Mireia Martínez

Hola!!!

Em dic Mireia i fa res que acabo de fer 33 anys.

De ben petita ja feia coses "extranyes"amb les cames (jo les anomeno potes) i amb 8 mesos ja caminava pel carrer com si res.

Sempre ha fet esport, d'alguna o altra manera.

Vaig fer durant 7 anys patinatge artístic al club que hi havia al costat de casa,a la meva ciutat natal, a Badalona.

Mentre anava realitzant els meus estudis de batxillerat em vaig ficar en el món de l'alpinisme que em va ensenyar el meu pare.

Em vaig federar i vaig començar una mena de competició personal en pujar els cims més alts de Catalunya abans dels 18 anys.

De fet vaig tenir sort, ja que a la muntanya la meteorologia és un factor molt i, inclòs  decisiu, i vaig poder acabar el llistat als 15 anys.

Si ho feia caminant per què no corrent....???

Els estudis universitaris van fer que no disposés de temps per poder entrenar com calia, però han fet que avui en dia tingui un bon plat a taula i una llar.

Va ser gairebé al final de  la meva segona carrera, la de Podologia, primer vaig fer infermeria i un màster quirúrgic, on  vaig descobrir de forma casual el triatló.

Jo corria mitges maratons, nedava i feia spinning..Si feia això per què no podia acabar un triatló???

I així ho vaig fer!!

Un sprint a Barcelona amb una montainbike del meu germà que em venia enorme i un banyador.

La millor alegria va ser trobar-me la meva mare a la meta!!! No me l'esperva per res del món!!! Quina il·lusió!!!

M'ho vaig passar tant bé que em vaig fer un altre.

Va ser un matí a l'hospital que em vaig trobar un company, en Carles Palobart, que em va convidar a venir a l Jovent 79.

Mica en mica vaig anar coneixent a uns grans amics...vam fer curses, travesses de natació...entrenos i fins i tot vam ana ra Zürich a fer l'Ironman!

Avui en dia visc a la muntanya,  prop de Badalona on tinc natura a la porta de casa.

Entre el munt d'hores que treballo i el desgast tant físic com emocional que em produeix la meva feina en un hospital gran, valoro moltíssim el poder fer esport i estar corrent per la muntanya cada dia que vull.

Córrer per la muntanya per mi és el millor de l'esport, econòmic, estàs l'estona que vols, temps variable, em sento petita, molt petita..on només vull quedar ben tapada i passar desepercebuda pels arbres del bosc, com un insecte!

Això entre moltes altres coses em fan feliç, però aquesta en particluar és el meu moment!

Espero que tots el pogueu tenir o que ja l'hagueu trobat!!!!

Mireia Martínez