Challenge Barcelona-Maresme, 04-10-2009, 3.800 – 180 – 42.2.

Per fi, després d'un any d'il·lusions, d'esforç i patiment, he pogut participar en el meu primer IronMan i segurament l'últim.

El fet que sigui el primer i segurament l'últim, no és pas perquè no m'hagi agradat, si no per l'estrès que he tingut aquest any per trobar temps per entrenar i ho malament que ho he passat amb cada lesió, que fins i tot m'han fet pensar en deixar-ho corre. Agrair al massatgista Oscar Layos la seva feina, que ha fet que em pogués recuperar de la darrera i més greu lesió que he tingut durant la preparació i al Joan Benach pels seus mitjons màgics.

L'experiència ha estat extraordinària, vaig superar de molt la millor de les meves expectatives, tenint en compte com m'havien anat les coses des de finals de Juliol. Només el Pere Benach i l'Albert Cuaresma confiaven en que podria aconseguir algo semblant. Potser, va ser un dels dies més feliços de la meva vida.

La natació la vaig fer amb la calma perquè nedar m'agobia una mica i no m'anava de perdre tres minuts. Cap als 1500m, la llengua se'm va començar a inflar de la sal, era una sensació molt desagradable, però pensava que no era res comparat amb el que encara m'esperava.

La bici em va anar fantàstica, potser vaig passar una petita crisi al principi de la segona volta perquè va començar a bufar una lleugera brisa i em vaig adonar que no podia seguir el ritme de la primera volta, anava boig per trobar una bandera per veure si era jo o el vent i em va reconfortar veure que no era jo perquè les banderes havien començat a moure's una mica.

Poc abans d'arribar a Sant Pol, vaig afluixar una mica per recupera i això em va anar genial, ja que quan em vaig posar a corre, semblava "casi" com si hi hagués fet res abans.

La carrera a peu va ser com un premi, li tenia molt de respecte perquè no havia pogut fer gaire volum i a més, és on sempre em lesiono.

Els primers 10 Km anava "sobrat". Del 10 al 15 em va començar a sortir el cansament, em va començar a fer una mica de mal l'aquil·les (el bo, quins collons!!), em va sortir una petita llaga a un peu i em van començar els principis de rampes. Això va fer que m'espantés i vaig baixar una mica el ritme (mai havia passat dels 21 Km corrent i no sabia quines sensacions em trobaria més endavant), però passat el Km 15, les sensacions van tornar a ser positives i vaig mirar de recuperar el ritme. A l'arribar al 20, em vaig adonar que anava amb temps de sobres per baixar de les 11h (no era el meu objectiu ni de conya, ja que realment pensava que estava molt lluny de les meves possibilitats i del meu enteno). Més o menys estava corrent a 57 minuts els 10.000 i tenia casi 2 hores i mitja per fer la resta, així que si no em fallaven les forces o m'entraven rampes, anava "sobrat". Físicament anava super bé i vaig intentar apretar, però llavors em notava que em vindrien les rampes, així que em vaig dedicar a especular amb el temps i a gaudir del moment, de fet, al ser conscient del que estava a punt d'aconseguir, em vaig emocionar i em van començar a saltar les llàgrimes d'alegria.

La felicitat que vaig sentir durant tota la marató i sobretot a l'arribada (on vaig torna a plorar d'alegria), compensa de sobres tot el patiment que he tingut durant la preparació. Vaig acabar amb la sensació que no tornaria a sentir algo semblant mai més i parlant amb altres Finishers debutants, me adonat que és una sensació que compartim.

Veure tota la gent que anima a qualsevol que porta els colors del Jovent, et fa sentir molt orgullós de portar aquests colors i et fa ser conscient de la "responsabilitat" que té vestir de blau i rosa.

Si a aquesta gent "anònima" se li ajunten els ànims i l'afecte de familiars i amics, amb la satisfacció d'estar corrent un IronMan, el resultat és una felicitat que qualsevol triatleta hauria de mirar d'aconseguir algun cop a la seva vida, així que animo a tots els que fan "tris" i que encara no han provat el "repte", a que no s'ho pensin més.

No li he pogut dedicar totes les hores que m'hagués agradat a l'entreno, així que tinc clar que el millor entreno és el de qualitat i no el de volum (sense oblidar el volum, es clar!). Crec que he pogut fer aquest temps perquè em vaig saber regular bé, menjar bé, hidratar-me bé i tenia clar que caminar a la marató no estava dintre dels meus plan per molt que estigués patint.

Com que tinc limitacions físiques per les moltes lesions i també de temps, vaig mirar de tenir la resta molt controlat, "desarrollo" de la bici (plats 51, 42), un isotònic que he recuperat de la meva època de cadet (quan competia en ciclisme) i una dieta assessorada per la nutricionista i triatleta Silvia Tremoleda.

Evidentment, gràcies a tots els que han estat amb mi i s'han recordat de mi abans, durant i també després de la cursa. No faig una llista perquè considero que és molta gent, començant per familiars, amics i companys i ex-companys de feina.

Moltes felicitats a la resta de Finishers, ja siguin o no del Jovent i molts ànims per aquells que no han pogut assolir el seu objectiu. De vegades, el fet de no poder acabar, et fa valorar molt més el haver estat Fínishers en altres ocasions (tot i que és millor acabar, ehh), perquè això no és fàcil i tot ha d'anar molt de cara.

JA SOC FINISHER :))))))) I SUB 11 ;)

Foto cedida per Bárbara del Sant Joan de les Abadesses