Ruta del Ter (Borgonyà - Gola del Ter)

Amics, amigues... dilluns 23 i dimarts 24 de novembre vaig anar a fer la ruta del Ter amb la BTT i les alforges (d'en Kokito... gràcies xiquet)... De fet volia fer aquesta ruta en més dies però em van cundir tant els kms que en un dia i mig ho vaig tenir enllestit i sense presses... Parant a fer fotos, a fer diverses queixalades als fuets que potava al sarró, parades ni que fos per deixar de sentir l'únic so que m'acompanyava indefectiblement: la cadena plena de la pols del camí... Parades per observar el paisatge quiet o la fauna gens fredolica que exposava les seves plomes o el seu pelatge als incipients rigors dels matins tardorencs... Ostres, si continuo amb aquesta verborrea, no sé a on arribarem... Brrrrr !!

Aquell dilluns agafo el tren a Arc de Triomf a les 6:25h puntualment (RENFE ha millorat). Parant a TOTS els pobles fins a Borgonyà (una vila per sobre de Torelló) arribo, també puntualment, a les 8:11h...

Vaig trigar ben bé 40 minuts en trobar les marques del camí cicloturístic de la Ruta del Ter... El camí comença al voral dret de la carretera en sentit sud (direcció Torelló). És un camí molt estret, més aviat un corriol. En pocs kms arribo a Torelló on trobo molta boira. He d'anar uns metres per asfalt i just a l'entrada del poble he de trencar a la dreta per un carrer molt ample que fa baixada... Aquesta és una zona molt malament senyalitzada...

Camí de Manlleu trobo diverses granges situades a uns torons des d'on es domina gran part de les planes osonenques. El camí és ample amb pedretes però de fàcil "conducció"... És un plaer enorme pedalar davant la quietud d'un bestiar que disposa de grans espais per viure tot i estar tancats.

Quan entres a Manlleu, sense adonar-te'n vas a parar a la llera del riu travessant aquest poble per un passeig arbrat molt tranquil i molt utilitzat pels manlleuencs... Mentre feia un mos (pa i fuet) en un banc del passeig vaig estar acompanyat per una fina boira i un seguit de persones fent vida social mentre passejaven.

Passat Manlleu el camí esdevé força plaent i tranquil fins arribar a Roda de ter (on Miquel Martí i Pol va nèixer)... En aquesta bonica vila vaig ensopegar de sobte amb tota la sorollada provocada per unes obres que van fer que estigués buscant el camí durant tres quarts d'hora...

Finalment, un bon home em va auxiliar... Va ser molt curiós perquè un servidor estava mirant un enorme plànol del recorregut intentant interpretar-lo quan de sobte vaig veure un home que passava la setantena d'anys portant una mangala (bastó) i travessant la carretera tot corrents cap a mi... Em venia a demanar quin camí era el que buscava. El bon home em va fer una descripció exhaustiva indicant amb el seu bastó al plànol com si es tractés d'un professor alliçonant els seus alumnes davant la palestra.

Roda de Ter es travessa per la carretera en direcció Vic fins a les acaballes del poble on s'agafa un carrer a l'esquerra... Aquest carrer, en pocs metres, esdevé una pista de terra que arriba fins a Tavèrnoles. Abans d'entrar al poble trobem una carretera a l'esquerra. S'ha d'agafar aquesta carretera que puja una mena de coll... Sempre en direcció mirador de Vic. Al final de la baixada del coll a la dreta trobem un cami cimentat que s'endinsa cap els pantans de Sau i Susqueda...Aquests 25km que recorren la vora dels pantans son la part més dureta ja que el camí puja i baixa amb pendents forts i ferm irregular... Com que anava amb alforges la bici es torna més inestable i la conducció més difícil... Tot i així no vaig tenir cap problema ni caiguda en aquest tram...

Quin goig parar en mig d'aquests paratges i sentir el silenci inquietant d'una natura en "standby" obligatori pels rigors dels finals de la tardor... Sens dubte, aquest tram és el més maco dels que vaig fer en aquestes 36h de cicloturisme.

Per cert, a la presa del pantà de Sau els senyals han desaparegut per l'acció d'algun brètol que deu tenir poca feina i en lloc de pelàr-se-la a sota un xiprer es dedica a "donar pel sac" a la resta de la humanitat. De totes maneres el camí només pot continuar endinsant-se de nou al bosc i seguint la vora del pantà de Susqueda.

Després d'un parell de parades per necessitats diverses i l'observació dels meandres dels pantans vaig arribar a la presa de Susqueda.. Aquí ja tenia gana de debò i vaig decidir muntar la cuineta i fer-me uns fussili carbonara amb un pa alemany ple de llavors de tota mena... La temperatura era ideal per dinar en aquella privilegiada terrassa... Jo mateix vaig fer de xef, cap de sala, cambrer, cuiner, comensal i hasta crític gastronòmic: la pasta va quedar massa "al dente" però ja se sap que, quan la gana estreny.... marxen les manies, hehehehe !!Després de recollir taula i fregar els "catxarros" vaig continuar la ruta... Una forta baixada asfaltada condueix a una carretera plana amb tendència descendent fins arribar a la C-63 (que ve d'Amer). Hem de travessar aquesta carretera per un pas soterrat per entrar a la zona del "Pasteral". A partir d'aquest punt, el camí coincideix amb la ruta del carrilet (Olot - Girona). És a dir una pista planera que travessa cultius i pobles com Anglés o Bescanó. En aquest últim poble ja se'm va fer fosc. Veig un banc molt ben posat a sota uns arbres. Vaig estendre a sobre el sac i amb la bici i el banc vaig muntar la carpa que duia com si fos una tenda de campanya, així que cap a les 18h ja estava descansant com si es tractés d'un indigent (només em faltaven els cartrons)...

Per sort no hi ha fotos de la "performance" que em vaig muntar...

Cap a les 3h de la matinada de dimarts vaig obrir els ulls... Tot i la caloreta a dins el sac, la fresca que començava a fer en aquelles hores em va despertar... Vaig recollir tot i, per entrar en calor, vaig començar a fer flexions de braços com un boig... Un mètode peculiar (inclús ridícul de veure)però efectiu com la mare que el va parir...

Ok, el cos ja està calent... Em poso totes les llums de què disposo: frontal al casc, dues llums de manillar (dels xinos) i una llum vermella al darrera... Apa, reprenc la pista del carrilet (molt fàcil) i travesso Salt i Girona sense llum de dia... En aquesta zona perdo els senyals de la ruta diverses vegades però em resituo al mapa i me'n surto fins a Sarrià de Ter on travesso el pont del Ter arribant a una benzinera... En aquest punt vaig perdre ben bé una hora perquè em vaig equivocar anant en una altra direcció. Vaig tornar a Sarrià de Ter abans del pont i després de remirar mil vegades la cruïlla no vaig trobar cap marca de la Ruta del Ter, però vaig decidir endinsar-me al poble... La vaig encertar, al cap d'un parell de carrers vaig trobar el camí... Fotia rasca però anava ben abrigat...

Aquesta és la part més desagraïda del recorregut perquè el camí transcorre per la carretera asfaltada més perillosa de tota la ruta... Bé, pels que estem acostumats a compartir via amb els cotxes potser no la trobem tant perillosa però comparat amb la resta del camí, si més no, la podem considerar incòmoda...

Abans d'arribar a St Julià de Ramis trobem un desviament cap a la dreta i anem a trobar de nou la llera del riu Ter. Ja gairebé no recordaba el seu curs tranquil i silenciós... En aquesta part (entre Medinyà i Cervià de Ter) la riba del Ter és un seguit d'explotacions fusteres amb boscos de faig, pollancres...A Cervià de Ter uns estudiants preadolescents (d'allò que abans se'n deia "púberes") que esperen l'autobús que els portarà a l'institut, em miren com si fos un "marciano"... Lògic per altra banda. No és massa normal trobar un paio en bicicleta un dimarts laborable a les 8 del matí a 2 o 3 graus Celsius carrregat amb alforges de les quals sobresurten uns fuets amb etiqueta i tot... per una carretera poc transitada del Gironés...La matinada que m'he hagut de fotre ha pagat la pena ja que, en aquelles hores del matí les llums desperten tots els matisos que ens ofereix la natura, a més a més la tardor enriqueix encara més aquesta "paleta de colors"...Quan arribo al que podriem anomenar "la plana del Baix Ter", passat el poble de Flaçà la ruta cicloturista del Ter es divideix en dues vessants: la que circula pel nord del riu i la que va pel sud. Vaig triar la nord. S'ha de travessar un pont metàlic que conté una presa (la del Rec de Sentmenat).

Passo per Verges (però no veig a en Lluis Llach) i en pocs kms ja puc distingir el massís de Montgrí amb el seu castell al damunt del turó. (El castell el podem apreciar entre les dues bales de palla de la foto que teniu a continuació)Passat el poble de Torroella de Montgrí (on no s'ha d'entrar)... Trobem un camí de terra estretet envoltat de petits horts... Gairebé a tots trobo gent treballant els seus petits "trossos".. Aquests pseudopagesos també miren sobtats la figura d'una mena de rodamon sobre rodes...

El final del camí és un esplendor de natura: aus aquàtiques empaitant-se, un conill que surt al camí a veure qui és l'intrús que gosa envair el seu hàbitat, una parella de turistes alemanys (entrats en la setentena) que em diuen en un castellà talós: "naturaleza en estado puro", una olor penetrant de mar... tot això en un escenari de quietud i llum velada de migdia...Tot plegat un dia i mig amb 175kms de natura, de pensaments positius, d'estar callat, de sentir la meva respiració barrejada amb el sorollet de la cadena de la bici plena de pols del camí... Kms farcits de colònies tèxtils nascudes a l'empara del curs del riu Ter...

Una Ruta molt recomenable en qualsevol època de l'any... tot i que jo m'estimo més fer-la a la tardor o a la primavera quan els colors de la natura son fantàstics... i la temperatura és més agradable per "cicloturistejar"