a cortés i els maima que no sabia que la feien (els maima aquest any no els he vist a les marxes formant part de la fiebre amarilla - vegis ECSA. ;((( ).
felicitats a tots finishers!
ps. el nom del hotel, Flamingo, també te la seva conya
Felicitats Arsenio!! Com sempre, l'Ironcat ha estat molt dur, però especialment aquest any, això té moltíssim mèrit.
Apa, un altre IronMan més a l'esquena!!
Publica un comentari a l'entrada