
L'hotel (un Ibis... no te més) está situat a uns 4kms del "meollo" però no és difícil arribar-hi i el tránsit no és massa caòtic en aquella zona. Ens vam poder moure prou be per anar a recollir dorsals, etc...
Després de dinar vam anar a lliurar les bicis que (com sol ser avitual) "dormen" a boxes el dia abans de la prova (seria molt difícil fer entrar unes 2300 bicicletes i triatletes el mateix dia de la prova). A Zürich és el primer lloc on he vist que et donen una funda de plàstic per cobrir la bicicleta. Els boxes son d'herba i curiosament no tenen ni un toll d'aigua, tot i que no ha deixat de ploure en 24h. Tota la zona del "meollo" (boxes, fireta, punts d'informació...) està molt ben organitzada i fins i tot parlen en castellà en alguna botigueta.
Nosaltres vam sopar a una hora una mica menys centreeuropea...
Batut d'hidrats + proteïnes (quatre pets pel passadís, no us espanteu que és molt habitual... els nervis, ja sabeu) i a baix a esmorzar una mica més. En Francesc i jo ens vam trobar al menjador... conversa distesa amb els nervis lògics del dia "D". Vam fer els comentaris obligatoris sobre els incomprensibles costums gastronòmics i indumentaris dels habitants no-ibèrics.
La resta de mandrosos del JOVENT van baixar una mica més tard...

A la sorra que fa de platja del llac trobem un gallec d'uns 50 i pocs anys que porta 38 anys visquent a un poble prop de Zürich on curiosament es fa un altre triatló 70.3 molt important. Ens fa el comentari de que enguany farà aquest IRONMAN i que a l'agost farà l'EMBRUNMAN (el més dur del mon... us ho ben asseguro).
Be, sona una sirena i tothom entrem a l'aigua corrents pensant que era el toc de sortida però no... era una mena de sortida neutralitzada fins a uns kaiacs. La sortida dels professionals s'havia donat 5 minuts abans.
Be, sona una sirena i tothom entrem a l'aigua corrents pensant que era el toc de sortida però no... era una mena de sortida neutralitzada fins a uns kaiacs. La sortida dels professionals s'havia donat 5 minuts abans.
Com gairebé sempre vaig trobar lloc per nedar molt tranquil. Normalment el tros que hi ha des de la sortida fins a la primera boia és el més conflictiu però en aquest cas especialment la gent anava molt dispersa, com desorientada.
En arribar a la primera boia vaig trobar el que no havia trobat mai en un triatló... uns 40 triatletes completament parats al mig d'on s'ha de fer el gir cap a la segona boia, segurament no tenien ni idea d'on estava la segona boia. Vaig haver de fer "un rodeo" de la òstia per evitar aquella colla de passarells. De seguida vaig divisar amb els meus ulls "de águila perdicera" la segona boia... no és tan difícil: nedes uns metres cap on neda tothom i més tard aixeques la mirada i ja la trobaràs.
La resta de la natació sense novetat, he tornat a comprovar que com menys natació entreno millor nedo. Acabo de posar un pack a la venda amb les meves ulleres d'entrenar, el pull-buoy, les pales, el gorro, etc. Ara be, haig de dir que sense neopré la cosa canviaria. Als que no som nedadors el neopré ens facilita molt les coses... i aquest nou neopré que tinc (gràcies Tony) és el millor del mon pel nedador més mandrós del mon... no ens enganyèssim pas.
Quan acabes la primera volta has de sortir a terra ferma travessant una illeta que hi ha al costat de boxes i llençant-te a l'aigua per començar la segona volta.
Com que m'imaginava que plouria tot el dia m'havia aplicat una bona capa de vaselina als braços i cames, d'aquesta manera la pel.lícula que es forma fa que l'aigua i el fred no arribin al cos amb tanta intensitat. Això ho he provat a molts duatlons de primavera i dona molt bon resultat (ho recomano als que no ho han provat). És molt interessant perqué així evites haver de portar manguitos, perneres, chubasqueros, etc... que sempre acaben fent nosa.
Després d'aquest petit "briconsejo" continuo explicant les meves sensacions a sobre la "cabra".
Em vaig trobar molt fort des del començament. Els primers 30km vorejant el llac de Zürich son d'acople total, qui no estigui acostumat a la postura (o no l'hagi entrenat prou) patirà força. Agafo una velocitat de crucero de 38-42km/h. Quan arribes al km30 fas una rotonda i entres en un terreny de puja-baixa però que es pot fer gairebé sense treure plat. Els avituallaments estan molt ben assortits i amb un personal molt experimentat tot i la joventut d'alguns voluntaris. Vaig agafant dos bidons d'aigua a cada avituallament i en alguns agafo a més a més banana i dos powergel.
Acabo la primera volta en 2h 49min a una mitjana de 32km/h... no està malament. Quan començo la segona volta veig que venen de cara en Pere, en Joan, en Carles, i una mica més enllà veig a en Francesc i en Koko que fa la bici "juntos pero no revueltos".
A la segona volta va deixar de ploure i no vaig baixar massa el pistó. A les baixades, com que ja les conec, em "regalo" i arribo a una velocitat màxima de 70km/h sobre mullat. Acabo la segona volta en menys de tres hores totalitzant 5h 45min en els 180km. Estic molt content per haver rebaixat el meu millor parcial fins ara en aquesta distància.

Entro a boxes amb la bici i faig una transició ràpida. Em foto un parell d'aspirines pel futurible mal de tendó. Fins aquest moment el tiet Aquiles m'havia respectat però mai se sap...
Així que surto amb alguns gels a les butxaques i agafo ritme per intentar baixar de 5h en aquest parcial (per mi ja seria un "logro"). El que volia era no caminar gens. Les voltes anaven caient. Eren 4 voltes de 10.5km. El recorregut era una mica envolicat però molt distret tant pels que corriem com pels que miraven la cursa i seguien els seus familiars i amics...
Quan acabo la primera volta veig a en Joan dins de boxes vestit de carrer... merda!!!! ha hagut d'abandonar, l'accident de moto de fa unes setmanes és un imprevist contra el que no es pot lluitar... a més tot se li va complicar amb la humitat i el fred. Se li podria haver reproduit la pleuritis que va patir l'any passat arran de la marxa ciclista de Cervera. Una verdadera pena la mala sort que persegueix al presi...
Els avituallaments, molt propers uns d'altres, estàn igualment molt ben assortits. A les dues primeres voltes no camino ni als avituallaments, vaig fent glops d'aigua i fotent-me un parell de geles per volta.
Hi havia moltíssima animació en tot el recorregut... això fa que no et vinguin ganes de caminar. Continuo amb el meu trote cochinero però efectiu al 100%. Cada cop que passo pel lloc on està situada la nostra "claca" rebo crits d'ànim de les nostres nenes(La Sílvia i la Marta) i consells molt encertats dels companys (Moyano i Christian)... no caminis... amb aquest ritmillo ja ho tens...
Efectivament... anava mirant l'hora i cada cop veia més clar que arribaria a meta de dia i no amb la foscor acostumada en les últimes proves d'aquesta mena. Estic corrent de més a menys però sense molta diferència entre voltes (55' + 1h 04 + 1h 11 + 1h 13). Total 4h 24min... estic segur que es pot millorar però per mi era molt més del que esperava.
La última volta la faig amb "la gallina de piel"... disfrutant a tope de l'ambient. No em podia creure que rebaixaria en gairebé una hora la meva millor marca en aquesta distància.
Quan arribo a l'ultim passadís per entrar a meta trobo a la Marta que m'està esperant per entrar junts "carraca en mano". Va ser un moment molt emocionant...

La nota trista del dia va ser l'abandonament del presi (ja explicat) i d'en Coro per altres problemes... diguem-ne acumulats... Molts ànims per tots dos i intentem quedar-nos amb lo positiu de l'experiència... Hi ha part positiva encara que no us ho sembli. Jo la vaig trobar l'any passat i he pogut refer-me d'aquelles decepcions
1.- He constatat que el clima centreeuropeu és ideal per fer llarga distància. La pluja fina i la fresca em va molt millor que no pas la calor i la humitat ofegadora de Niça per exemple o de l'IRONCAT al juliol (1ª edició). Els paios corpulents com un servidor patim menys el fred. Així que els "tirilles" ja podeu anar menjant bones viandes per no patir com a gossos
2.- És impossible afrontar certes adversitats com les que han fet abandonar als nostres companys Coro i Joan. La meva avia deia que: "qui fa el que pot, no està obligat a més"... no serem nosaltres, pobres passarells, els qui contradiguin els savis pensaments de les nostres iaies.
3.- Aquesta ha estat la prova millor organitzada que he corregut fins ara... Potser no més te un parell d'inconvenients: que s'ha de deixar tot el material a boxes al costat de la bici i que la carpa per canviar-se (recordem que està prohibit quedar-se en pilotes a boxes, no fos cas que les nostres tites o parrussos sortissin després pel "youtube") no tenia sostre, eren uns simples "biombos" així que com que plovia la gent es mullava... maco també !!
4.- Els ànims del que t'estimen son fonamentals. Parlo dels ànims que rebs quan les coses et surten malament i dels que rebs quan estàs en plena cursa. Quan una prova és tan llarga et dona temps de pensar en moltes coses... en els moments més durs em van venir al cap totes les mostres de carinyo que em van arribar del amics de La Salle i "adlàteres" (ei Jaumeeeeee....), dels pares, de la família del Bages i de Castelldefels, la família del Vallés, de Gran Canaria i el Maresme, dels meus cuidadors Puri, Luís (gracias por vuestros "tocamientos") i Tonyfitness (fonamentals els "mejunges" d'hidrats i proteïnes...etc), de tots els companys del JOVENT i "adlàteres", dels seguidors de la feina, i sobretot... de la meva companya, fotògrafa, conductora, cuidadora, i un llarguíssim etc... la Marta, sense la qual aquestes bojeries no serien pas possibles.
Gràcies a tots
Un record especial per en Toni Garcia, triatleta del C.T. Granollers, que va morir fa unes setmanes en acabar el triatló "b" de Banyoles per una fallada al seu cor... Molts anims a la seva família i amics