El meu Ironcat

A les 7 del matí ens llancem a l'aigua, en un circuit en teoria rectangular que havíem de realitzar dues vegades i posteriorment sortir de l'aigua pel port. L'aigua força tranquil·la, nedo força còmode, rebo algun cop al principi però després nedo bastant sola. Les boies força separades, , tot i ser grosses i grogues, no es veuen massa les més allunyades. Tinc alguns nedadors de referència que confio segueixin la bona direcció, però sovint es van desviant. Encarant la part més allunyada de la primera volta m'agafa una rampa al bessó dret que em fa parar i m' espantar força. Espero que se'm passi una mica i continuo, intentant tranquil·litzar-me.
Començo la segona volta encara més sola, però veig a nedadors a prop meu. La sortida de l'aigua ja al port se'm fa llarguíssima, sembla que ja arribes i et fan fer un revolt més. Poso el peu a terra i les rampes, de les quals ja m'havia oblidat, tornen a aparèixer. Em costa posar-me de peu, estic una estona parada, esperant que se'm passi, i surto de l'aigua caminant, com puc. Hi ha molta gent, coneguda o no, animant, el que serà un continu durant tota la prova. Intento trotar una mica quan veig que estic més recuperada de les cames, ja que la transició és molt llarga i no vull perdre massa temps. Veig la Marta i la Laura que m'animen, rellisco i vaig a terra, però per sort no m'he fet res. Arribo a boxes, l'Arsenio m'anima. Em costa molt treure'm el neopré, imagino que degut als bessons que els tinc força agarrotats, mentre l'Arsenio em dona ànims dient-me que per la bici no els necessitaré.
Faig la transició i començo el sector ciclista. Torno a veure un munt de gent, en Joan, en “su salsa”, davant de tots, amb la seva camisa llampant groga de floretes, em diu que la primera noia em porta quatre minuts d’avantatge, mentre m’ho assenyala amb la ma. Aquest home és un crack, ho viu més que ningú.
Força animada començo el sector ciclista. Al primer “bache”, com ja va sent habitual aquí a l’Ampolla, perdo el bidonet que porto al darrera. A la propera volta un voluntari me’l tornarà. Comenta a ploure, a estones poc a estones més, i serà un continu fins a les últimes voltes en bici, que pararà. A trossos fa vent, tot i que no hi ha ni punt de comparació amb el de l’any passat, però la pluja fa que igualment es faci interminable. A la zona del poble hi ha bassals immensos, que fan que acabis amb els peus xops, si no ho estaves ja per l’aigua de la pluja. Ens anem saludant amb la resta del Jovent i altres participants. Amb la pluja se’m pararà el contaquilòmetres, i per acabar-ho d’arreglar se’m para també el meu fantàstic rellotge polar que tant mal resultat m’ha donat. Per Niça m’hauré de comprar un altre, si vull acabar un ironman sabent el temps que estic fent sense haver d’esperar a arribar a meta. Aviso a la Sílvia i la Marta que em comptin les voltes, no es plan que ara a sobre en faci de més.


Al Pere a la bici se'l veu molt bé, tot i que va patint. El Jordi ha sortit molt fort, aviat m'avança. El Miquel va fent. A mida que passen les voltes la pluja i el vent em van desgastant, ja tinc ganes d'arribar. Durant una estona deixo de veure al Miquel, em passa pel cap que no hagi plegat, o que no s'hagi fet mal, però em confirmen que no, que continua donant guerra davant meu.
Paro i em poso el "xubasquero", i aprofito per fer una visita a un lavabo improvisat del Delta de l'Ebre. Em veu la primera noia, i s'interessa per mi. Està molt forta en bici, a cada volta m'anirà traient una mica més.
En Cortés fa molt que ja no el veig, després sabré que va plegar pel fred. Igual que en Caneto-l'Enric-que també plega pel fred.

A cada volta tornem a passar pel poble, que malgrat la pluja està força animat, amb tots els amics, acompanyants, gent del poble i voluntaris. La gent del Jovent com sempre es fa sentir, amb els seus crits i ànims fan que no pensis en defallir. Pel poble anem molt a poc a poc, ja que ens avisen que rellisca molt, i els frens amb prou feines van, tots plens d'aigua.
A en Miquel i en Coro els avanço, tots dos, a diferents llocs, han parat. Em diuen que van bé. En Miquel ja no fa gaire bona cara, se'l veu fastiguejat. Continuo i sembla que la pluja va parant, i acabo les dues últimes voltes més animada, ja sense pluja.
Finalment arribo a boxes, bastant més sencera que l'any passat, i amb ganes (o no) d'afrontar la marató. Em canvio el mallot i em poso el nou top superxulo de llarga distancia i la meva gorra carros de foc groga i endavant. Torna a ploure, tot i que corrent ja no m'importa tant. Veig que les cames agafen el seu trote cotxinero habitual dels ironmans, no tiren més però vaig fent. En Joan pregunta com vaig. Molta gent animant, veig moltes cares conegudes. Ens anem creuant amb la resta de participants, alguns amb més bona cara, altres no tant. Al Pere se'l veu tocat, però va fent. Les voltes són pràcticament com l'any passat, i cada cop que passes per la part més allunyada, que coincideix amb un tros de sorra, tot enfangat aquest any, et donen la "polsera" vermella". A l'última volta, la sisena, aquesta polsera serà blanca.
Tot i anar fent i avançar força gent, aviat veig que la primera noia porta i bon ritme, i tot i que no em traurà més temps, a no ser que peti no li podré retallar la diferència. Anar veient la resta dels companys fa que la marató se't faci més amena, veig el meu cunyat en Xavier que corre amb en Miquel una bona part de la marató, els amics correcats també patint tots de valent, però fent tots força bona cara. A la tercera volta em prenc un squizi i em marejo una mica, aprofito per fer l'última visita al lavabo i em refaig el suficient per continuar donant guerra. Cada pas per boxes sembla una bogeria, amb tota la gent del Jovent animant i oferint-he de tot.
I finalment encaro l'última volta, molt poc abans del tros de sorra avanço en Pere que va una mica tocat, però això ja està fet, i ja en possessió de la polsera blanca arribo a la meta, amb un temps final de 12 hores, on els companys del Jovent em feliciten efusivament. Un deu per ells i per a tota l'organització i voluntaris. Corre aquí, amb aquest ambient, és tot un luxe. Esperem que el proper any ens acompanyi més el dia, ja que la resta, com sempre, genial.



30 dies per Niça

Fotos de http://www.triatlo.org/