diumenge, 24 de febrer del 2013

Badalona - Blanes

Les sortides en bici de diumenge comencen a ser cosa seria. Avui, els que venien de mes lluny, han completat una sortida de 130km. Degut a que la previsio del temps donava que les carreteres interiors tenian un risc molt alt d' estar glaçades, el joan ha decidit que anesim cap a Blanes.

La idea era anar a ritme contingut i fer una serie de series. El ritme ha estat molt alt. Els jovents en grup es cosa seria. jejeje. El Pere encara no recuperat del tot de la seva mitja de Barcelona ha acusat l' esforç i a les pujades els seus musculs demanavem clemencia. El Toni ha tret la seva cabra a passejar, i deu n' hi do que maca es. Les noies ( Miri, Carol i Monica ) han estat a un nivell molt alt. I els demes ( Albert, Miki, Carri i els germans Benach ) demostrant el que son ciclistes com deu mana.

Avui una mencio especial al David Jimenez, tercer al canicros amb el Pepe, i primer a la categoria M40. Pero ha patit una caiguda molt aparatosa. No te res trencat, pero una ressonancia acabara de determinar l' abast de la lesio. De moment li tocara descansar una miqueta i recuperarse. Ell ens ho explicara millor. Lo important es que es recuperi d' hora. Anims David.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Sortida ciclista 17 de febrer: progressem adequadament

Avui hem fet la penúltima sortida en bici del mes de febrer. Un cap de setmana que anava a ser solejat s'ha caracteritzat per  un temps ennuvolat que ens ha fet dubtar fins l'últim moment si plouria i la sortida prevista s'aniria en orris.

 

Sortosament el temps ens ha estat indulgent i malgrat un petit plugim nocturn que ha fet iniciar la marxa a les 08.30 sobre l'asfalt mullat, no hem hagut de fer servir els impermeables.

 

La sortida, com les últimes que hem fet, s'ha desenvolupat sobre un perfil atractiu que incloia dos portets, Collsacreu i Font de Cera, per anar acostumant les cames a cert desnivell de cara a afrontar sortides més exigents després de la marató de Barcelona.

 

Aquestes sortides futures, més llargues i amb més desnivell acumulat, augmentaran la garantia d'èxit als triatlons de llarga distància en què participaran els companys d'equip a partir de maig.

 

Hores d'ara, ja es percep que els entrenaments estan donant el seu resultat: els ritmes són cada cop més alts i els ports cada vegada pugen menys i es coronen més ràpid. Això sí, són entrenaments i els reagrupaments són obligatoris. Intentem que malgrat els diferents nivells però els mateixos instints de superació i passió per l'esport, rodem plegats. Som un equip unit i aquest valor és la nostra marca personal.

 

Continuarem entrenant i gaudint com ho fem sense pensar-ne en res més. Els resultats vindran sols i de ben segur que seran espectaculars.

 

Una menció especial també a les joventeres i els joventeros que per diferents motius no han vingut avui en bici i que estan distribuïts arround the world: mitja de Barcelona, curs de monitors de carreres de muntanya per a persones amb discapacitat visual, copa d'Espanya d'esquí a Ordino-Arcalís i fins i tot una representant que per motius laborals està ara a la costa del Pacífic sud.

 

Tots formem part del nostre superEQUIIIIIIIIIIIIIIIIIPO!

La meva Mitja... i millor marca personal


Asimilant, asimilant. Aquest no es l' objectiu. Ho se, pero no puc deixar d' emocionar-me. Ja fa varios anys que vaig aconseguir el meu objectiu definitiu en mitja, que era baixar de la hora i mitja. Desde llavors no he tingut cap interes en baixar temps. He estat acompanyant amics a les mitjes.

Granollers va ser algo espectacular. Vaig baixar la marca quasi 3 minuts. I quan pensava que el meu actual limit ja estava servit, nomes dos setmanes despres he tornat a baixar el temps 1 minut mes. Ja no sera facil per a mi tornar a baixar. Temps oficial 1h 26m 17s.

Evidentment que estic content, pero tot aixo el que demostra, es que si t' ho proposes ho pots aconseguir. I a mi em serveix per a aplicarlo a la vida personal. Als reptes laborals, per exemple. 

Les dues mitjes que tenia previstes per a aquest any ja estan fetes, i el resultat ha estat excelent. Embrun continua lluny, pero ja no tant. D' aqui a un mes la Marató de Barcelona, que amb la tonteria sera la meva quarta marato. I començarem les cicloturistes. Tinc ganes de veurem a sobre la bici haviam que tal.

by Pere Senpau.

divendres, 15 de febrer del 2013

Isla del Meridiano Ultra Trail - Persiguiendo Podencos

Vaya encerrona nos tenía preparado Juanjo en la maravillosa espectacular abrupta salvaje y cariñosa isla del Hierro. Tras mi pequeña decepción al no haber finalizado el año pasado la ultra de Cavalls de Vent, y a sabiendas de que en la familia no podía haber un unico ultra trailer, la carrera del hierro se convertia en el primer objetivo del año. De la mano de Javier Lorenzo y Eduardo Cebrian, con el equipo de apoyo de Richi y Meri, y con los compañeros del Tenerife Trail (Javier principalmente) nos presentábamos todos en las inmediaciones de Frontera (Tigaday) con la única intención de disfrutar de un fin de semana ludico deportivo y por que no... Gastronómico!!!

Esta era mi segunda oportunidad, al igual que la segunda ocasión en la que pisaba terreno Herreño, y el objetivo por ser finisher se antojaba sufrido pero ilusionante. Ilusion que tras el briefing de la noche anterior parecía convertirse en una meta complicada, pues la descripción de la carrera era más semejante a una jincana que a una ultra....jajajajja. Subidas, caminos pedregosos romanos, descensos espeluznantes, grimpadas, espeologia, rapelismo, saltos de muros y vallas, puertas de ganado, acantilados vertiginosos, cabras, caballos..todo formaría parte de la carrera en sí. Sin lugar a dudas me quedo con los palabras del organizador al comentar:" será duro, pero lo pasarán bien...les garantizo que pasarán por lugares semejantes a senderos sacados de Escocia, Irlanda, Alpes o incluso Hawai." Y la verdad es que tenía toda la razón....hasta las vacas eran guapas!!!!

Birras, pasta party y unas buenas risas antes de irnos a dormir amenizarían los nervios de todos. La casa rural de "El Sitio" en Frontera (Las Lapas) lugar de descanso bien seleccionado por Don Javier era perfecta...a quien se le ha de agradecer toda la logística organizativa...casa, coche, enlaces, vuelos, comidas, paseos...y lo más importante cariño, risas y muchísimo apoyo emocional!!! 

Salida de carrera a las 7am neutralizados (perdon Walo....) con frontales para subir hasta el mirador de Jinama por una pared de poco más de 1000 metros de d+ en poco menos de 5kms, aprox una hora de subidita para ir calentando. Desde aquí tomaríamos rumbo sur hasta bajar a Tamaduste a pie de mar (km 21) no sin antes disfrutar de una pequeña colina intermedia, unos prados suaves,unos caminos rocosos junto a unas fincas que teníamos que ir saltando de tanto en tanto y un cruce de vias donde Richi perplejo por mi llegada casi me manda en direccion contraria!! Menos mal que no fue así....seguro que en su cabeza rondaban quesadillas, sirenas y podencos¡! Aunque sin lugar a dudas y justo antes de llegar a dicho pueblo pasaríamos por uno de los puntos mas increíbles de la carrera, unas cuevas y arcos nacidos de la pared a adentrarnos para "rapelar" por una soga y acto seguido encarar una bajada vertical de picón suelto donde lanzarnos a gran velocidad era cuestión de gravedad....BRUTAL!!!

Desde aquí bordeando la costa afrontamos 4kms por un infernal camino de lava junto al mar,a pleno sol y con unas piedritas volcanicas picudas cortantes sueltas y puñeteras que dejarian los tobillos bien calentitos!! Calentitos pero no ardiendo,eso sucederia después al tener que remontar una subida vertical donde unos pies de gato hubieran hecho mejor efecto!!! En este punto los cuadriceps ya no sabían donde colocarse, el cuerpo pedía auxilio y la cabeza un leve descanso....la carrera sería larga y lo mejor sería bajar el ritmo...soy novato en esto y la idea es sencillamente acabar lo más entero posible!!! Momento que apovecharia para quitarme tierra de dentro de los calcetines y recoger un buen consejo: "en mi tierra se dice que el que aguanta piedras en los zapatos, aguanta cuernos"!! (sic Miguel Heras).


Desde este punto iniciamos casi 30 kms de subida continúa hasta Malpaso, punto más alto de la isla del hierro. Aprovecho para sacar bastones, caminar y hacer uso de la gopro pues las vistas son alucinantes. Con el chip cambiado, saco fotos, videos y levanto mas la mirada del suelo para contemplar el entorno como se merece. A medio camino en el punto de avituallamiento ubicado en el km 42 de carrera es donde Meri y Tela estarían esperándonos como apoyó logístico-emocional y fotográfico. Lugar en donde tomarse unos minutos de relax, nutrirse bien y donde cambiarme de ropa ayudaría a afrontar de otra forma la segunda parte de la ultra...punto de inflexión fundamental que Isma y Pablo siempre me han aconsejado y a quienes les debo mucho en esto de la montaña y la pasión por ella!!! Tras colocarme el ipod e ingerir algunos suplementos, salgo como buenamente puedo sendero arriba dejandome atras el dorsal y ser casi atropellado por unas cabras que decidieron atacar más a Meri que a mi. Subiríamos por toda la cresta de Frontera hasta Malpaso, vistas únicas e increíbles de todo el golfo.

En mente llegar a Malpaso (km 51) y poder afrontar corriendo los siguientes 16 kms de continua pendiente negativa. Tarea que se convertía imposible por lo técnico, serpenteante y rocoso del camino!! La verdad es que de estos 16 kms creo que de trotar sólo pudieron ser 6 como mucho, vaya bestia el crack que me adelanto por aquí!!! Camino roto, pedregoso y realmente complicado, vaya dolor de patas, menos mal que los bastones ayudan y mucho. Lo que no término de entender es por que empece a tener contracturas en los dedos, cosa que también me pasa en tiradas muy muy largas de bicicleta.

Llegada a la Ermita de la Virgen y algo de llano para afrontar las últimas dos subidas de la ultratrail. En estos momentos mirando tiempos me percato de lo largo que sería llegar a meta, la bajada no había permitido ganar tiempo como suele ser habitual, y la meta se retrasaría entre 90 y 120 minutos más de lo planeado. Primera de las siguientes dos subidas acompañado por dos corredores que me enganchaban poco después de la Ermita y a quienes agradezco la compañía, la ayuda y sus gritos de "eh...que por ahí no es, es por arriba!!" Como siempre casi me pierdo y tras 4 horas en solitario la suerte se apiadaba de mi y justo al salirme de la ruta unos compañeros de fatigas me enganchan y alertan.

Tras la penúltima subida me quedo con uno de ellos, que por cierto viene de Madrid y sale en el póster cartel de la carrera a quien todos conocen...se trata de Cheli y explica lo técnica que sería (para variar) la bajádita... De modo que me despido y ya nos veríamos en meta, joder...como bajan estas cabras humanas, imposible de seguir!!! Antes de marcharse también me comenta que sólo quedaría la última subida dura de 800 mts de d+ para acabar. MENTIRA, pues al iniciar esta ascensión decido cambiar la pantalla del GPS y tirar por desnivel y no por kms (una forma más de engañar la cabeza, las piernas y hacer del largo recorrido más ameno o diferente) resultando ser de casi 1.100d+ la muy ....

A estas alturas voy torpe de cojones, me tropiezo con todo, me choco contra las rocas, las ramas, las plantas y veo lagartos, conejos y corredores donde no los hay...quiero acabar ya y mandarme una buena cerveza. Me autoanimo, la meta esta cerca, llegare antes de anochecer y por fin podré hablar con conocimiento de lo que supone una ultra. En mi cabeza una sola convicción, esto es mucho más exigente que un Ironman...no dejo de pensar en Javi, Isma, Pablo y Walo...a quienes respetó enormemente y ahora más que nunca!!! Siempre lo he dicho, yo soy un privilegiado pues puedo entrenar casi a mi antojo en comparación a quienes han de compaginar el deporte con la vida familiar de mujer e hijos!!! Ellos sí que son unas bestias madrugando a las 5 am para poder entrenar antes de sus obligaciones!!!

CaCo (caminar y correr) es como se realizan estas carreras...pero desde el km 55 más bien es caminar y caminar. Incluso viendo la meta tan cerca, incluso escuchando el altavoz de línea de meta desde lo alto del barranco y a sabiendas de que sólo 7 kms me separaban del descanso se hace imposible trotar. Pruebo hacerlo mirando el GPS pero tras un miserable km de ritmillo he de volver a andar. Es a tan sólo 3 kms de meta que el cuerpo responde más por gravedad que por fuerza, por fin estamos llegando. Bajada al pueblo entre casas y línea de meta a la vista...soy feliz, enormemente feliz, disfruto CAMINANDO de la línea de llegada!!! Si señor, por fin...FINISHER!!! 

En meta Meri y Tela, les saludos antes y después de cruzar la meta!! No puedo más, me siento a descansar....y así me quedo casi 20 minutos, increíble la experiencia. BRUTAL, INOLVIDABLE, DURA, EXIGENTE...no puedo dejar de pensarlo: "estos tipos son de otra materia!!" No quiero ser pesado, ni repetitivo, ni mucho menos un pelota...pero he de volver a escribirlo: Walo, Javi, Isma, Pablo, Judith...me pongo de rodillas ante ustedes!!! Y eso que era de 85 kms, no quiero ni pensar en ultras más largas de noches y días enteras!!! De momento...


diumenge, 10 de febrer del 2013

Mitja Montanya

La sortida d' avui es de les que crean afició. Es de les que quan acabes, et sents molt be. I es que la sorpresa que ens tenia preparada el Joan era expectacular.

Hem quedat a l' hora de sempre i al lloc de sempre. L' Oscar ha arrivat l' ultim i hem sortit cap a Argentona. Primer port cap a Orrius.  Baixada i cap a Cardedeu. Segon port per Can Bordoi. El tercer per Collet i el quart per Parpers. A mes, els ritmes als rodatges han estat espectaculars.

Fan goig aquestes sortides. Veure tothom motivat i content es gratificant. L' Ironcat esta a prop, la Titan Desert, els Hafs i Embrun. Continuarem, el cami es llarg, pero continuem com avui, amb aquesta positivitat. Ens veiem a la propera.

dilluns, 4 de febrer del 2013

DIUMENGE VENTÓS (03-02-2013)

Diumenge 3 de febrer, el gran esdevinement és la mitja marató de Granollers, però per aquells que no vam poder anar-hi sempre queda l'opció de sortir a fer un tomb en bicicleta.

Erem un quants, una mica amoïnats pels remolins de vent que sentiem al llevar-nos, però a l'ordre del Presi, "Sa li mos" tots ens posem en "sol fa" i cap a la riera Canyadó a 2/4 de nou.

Sortim "xino xano" i sense gaire furia, a l'alçada de Premià ens avança un grupet a bon ritme i ens enganxem a ells "com a paparres" evitant el vent i anant còmodes, així fins a l'entrada de Sant Pol, on ells tomben cap el "pollastre" que nosaltres tambe agafarem després de fer la volta a l'entrada de Calella.

El vent juga una que altre malapassada, com a en Carri, que quasi es fot de "lloros" contra la tanca. El ritme no és dels més alts però el vent va amoïnant i tampoc permet gaires alegries. 

En tornar de la rotonda de Calella, tombem cap a Sant Cebrià/Sant Iscle. El vent és tot estrany, hi ha llocs amb remolins intensos i altres que semblen "forats de pau". La carretera està força bruta, plena de branquillons d'arbres que anem trepitjant amb les rodes amb por de punxar i de caure.

Paradeta de reagrupament a la cruïlla de Arenys i enfilem el pollastre, tranquils i augmentant el ritme progressivament, però sense cap arrancada que deixi a ningú clavat. Paradeta a la font i cap a Mataró.

De tornada per la NII ens agrupem tots i amab altres grups a ritme mig fins a Badalona. Una sortida tranquila però tot suma. 95 km de rodatge amb una mitja agradable i correcte, tot va molt bé per seguir agafant la forma adequada, eh Pepe?

I l'Oskitar li tocava transició!!!
(No deixeu de veure el seu posat a les fotos)

També podreu veure un convidat/simpatitzant, en Ramón, bon ciclista i bon nedador, llàstima que no vulgui correr!

El cert és que ens ho passem bé, a tope, a ritme i/o amb els pals de semàfor. 

Som´hi JOVENT79.

Toni

Setmana trista


La setmana del 28 de gener de 2013 personalment serà difícil d'oblidar. Dilluns quan tot just estava a punt d'explicar el conte a la meva filla perquè marxés a dormir, una trucada telefònica que encara ressona al meu cap em feia saber que la meva àvia paterna havia ingressat en estat crític a l'hospital i que era qüestió de poques hores que morís.

En recuperar-me del shock de la notícia, vaig anar a l'hospital on, una hora i mitja després d'haver rebut la notícia, va deixar-nos per sempre.

Quan la meva àvia estava al llit del box hospitalari, inconscient però encara viva, em vaig apropar per fer-li una abraçada i un petó de comiat, i em sentís o no (ja m'ho dirà quan ens tornem a trobar),  li vaig agrair tot el que m'havia estimat així com el que jo l'estimava.

Els dies posteriors van ser durs: jo vaig ser el primer nét i durant sis anys l'únic. El vincle que tenia amb ella era molt especial i encara no em faig a la idea que no tornar-la a veure. Els familiars, amics i coneguts que em donàven el seu condol em recordaven altres èpoques, ja llunyanes però plenes de bon records.

Com no podia ser d'altra manera, els meus i les meves companys/es del Jovent79 van donar-me suport amb les seves trucades, missatges i presència, com la del Pere Senpau, en Joan Benach i en Joan Carles Beltran, que van apropar-se fins i tot al tanatori. A tots ells els dedico aquestes línies, perquè com ja he dit més d'una vegada, el Triatló Jovent79 no és un club, és una família i així m'ho han demostrat aquests dies.

Per acabar la setmana, dissabte vaig participar al Campionat de Catalunya de duatló per equips i diumenge a la Mitja Marató de Granollers. Totes dues proves em van permetre desconnectar una mica dels dies tristos i de ben segur que ella haurà estat contenta que no em deixés emportar per la tristor.

Bé, la vida continua i sé que les persones només moren quan la gent les oblida. La meva àvia, de nom Bella, no morirà mai perquè era una persona molt estimada per tothom que havia tingut la fortuna de conéixer-la. Casualment el dia de l'objectiu de la temporada, Embrunman, era el dia del seu sant: Nuestra Señora de la Bella, patrona del poble d'Huelva on havia nascut.
La foto que adjunto a aquesta crònica està feta a casa seva, quan jo només tenia 1 mes.  Estic ben segur que des d'allà dalt em donarà les forces per arribar a la meta el proper 15 d'agost. Gràcies a tot l'equip, Albert Cuaresma

diumenge, 3 de febrer del 2013

Mitja de Granollers

Avui era el dia de la mitja de Granollers, i els jovents hem anat cap alla. La Monica, el Christian, El Miguel, el David, l' Albert i el Pere Senpau. 13 mil corredors i un bon grapat d' espectadors per allà on passavem. El public ha jugat un bon paper, animant sense parar per cada poble per on passavem. A Granollers, l' ultim kilometre era tremendo veure la gent com feia costat els corredors. Aixi fa goig correr.

Pel que fa als companys de l' equip, el David venia de fer dissabte la duatlo del prat i ha marcat un espectacular 1:20. L' Albert tambe va passar per la duatlo d' El Prat i ha marcat 1:21, quasi res. El Pere Senpau ha fet marca personal baixant 3 minuts la anterior, marcant un 1:27. El Miguel ha marcat un impresionant 1:34 sense tenir una bona preparacio per la prova. El Christian tambe venia d' El Prat i ha fet una bona carrera amb 1:37. I la Monica, la ultima incorporació al Jovent79, ha fet marca personal amb 1:47.

Moltes felicitats a tots, i a seguir entrenant. En dos setmanes una altre mitja, la de Barcelona. Una nova oportunitat per seguir entrenant, per seguir superant-nos i per qui se li hagi quedat alguna espina clavada avui, treuresela. I gracies a la Eli i la Judit per venir a veurens i animarnos com sempre fan. Amunt jovents !!!

dissabte, 2 de febrer del 2013

Campionat nacional de Catalunya de duatló per equips - 02/02/2013

El Jovent79, fidel participant al campionat nacional de Catalunya de duatló per equips, ha assistit avui 2 de febrer de 2013 a una nova edició, i ja en van sis, d'aquesta prova única al calendari català que se celebra al parc Nou de El Prat de Llobregat i que només és comparable a la prova de triatló per equips que organitza el mateix club.

 

Enguany la participació del Jovent79 es reduia a un únic equip A. El gran creixement de la participació dels i de les duatletes els últims anys ha fet que els equips B es vegin sotmesos a un sorteig previ entre les places vacants deixades pels equips A a fi i efecte de poder participar-hi.

 

Els integrants de l'equip eren  David Jiménez, Marc Marín, Christian Méndez, Víctor Peña i Albert Cuaresma. Un sisé integrant, Òscar Gómez, va haver de declinar la seva participació degut a un microtrencament fibrilar produït durant un entrenament de la seva planificació per afrontar l'IRONCAT el proper maig.

 

Pel que fa a la prova concreta, tant el circuit de cursa a peu com el de ciclisme presentaven modificacions respecte l'edició anterior. Al meu criteri, com a participant de les dues últimes edicions, el circuit ciclista amb la modificació surt guanyant seguretat en reduir les rotondes i transcórrer per rectes més llargues.

 

El Jovent79 amb el dorsal 92 ha sortit a les 16.12 (10m sobre l'horari previst).La prova es distribuia entre 5km de cursa a peu (4 voltes), 20km de ciclisme (4 voltes) i 2,5km de cursa a peu (2 voltes). La consigna clara i consensuada de l'equip és la d'acabar tots junts i no sacrificar cap membre; tenint clar que els primers llocs del podi no es poden disputar, els valors del Jovent79 en aquests tipus de prova són els de fer equip per sobre de les individualitats.

En aquest sentit, hem fet els primers 5km a un ritme controlat per anar compactats, intentant que el que anés més fluix corrent no patís en excés. Els 20kms en bici han estat caracteritzats per un fort vent que ha fet que el Víctor Peña i en menor mesura el Marc Marín, fessin un recital ciclista que ningú s'hagués imaginat sabent que venien mermats físicament per un quadre gripal.

 

Per acabar, 2,5km corrent que han estat de nou coherents amb la política competitiva de l'equip: arribar tots junts i demostrar que el Jovent és més que un club.

 

En resum, una tarda d'esport per gaudir dels companys d'equip i aprofitar per saludar els prehistòrics del triatló català i és que ja fa anyets que ens movem per aquests ambients triatlètics.

 

No voldria finalitzar aquesta crònica, sense agrair el suport del Joan Benach (gran president i millor persona) i en Toni Amat (gran persona, president només en pot haver-hi un) que s'han desplaçat fins El Prat per animar-nos, així com altres companys d'equip i amics que ens han fet arribar la seva força i ànims per altres mitjans.

 

Ah, i demà, com les natilles… REPETIMOS a la Mitja Marató de Granollers!

 

Una abraçada, EQUIIIIPO!

 

Albert Cuaresma

Felicidades Miri

Tu familia deportiva te desea un muy feliz cumpleaños. No todos los días se cumplen 40 años. Y muy bien llevados por tu parte. Que seas muy feliz , y podamos seguir disfrutando de ti. 

Tu compañeros del Jovent79 te desean Feliz cumpleaños !!!!

divendres, 1 de febrer del 2013

Cap de setmana mogudet

Aquest cap de setmana hi ha dues proves esportives on el Jovent79 estara present. Per una banda dema dissabte a la Duatlo per equips de El Prat. Per una altre, diumenge a la mitja marato de Granollers. Dessitjem a tots els nostres esportistes que disfrutin molt i aconsegueixin el que tenen en ment, sigui el que sigui. Anirem explicant com han anat les dues proves. Anims Jovents !!!!