IRONMAN LANZAROTE, hem tornat...

Companys... amics, primer de tot demano disculpes per tot el temps d'absència d'aquest blogg. Entre lesions i falta de competició o d'altres activitats interesants pel blogg no he pogut colaborar massa...



En segon lloc vull agrair totes les mostres de carinyo, solidaritat, i ànims que m'heu donat tota la temporada passada després de les decepcions (que no fracassos) i la lesió d'enguany... Sens dubte tot aquest "respaldo" és responsable de que torni a ser finisher... i a Lanzarote !!



Aviso que avui el "totxo" pot ser antològic i amb moltes fotos...



Com ja sabeu l'expedició del JOVENT 79 a Lanzarote, enguany ha anat força be.







En Joan, en Koko, la Marta i un servidor vam sortir dijous cap a l'illa del vent amb un retràs considerable... d'unes tres hores i pico amb la mala sort que quan vam arribar a Lanzarote l'horari per recollir dorsals (absolutament cetreeuropeu) havia acabat a les 18h. És clar les gallines i els habitants de tan bonic territori sopen a la mateixa hora... les 19h


Hotel Los Fariones

Cap problema... després de desfer maletes en Joan i jo sortim a correr uns kms pel passeig marítim (futur circuit del marató). Fem una suadeta de mitja hora al trote tot xerrant de com anirà el triatló amb pensaments positius. span>

Dutxa, sopar al nostre hotel i passejada per pair el sopar... millor que els professionals

L'endemà després d'esmorzar muntem bicis comprovant que no s'ha trencat res i que tot és qüestió d'apretar cargols i res més (gràcies Carles per deixar-me la maleta per portar la bici)

Ara toca anar a La Santa a recollir dorsals (quin tinglado triatlètic tenen muntat allà!!). Com podreu comprovar a la foto vam anar a La Santa amb les nostres millors gales (samarretes)... cosa habitual entre triatletes. Un servidor, com que no portava la samarreta de l'Embrunman 2006 finisher (snes dubte el més dur del mon mundial amb diferència), em vaig conformar amb portar la de Niça que tampoc no está malament..

Després de dinar... en Joan i jo vam fer el lliurament de bicicletes i bosses de transició a boxes. Una de les coses que més ens agraden del IRONMANs on s'han de deixar les bicicletes el dia abans del triatló és fer una passejada per boxes a mirar els muntatges i components més estrambòtics i inclús divertits que fan alguns a les seves màquines.

Un paio portava al tub horitzontal de la bici més d'una dotzena de geles power, un altre portava les barretes sense l'envàs enganxades directament a la bici (això continua sent perillosament habitual en aquests triatlons), imagina't la de mosques que han "visitat" aquelles barretes abans que te les fotis el dia del triatló..

La següent foto correspon a la bicicleta del que va guanyar l'IRONMAN (un belga amb el dorsal num. 2). Fixeu-vos en el comptakms... Porta la pantalleta tapada amb la foto del deu fill !!! Un supercrack !!!

Sóc conscient de que m'estic enrollant i molts de vosaltres voleu que vagi al gra... tingueu paciència, que el cap de setmana va donar molt de si...

Les nostres incondicionals "supporters" (a les quals mai no agrairem lo suficient el suport que ens donen per poder fer les atrocitats que fem...) van visitar els miradors per on passariem l'endemà... vet aqui unes fotos. Qué monas! Y qué lustrosas!!

Al capvespre va arribar l'ultim suport de "luju"... en Pere Sopar i a fer nones...


L'endemà (dia de l'IRONMAN) a les 4h de la matinada ja vaig començar amb els batuts d'hidrats...

Havia aconseguit dormir be, és a dir que ja tenia la meitat del polo FINISHER. Vaig baixar a esmorzar d'hora (4:10h) per evitar l'arrassada de l'any passat quan els holandesos van acabar amb totes les existències del buffet lliure... Com que era d'hora i havia quedat amb en Joan a les 5:45 per anar a boxes encara em va donar temps a fer una dormideta d'una hora.

Au... anem cap a boxes acompanyats dels "utilleros de luju" Marta i Pere...

Acabem d'inflar rodes a boxes...Vaselines, cremetes vàries, salutacions, dessitjos de sort per tothom i cap a la sortida sempre acompanyats pels nostres incondicionals fins a la sirena de sortida.Aqui estem amb en Frederic i en David (TRISIDENTS) uns paios molt macos que vam conèixer a l'illa del vent... Quins somriures tots quatre... què monos !!!


El temps pintava tapat tot el dia

La cara no és pas de concentració... és que el gorro m'aixeca la cella i semblo l'inspector Clouseau...

Meeeeeeeeeec !!!! Sortida (homes i dones junts... tots a l'hora) ... molt tranquileta, cadascú agafant puesto sense presses. En Joan i jo vam sortir escorats a la dreta per agafar la primera boia amb espai i així evitar cops indesitjats

Vaig nedar molt tranquil amb molt d'espai... 32 min la primera volta i 32 min la segona (mis abuelos eran suizos... como los relojes). Fins i tot se'm va fer curta la natació. Com menys natació entreno millor nedo (enguany pot ser degut al fantàstic neopré "topedegama" que li he comprat a en TonyFitness, o be, simplement "efecto placebo")... sóc matèria d'investigació per biomecànics, estudiosos de la hidrodinàmica, preparadors físics, psicoanalistes de l'esport...

Surto de l'aigua amb forces i ràpid (en Joan va sortir 3 minutets més tard)... agafo la bossa a la primera però a la carpa faig una transició massa tranquila (més de 10 min). Penso que no és necessari gastar tant de temps per canviar-se però vaig voler vestir-me be sense arrugues al nou mono blanc que més tard em pogués provocar una molesta refregada. Vaig sortir amb el somriure a la boca pitant cap a la bicicleta descalç i amb el casc posat (sentint el cencerro i els crits d'en Pere, en Koko i la Silvia)... En Joan surt de la carpa un minutet després (ja m'ha retallat dos min)... te mes traça que jo per vestir-se !!

Cap problema per pujar a la bici... A en Joan sembla que li surt disparat el bidó de l'acople. Li han muntat malament el dia abans uns mecànics d'allà...

Sortim en direcció Yaiza i la zona del Golfo (ben acoplat i amb desarrollo) on es fa una mena de bucle i et trobes de cara als primers.

De bon començament ja notem que el vent avui ens farà patir de valent. El portem de cara casi tota l'estona però en molts moments va a ratxes (que és molt pitjor). A Lanzarote passa una cosa molt curiosa... quan vas per una recta llarga tens el vent de cara arribes al final de la recta i fas un revolt de 90 o 180 graus... i continues tenint el vent de cara!!! (Los científicos no se ponen de acuerdo..)

A la mundialment famosa recta del parc de Timanfaya (turistes + camells) vaig trobar animant el cambrer del nostre hotel que ens va servir el sopar la nit abans... Un home que agafa festa incondicionalment SEMPRE el dia de l'IRONMAN de Lanzarote per agafar la seva ranchera amb el seu fill i (bocata en mano) recòrrer la illa sencera mirant i animant als triatletes... Potser això és el que fa volguem repetir any rere any en aquest tipus de proves. Bravo por este caballero !!

Al repetxó final d'aquesta recta venen un seguit de tobogans i una baixadeta on el vent ens va atonyinar amb molta força... per fer una comparació era un vent superior al de l'IRONCAT 2007. Vaig veure molts triatletes parats al voral tot esperant que passés una mica el vent. Un servidor no va caure de miracle. Amb la por al cos vaig "oblidar-me" una bona estona de l'acople.

Passant per La Santa i fins als miradors, el vent va continuar a ratxes encara que no tan fort com en aquell racó de Timanfaya. Els miradors no se'm van fer especialment durs... enguany he dormit be, em noto amb forces i no tinc la caraja de l'any passat. M'enrecordava perfectament d'aquelles carreteres. Al mirador d'Haria vaig agafar l'avituallament personal. Unes barretes i polvos per fer bidons d'hidrats. Allà en Joan em va enxampar i, sense parar va tirar cap a baix. Em vaig colocar al pit dins el maillot la bossa de l'avituallament per parar el vent... va ser bona idea. Començant la baixada al cap d'un parell de revolts (en Joan anava molt prudent) vaig conectar amb ell. Vaig comprovar com la bicicleta li va fer un parell d'extranys pel fortíssim vent leteral que feia i vaig agafar ben fort el meu manillar. La baixada aquella va ser molt perillosa i el terreny entre miradors es va fer duret pels repetxons curts però amb desnivell.

El mirador del Rio (el vam fer junts) quan es fa més dur ja estàs arribant al final, el paisatge s'obre i veus la inmensitat del mar decorada amb un parell d'illes i un port marítim... a més et dona temps a mirar perqué vas a 10km/h amb prou feines...

La baixada fins als "jameos" és llarga i maca amb vent canviant... com veieu el vent sempre està present... arribes a agafar-li carinyo!!

Entre el km120 i el km150 tenim un terreny que m'agrada... d'acople i desarrollo. Quan vaig arribar a la mateixa plaqueta del km150 (Nazareth) el cor em va començar a bategar fort... va ser el lloc exacte on vaig plegar l'any passat. Vaig reconèixer la paret on vaig parar a pixar amb un irlandés i ja no vaig tenir esma per continuar.

A Nazareth arribes per una carretera molt ample d'asfalt perfecte i de sobte es fa un gir a esquerra i entres en una carretera "pestosa" amb l'asfalt descarnat, sense quitrà, només amb les pedretes sueltes que et fa pensar "aqui punxo segur". Però tot d'una vaig agafar forces de no se on i a partir d'aquell km vaig començar a passar gent comptant més de 100 triatletes fins a boxes... i el millor és que a mi no em va passar ningú... també és veritat que molts d'ells després em van matxacar al marató... També haig de dir que el vent va canviar d'actitut en aquests últims 30km i va decidir no castigar-nos tant com fins aquell moment.

Amb una mitjana molt alta (40km/h) en aquesta última part vaig arribar a Puerto del Carmen ple de moral per afrontar el marató... Aqui ja sabia que acabaria sent finisher...

En aquests últims 30km li havia tret a en Joan 13 minutets i a la carpa ell em va treure un parell. Vaig començar el marató sortint de la carpa i vaig veure com entrava en Joan a boxes amb la bicleta a la ma.

Vaig agafar el meu ritme de carrera a peu i vaig aconseguir no caminar ni als avituallaments...

Així fins a la mitja marató exactament on van començar uns problemes per pixar... El meu diagnòstic preventiu era prostatitis (inflamació de la pròstata) pels cops de la zona perineal contra el seient. Vaig arribar a pixar seng en algun moment. L'asfalt en molts llocs era molt dur i vaig anar acoplat moltíssima estona.

En Joan em va passar (molta classe) justament a la mitja marató al mateix punt on estaven la Marta i la Sílvia. Elles no m'havien vist passar per qué jo estava pixant rere una palmera darrera d'elles. Llavors li van preguntar a en Joan per mi però ell amb prou feines sabia on estava ell mateix, es clar... i jo veient desde darrera la palmera tota l'escena... va ser el punt grotesc de la diada triatlètica... un "bodevil" inclòs en una prova esportiva. De seguida vaig sortir del meu amagatall "para desfacer entuertos"...

Però també hi va haver temps per l'amor... chuick !!!

Lluny de desanimar-me per aquests problemes del pixar vaig fer un reset i vaig posar la meva estimada neurona a puesto, ajudat pel petó de la Marta (qué grande es !!)

Vaig haver de caminar la tercera volta gairebé sencera. (10.5kms per volta). Vaig passar de fer 1h06min a la primera volta i 1h15min a la segona... a fer 1h46min a la tercera. Caminant difrutes més l'animació de la gent però els triatletes que van al trote cochinero se t'escapen a grapats. El millor de tot és que la caminada no la tinc com un mal record de l'IRONMAN... De fet no tinc cap mal record d'aquell dia...

A la tercera i quarta volta en Pere i en Koko em van acompanyar una bona estona tot animant-me... gràcies amics

I va arribar la tornada de la quarta volta, es a dir els últims kms. En Pere, després de deixar a meta al tete (en Joan) va venir a buscar-me per arrossegar-me de les orelles si calia. S'estava començant a fer fosc... no és que tingués por de la foscor però m'hagués agradat arribar a meta mes de dia.

En fi, vaig arribar a la recta de meta entre una cridòria que impresiona amb l'speaker cridan-te pel teu nom i dient "Juventut de Badalona"... brrrrr. I jo buscant amb la mirada a la Marta... la vaig trobar, fent sonar el "cencerro" i ens vam agafar de la ma per entrar plegats a boxes... me pongo "palote" sólo de recordarlo !!!

La marca 14h 13min... molt pobre. Però com que vaig arribar a meta "me doy con un canto en los dientes".

Com cada any a Lanzarote quan acabes de creuar la línia de meta, allà tens a l'alma mater de la prova, en Kenneth Gasque donant la ma i les gràcies per haver vingut a Lanzarote a còrrer... no tinc paraules!!

Aquest és en David Vall (trisidents), va arribar un parells de minutets després... felicitats noi, espero veure't amb en Frederic en altres triatlons.

Aqui rebent les felicitacions d'en Moyano, en Víctor i l'Òscar que havien corregut el classificatori de Madrid... donant la cara però amb la mala sort de no classificar-se. Llàstima !!!

Conclusions:

1.- al JOVENT 79 estàs "obligat" a disfrutar en tot moment d'aquests viatges.

2.- llàstima que per anar a Lanzarote haguem d'agafar l'avió. Si no ja m'hi veurien cada any...

3.- parlant d'avions SPAINAIR és la pitjor companyia de vol amb diferència que he agafat mai a la vida. Apart dels retrassos de 5 hores acumulades en tots els trajectes del cap de setamana. Ens van embarcar en un avió sense netejar que fotia podor a podrit.. a l'enllaç de Barajas en fan correr com possessos per no perdre el transfer i per acabar-ho d'adobar ens deixen les bicicletes a Madrid... un desastre. Perdoneu per l'enrabiada.

4.- tornant al bon rollo... estic content d'haver acabat a Lanzarote tot i que només he pogut entrenar sis setmanes amb seriositat sortint d'una maleida lesió de dos messos i mig "al dique seco" i enganyant al tendó d'Aquiles i també a la resta del peu dret. Especial mención para mis "fisios": Puri y Luis Badal... excelentes profesionales y recuperadores de fibras, tendones, ánimos, fuerzas varias. Gracias a vuestras manos y vuestra conversación

5.- quan comences un triatló d'aquestes distàncies, per molt que no ho vulguis, sempre intentes fer pronòstics de la marca que pots fer, del ritme que portaràs, inclús de la tàctica... però com diu en Perico Delgado... "luego la carretera te pone en tu lugar". No hi ha res mes cert al mon. En el meu cas vaig arribar a Lanzarote amb unes pretensions molt baixes, és a dir molt conservador... Em conformava amb arribar de dia i vaig arribar tocades les 9 del vespre. "Rozando el larguero".

6.- vull tornar a donar les gràcies a tots els que m'han animat i felicitat en tot aquest temps i espero fer-ho millor a Zürich. De fet penso que quan acabi em donarà temps d'anar a l'hotel a dutxar-me i tornar a meta per veure entrar al segon JOVENT.

Una abraçada...