Solitud del corredor de fons: Santa Fe (9.04.09)

Dies com avui cal celebrar-los, i d´aquí aquesta mini-crònica. Tastar les rampes del Montseny sempre és senyal de goig ciclista. Avui he pogut concretar el plan A d´una sortida que volia fer fa dos caps de setmana (bcn, la roca, st.celoni, campins, st. fe, st. marçal, viladrau, st. hilari sacalm, ósor, angès, salt, girona; total 147 km) abortada finalment per plugims dispersos. Aquella vegada vaig tenir que renunciar i passar per riells-abreda-arbúcies, una via que tot sigui dit tampoc coneixia i em va alegrar la vist per moments.

St. Fe l´havia pujat només una vegada, a lo rassmusen (aquell dia em trobava genial). Va ser durant la marxa de les Rutes del montseny a primers de juny del 2007. Quan hom puja aquest port (24 km) fora de competició, aprecia que les rampes són suaus, llevat els 3 km abans de st. fe i els 4 que queden fins a st. marçal, que degut als 17 km que ja portava de pujada s'han atrancat una mica.
Per situar els que no l´heu fet mai, comparativament parlant collformic des de st. maria de palautordera és més dur pel desnivell i per la solana (poca ombra, molta sed). En canvi st. fe és més llarg, però més suau i ombrivol. És tot un plaer veure la vall de st. celoni (vallès oriental) a mesura que puges, i en certs moments et dóna la sensació d´estar pedalant per zona pre alpina francesa o bé perla regió trentino-alto adige a itàlia (bons vins, bones dones).
El clima d´avui era idoni, ja que la temperatura , uns 12 graus amb un airet frescot (com diria el molina "polac") es feia agradable. Val a dir que a 3-4km de st fe ja comences a notar l'alçada i per tant la vegetació comença a enmarronir-se, i ja no us dic res de la fageda al voltant de st. fe. avui allà hi feia més que fresca (com diu el sr. antoja dels dimonis de badalona "aquest port s´ha de fer amb bon temps per disfrutar-lo") i el paisatge semblava de plena tardor: cap faig brotat, molta fulla seca al terra. Inclús a l´alçada de st. marçal he vist neu perpètua als cingles a la zona d´obaga.

Aquest any en particular (on només surto un cop per setmana i haig de fer tirada generosa en km), entrenar la llarga distància de cara a les marxes programades (amb rutes entre 140 km i 160 km) em fa sentir d'aprop el sindrome de la "solitud del corredor de fons". Aquest any em sento força sol per diverses circunstàncies que no cal esgrimir, però alhora noto que amb l´edat un perd pistonada (la ràbia, l´esperó, el demrratge) però guanya amb capacitat mental per fer llargs kilometratges amb solitari.

A vegades penso que robes hores a la parella o familia, però també descobreixes sobre la bici un nou arbre, un nou camp, un nou verd, una nova catalunya , i encara que sigui practicant durant una època a l´any acabes valorant tant d´esforç a la sombra.

Estic a mitjans de temporada i només porto acumulats uns 2.350 km (xifra auditada per Nielsen), ja que vaig començar la temporada molt tard (mitjans de novembre). Les marxes s´apropen (la primera el 19 d´abril a cervera) i sé que aquest any la paraula "competir" ha de donar pas al "disfrutar". Espero que així sigui.