El cap de setmana del 30 de Juny es va disputar a Copenhagen el Campionat d’Europa de Triatló en modalitat Olímpica. L’expedició del Jovent que va viatjar el divendres 29 cap a Dinamarca va ser de sis persones, quatre per competir en la categoria de grups d’edat: Pere Benach, Christian Mendez, Víctor Peña i Jordi Moyano i dos per animar: el pare i el sogre d’en Christian.
Foto: de esquerra a dreta, Jordi, sogre del Christian, Tito Murillo (un crac de triatleta de 63 anys que va fer segon de la seva categoria), el pare del Christian, Pere, Víctor i Christian.
El viatge cap a Copenhagen va ser plàcid i sense complicacions (bé, ens van fer pagar 30€ per poder embarcar les bicis) les maletes i les bicis van arribar en perfecte estat, cosa que no tots els membre de la selecció van poden dir, ja que un noi de Madrid encara està esperant que li arribi la maleta amb la roba, una càmera de vídeo a estrenar i part del material per a competir, neopreno, acoples, bambes, sabatilles per la bici, etc... Per sort la bici “només” li va arribar un dia més tard, però tot ho demés s’ho va haver de comprar per poder competir (i com que Dinamarca no és car....)
A l’aeroport, un autobús de l’organització esperava a
ja que el Christian es va deixat els pedals a casa.
Pel que fa al temps, va haver-hi de tot. Els núvols corren que se les peles i tant tenies sol, com fred i pluja. Era tot una incògnita mirar de preveure el temps que ens faria durant la cursa, de fet, els elit van començar a nedar amb un temps apocalíptic, amb pluja, vent i força fred, per acabar amb sol i una temperatura agradable, ens passaria el mateix a nosaltres? La veritat es que acollonava una mica perquè la temperatura del aigua era de 15 graus i no venia massa de gust ficar-s’hi amb pluja, vent i un cel negre i menys, després dels consells que ens va donar el seleccionador de l’espanyola, de nedar amb gorro de neopreno i empastifat de crema escalfadora.
El dissabte al matí, abans d’anar a veure els elit, teníem previst corre una miqueta i donar una volta per la zona de boxes, però un fet desgraciat, en va deixar a tots força xafats per la resta del cap de setmana. Res més sortir de l’hotel, el Víctor va ensopegar amb una vorera que no va veure, trencant-se el cinquè metacarpià del peu esquerra i ensorrant així totes les possibilitats de corre a l’endemà. Tot i que el metge de la selecció va anar a visitar-lo, amb un os del peu trencat, ni infiltració ni supositori XL via anal, ja res es podia fer.
Unes hores més tard es va disputar la cursa de l’elit. Va ser increïble veure guanyar a Xavier Gómez Noya, va fer una cursa a peu espectacular. Tots els espanyols ens deixàvem la veu per animar-lo.
Foto: Gómez Noya mirant al costat on estàvem gran part dels espanyols animant.
La llàstima va ser la reiterada mala sort de l’Ivan Raña (Rana pels danesos), que fent la millor natació de la seva vida, va punxar una roda perdent així totes les opcions, a més, la roda que li van posar, tenia un radi trencar i va fer la bici que li quedava amb la roda frenada.
Foto: Gomez Noya, a la zona d’arribada, just després de guanyar. El vem cridar i es va girar amablement perquè li féssim la foto.
Foto:Gomez Noya al pòdium acompanyat dels alemanys que van fer segon i tercer.
Un cop a l’hotel ens vem estar fent unes fotos amb els membres de la selecció i amb la portuguesa,Vanesa Fernández, la guanyadora de l’elit femenina que va guanyar casi sense despentinar-se.
Foto amb Ivan Raña, un tiu tímid però proper i molt modest, vamos un crac.
Foto amb Vanesa Fernández, que no va tenir cap problema de fotografiar-se amb nosaltres
A l’endemà al matí ens tocava a nosaltres. Per sort el dia es va aixecar clar i amb solet i varem poder corre sense calor ni fred. L’únic que portàvem per l’aigua freda eren dos gorros i al final va resultar que 15 graus tampoc es tant, una mica d’impressió res mes entrar però ja està.
Nedàvem en un mena de ria navegable que anava a parar al port de Copenhagen. L’aigua era de color verd i hi havia algunes algues que t’anaven acariciant (o potser eren sirenitas...). Tot i ser aigua de mar, no estava gaire salada.
La veritat és que l’organització va ser força dolenta en tots els aspectes. Pel que fa a la natació, la idea era diferenciar les diverses sortides per els colors dels gorros, però o es van equivocar o no van saber calcular els gorros que calien i hi havia gent amb gorros que no corresponien a la seva sortida, això va fer que els jutges haguessin de cridar l’atenció a més d’un trampós que volia sortir a la sortida que no li tocava per guanyar cinc o deu minutets. A un payo de 60 anys li van picar la cresta per voler sortir amb els del grup d’edat de 18 a 39, quines galtes!! (aquest no va colar, però potser d’altres si).
Pels que fa la bici, tres quarts del mateix, el drafting estava prohibit, però es veia gent fent relleus, sobretot els anglesos. 
El corre ja va ser la repera, no hi havia cap punt de control i podies girar cua per encarar la tornadad allà on volguessis, 
a més, ens creuàvem amb la gent que encara feia la bici i prop de l'arribada, en un lloc de poc menys de dos metros d'ample, ens creuàvem amb els que tot just començaven a corre. En els cinc anys que porto fent triatlons, no havia vist mai res semblant per cutre que fos l'organització.
A més, cap dels jovents, varem aconseguir samarreta de la cursa per un fallo de la organització que no en van fer prous. Quins collons!!!, si feia prop de do
s mesos que s’havien tancat les llistes i sabien perfectament la gent qui hi anàvem. Per compensar, ens van donar una cutre gorra que no posa res de la cursa, només posa ecco, que ves a saber que nassos és.
Ho millor, el bon ambient amb els membres de la selecció, tant el cos tècnic com amb la resta de participants del grup d’edat. La veritat és que es notava d’on veníem, els més folloneros sense dubte, els de la selecció espanyola. El pare del Christian es va fer amb una bandera d’Espanya amb el toro, que li va deixà una madrilenya i es va passar el camí de tornada al hotel lluint bandera i cridant españa, españa. Tots estàvem molt eufòrics. La darrera nit, ens vam anar una bona colla del grup d’edat a sopar i a celebrar les medalles aconseguides.
Pel que fa a la tornada, 10€ més per agafar l’autobús de l’organització i 30€ més per poder embarcar les maletes. Al final vem arribar justets a l’aeroport i la vem liar una mica a la cua per fer el chequing, un danès qui hi havia a la cua ens amenaçava de trucar a la policia.
M’he enrotllat molt, però tot i així, em deixo moltes coses per explicar. Van ser quatres dies maquíssim i això ha estat possible gràcies a la gent amb la que vaig viatjar, a la que vaig conèixer i a dos dies de competició en el seu estat més pur.
Les Classificacions es poden veure a:
http://www.triathlon.org/?call=TVRFdw==&id=ODc0&keep=sh#
1 comentari:
benvolgut jordi,
gràcies per aquesta crònica tant ben documentada i "sentida"...
ps. m´ha sorprès veure en alguna de les fotosen MURILLO. si no recordo malament pels anys 1989-1994 també competia.
mala hierba nunca muere...
ps. si algo va ibiza que ens porti una foto del PRINCIPE DE "BECKELER", organitzador durant anys de l´aquatló d´ibissa. echte pioneere!
Publica un comentari a l'entrada